GràCies, ÒScar!

rcomes 30 Desembre, 2007 18:17 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Estic contenta! Avui, al Diari de Tarragona, m'han publicat aquesta entrevista, amb motiu de la publicació, amb el Xavier Argente, de 3: Atzar. Moltes gràcies, Òscar! I gràcies també al Diari.


ENTREVISTA A ROSA COMES
per Òscar Palazón

La teva feina et proporciona una visió privilegiada de la vida cultural tarragonina. Segons la teva experiència, quin n'és l'estat de salut actualment?

L'estat de salut crec que és bastant bo, però, des del meu punt de vista, no és l'òptim; en els darrers anys s'ha incrementat molt la dinàmica de la ciutat, s'ha cobert la programació d'activitats en tots els àmbits i s'han creat petites xarxes artístiques i culturals que mouen el subsòl. Però hi ha tres mancances molt importants que fins ara no s'han resolt: la falta d'equipaments culturals diria que és vergonyosa; no s'ha donat suport al desenvolupament de les indústries culturals ni s'ha impulsat el paper de les entitats, i no s'ha apostat prou per escoltar les necessitats reals dels habitants de la ciutat ni per treballar amb vista a fer créixer una ciutadania sensible.

El periodista Ferran Sáez va dir que hi ha blogs fets per "literats sense editor". Hi estàs d'acord?

Penso que una de les utilitats que pot tenir un bloc és aquesta, el fet de ser una plataforma d'edició. Però crec que aquest ús no explora totes les possibilitats que pot aportar. L'aparició del bloc a la Xarxa ha suposat, des del meu punt de vista, el naixement d'una nova forma literària, d'un gènere que en certa manera remet als dietaris, però que admet més llibertat en el format (hi admet so, imatge, diversitat en les reflexions, actualitat...). Aquells que utilitzem els blocs, per exemple, per publicar-hi textos propis, narratius o poètics (és el cas del que jo mantinc des de fa un temps, Poètiques), de fet els utilitzem com a plataformes de preedició o d'edició directament, però hem de ser conscients que tenen uns avantatges que un llibre en paper no té; el més important és el de poder rebre comentaris de lectors desconeguts i de saber, doncs, de primera mà, quin impacte provoquen els teus escrits més enllà del cercle d'amistats i coneguts, que acostumen a ser menys neutrals. De vegades sembla que un llibre editat en paper s'endinsi en la solitud d'un mar immens ple de vaixells perduts i aïllats entre si que emeten senyals i no reben resposta.

Imatges o paraules? Què és el primer que veus a l'hora d'escriure poesia?

Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m'acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d'una fotografia mental que prenc arran d'una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada.

Imatges i paraules. Quin criteri vau seguir per combinar-les al teu llibre?

El procés va ser en tots dos sentits. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest cas, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre el Xavier i jo, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Per això, la combinatòria va seguir un procés natural: vaig conèixer la seva fotografia, que per a mi és excel·lent, ell va conèixer la meva poesia i ens hi vam posar. En alguns casos, vaig escriure poemes que estan directament relacionats amb la imatge; en la majoria, però, la combinatòria va ser posterior, un cop teníem tot el material.

A 3: Atzar s'hi detecta una pugna entre la part visceral i la part cerebral de l'ésser humà. Pot ser la poesia una forma de posar-hi pau?

És exactament així. És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l'emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d'alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.

Si el vent s'assembla a l'atzar, tal com dius en un vers, a què s'assembla la teva poesia?

No sé a què s'assembla realment, però m'agradaria molt que s'assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.

I després de 3: Atzar?

Tinc ja un segon recull que, com aquest, vol mostrar una manera d'entendre el significat de l'existència. Reflexionant al voltant de l'atzar amb el Xavier, vam comentar que una segona fase podria ser el fet d'intentar parlar de la veritat. Mentre que en 3: Atzar l'eix numèric és l'u, el nombre que indica l'unicitat, l'irrepetibilitat, els poemes de 2: Veritat es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet irrepetible i imprevisible. És un segon volum que m'ha agradat molt escriure i que intentaré que no quedi inèdit.

L'atzar Ja Té Llibre

rcomes 01 Desembre, 2007 20:18 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)

[Disseny del targetó: Xavier Argente]

Avui em toca fer-me promoció... :-)

I és que estic molt contenta, perquè Arola Editors m'ha publicat el meu primer llibre de poemes, molts dels quals he anat afegint en aquest bloc. Ha estat un procés divertit, meravellós, perquè m'ha permès recuperar l'escriptura, però, sobretot, m'ha permès recuperar una amistat molt intensa, la del Xavier. Les seves fotografies i els meus poemes han encaixat en una inquietud comuna: la voluntat de definir l'atzar. Espero que no paris mai de prendre imatges del present.

El proper dia 14 de desembre, a les 20.30 h, a La Vaqueria (Tarragona), farem la FESTA DE PRESENTACIÓ DE 3: ATZAR. Abusant de la bona fe d'alguns amics, celebrarem la publicació del llibre amb vi negre i fruits secs de terres exòtiques. Hi esteu tots convidats. Us hi espero!

I, encara que sigui una mica nyonyo, aprofito el post per fer una sèrie d'agraïments personals a amics que s'han relacionat amb la publicació d'aquests poemes: a l'Albert, que és el més preciós que m'ha brindat l'atzar; als meus pares, per haver-se llegit tots els meus poemes des de joveneta, per existir; a la Txus i a la Laura, perquè l'amistat amb elles no ha estat fruit de l'atzar, sinó que ha estat dictada pel destí; a la Tàsia, que sap treure, com jo, partit de la infelicitat i amb qui he passat les nits més divertides de la meva vida (com t'enyoro); a la Cecília, per totes les estones que ha estat amb el Xavier i amb mi i per ajudar-nos en la tria; a la Mariona, que ha aguantat els meus recitals un munt de vegades; al Josep M., que m'ha fet passar estones inoblidables durant molts anys; a l'Adam, al Bartomeu, al Jordi, al Xavi Callau i al Poyatos, per ser tan creatius i pel seu interès a llegir-se els textos; al Magí i al Xulio, pels consells literaris; al Carles Hac Mor i a l'Ester Xargay, per la seva confiança; al Xavi Roca i al Nani, pels seus gestos i les seves paraules.


Què és 3: atzar

3: Atzar és una proposta que forma part d'un projecte més ampli iniciat per Xavier Argente i Rosa Comes l'any 2006, amb l'objectiu de reflexionar, com tota obra artística, al voltant dels eixos que determinen les vides dels éssers humans.

El llibre està format per 21 poemes i 21 fotografies que s'interrelacionen més a partir del fons que no pas de la forma. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest volum, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre els dos creadors, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú.

Els símbols numèrics i els elements lingüístics tenen, en aquesta proposta, una importància especial i una simbologia concreta. El nombre total d'obres que s'hi inclouen (21 en cada cas) és el resultat de multiplicar set vegades el número tres i, per tant, doncs, el resultat de jugar amb aquests dos imparells. En els poemes de Rosa Comes, la representació numèrica s'imbrica amb la vida i amb les coses: l'1 és la representació simbòlica i palpable de l'atzar (un bidó estrafet), ja que el fet atzarós és en essència aquell que no es repeteix mai i que, així doncs, no es pot provocar; en aquest sentit, és igualment un punt final; però l'atzar també es representa, d'una banda, en el 5 (la paraula es compon de cinc lletres) i sobretot en el 7, ja que es pot intentar definir a partir del conceptes d'orgasme i de present, mots que contenen set lletres. L'orgasme és l'únic moment en què s'aconsegueix la consciència del present, i el present és, essencialment, el moment deslligat i únic.

La reflexió sobre l'atzar, el fet d'intentar entendre què és, porta implícit, com es pot veure, l'intent de definició del concepte a partir del llenguatge i de la lletra. La constatació que aquesta definició de l'atzar (fugisser i descontrolat) no és possible i que la paraula no té la capacitat d'explicar-lo fa que es busquin, des del punt de vista poètic, altres maneres d'apropar-s'hi. La paraula es manifesta com una xarxa, com un plànol de rectes racional que intenta posar ordre a la realitat sense èxit; de la mateixa manera, la vida, entesa com una successió asmàtica de moments atzarosos que la determinen profundament, simplement té un sentit a partir de la narrativa en què intentem emmarcar-la per tal de no perdre'ns.

Els poemes de Rosa Comes, doncs, reflexionen sobre la impossibilitat de definir l'atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets (la paraula) i malden per acostar-s'hi amb la deconstrucció del mot (la grafia) i l'alteració de l'ordre, així com amb el desig de fer que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en una cosa. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també inexplicables.

Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, en les obres que ens hi inclou es pot distingir un doble marc, dos límits diferenciats: el marc que s'imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria, el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s'enquadren, sempre ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè desconfiem del límit físic. El fotògraf obre, així, un dubte en el marc subjectiu (el que ell ha creat) com a instaurador de veritat i, per tant, obre un dubte en la mirada mateixa, és a dir, en el mitjà que ens permet articular el món: el llenguatge.

D'altra banda, el procés creador de Xavier Argente es basa en certa manera en l'atzar: el fotògraf treballa prenent les imatges sense estructurar el pla prèviament. El seu procés de treball és similar al de la construcció poètica; ell creu que hi ha coses que només passen dins i per a la càmera i, més proper a la manera d'entendre de Plossu que a la de Cartier-Bresson, es planta al mig del carrer, amb el filtre a l'ull, esperant, pacient, que se li aparegui no pas el fet decisiu, sinó el fet atzarós, la relació casual entre objectes, convençut que l'enquadrament (no un enquadrament determinat i perfecte) és, com el llenguatge, un constructe constitutiu de la realitat.

La seva tècnica, doncs, és l'antibodegó, l'antidisposició, perquè els fets, per atzar, ja li ofereixen les respostes. La seva mirada no modifica la realitat per acoblar-la a la seva reflexió, sinó que crea el seu món veritable a partir d'una lectura de la imatge que se li ofereix, de la relació dels objectes que concideixen dins del marc. Com en el cas dels poemes, tant la seva tècnica com la reflexió de fons que proposa, és deutora de l'atzar.

Distrec El Temps

rcomes 23 Gener, 2007 22:12 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Amb la primera vocal, intento dir-te
o bé inventar-te; amb la segona
et faig visible en el paper, atzar.
Altrament l'absurd s'instal·la
dins d'aquest món de l'aparença,
dins l'equació on falsament avança tot,
els dies, les hores, les ments.
Amb l'altra lletra, tot i això,
sembla que puc distreure el temps
de la quadrícula i veure'm així,
per un moment, tibada i tensa dintre teu,
lliurada, oberta, com una molla
en rebel·lia del teu llit, en concordança
amb el present, tocant l'esfera del teu cos,
orgasme tàctil, plaers als porus de la pell.
La xarxa ho diu i aconsegueix, amb tot,
perfer puntets, petites pauses,
moure els tres dits sobre el teclat i aventurar-se.
Fa dies que et sé només així
i el mot provoca i dicta uns actes
succedanis. El punt final no se'ns imposa.

Avui He Pensat

rcomes 18 Gener, 2007 21:03 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Avui he pensat: el vent s'assembla
a l'atzar. He pensat que el vent
s'assembla al teu cos. He pensat que, quan ve,
escampa la lletra, dissol aquesta estranya
narració que ens ordena. Que arrodoneix
els contorns i descompon el cervell.
Que rebota en la suma, que es filtra
entre els dits, que revolta els llençols,
que ens despulla del mot repetit i elimina les comes.
Que també és guió, el signe que força
i estira la frase, que és la imperdible afegida,
l'entesa de robes diverses,
un abric a la pell. I he pensat,
així, de sobte, que potser el vent
i el discurs no són antagònics,
que la cerca ha acabat i es conclou
ara i aquí: que l'atzar és rectangle
i parella, suma i sentit,
que ell és, en fi, el verb de la història
i dels cossos, i que és la unitat del constructe falaç
que he combatut, amb la mà, fins al dia d'avui.

Eriçó

rcomes 16 Gener, 2007 23:10 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Em disputo entre l'odi i la tendresa.
Sóc l'eriçó a punt de créixer en erecció,
a cada mot, a cada lletra que m'escrius.
Ets narrativa, i jo també,
i, malgrat que sé l'engany d'aquesta xarxa,
vull projectar la realitat,
veure'm al llit, al teu costat,
amb la mirada horitzontal i emmarcada,
deslliurats, per fi, de la grafia que ens emprenya,
units en el discurs exacte del desig.
No et vull així, no. Et vull aquí, ara,
en el diàleg construït fora dels plànols:
la metàfora d'un dit que juga i entra
en la geniva, els mugrons ben esmolats
per la saliva i la dent tendra,
la contenció infinita davant l'anunci de l'orgasme,
el gest sincer a les clivelles del mentó
i als plecs en humitat i intimitat salada.
T'odio i et vull fora del text.
I m'erigeixo en un monòleg contradit
cada vegada que intervens en l'alfabet,
quan, amb els mots, tenses les pues
del meu cos, anàrquic i estrident.

La Mà Que Escriu

rcomes 13 Gener, 2007 18:37 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
La mà que escriu és, simplement, això:
la supèrbia narrativa que traça plànols
i quadrícules i construeix una aparença,
una corrua de vocals que em justifiquen
l'avui i els dies del passat.
T'ho repeteixo: evitar l'atzar no és pas la solució.
Sota la pluja, vas fer l'intent feliç
de donar marc a les vivències,
d'embolicar amb paper de seda
aquell racó mig amagat, ple de mirades,
projeccions, projectes a mig o llarg termini,
i vas posar la clau al pany. Deixa't estar ja
de voler dir-ne els sentits, relaxa aquesta mà
performadora, compta'n els dits
i fricciona amb traça les pestanyes del present.
Podràs sentir, per fi, el corrent elèctric
d'un cinc alingüístic i atzarós.

La Ciutat No Va Ser InhòSpita

rcomes 11 Gener, 2007 21:55 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Fa dies que els punts se'm resisteixen
i cada centímetre del cos
vol encabir-se dins d'un marc,
una línia argumental que el signifiqui.
Has d'acceptar-ho, tu que tant parles de l'atzar.
La ciutat no va ser inhòspita,
ni els elements van fer revolta
per destruir-te la sintaxi,
alliberada i expectant.
Va ser el present, el nombre que mai
compta la suma, que va irrompre,
impietós, dintre la lletra de l'estómac
i et va dir el que no volies:
oblidar-se del constructe del record,
l'artifici de vocals encavalcades
als extrems, admetre que principi
i fi són unitats sense sentit
i que narrar no és la mesura.
No estaves preparada, malgrat els versos;
i vas haver de restar al llit,
fulminada per un set renovador,
pensant, totalment equivocada, que el fet era
un punt estratègic dins la història,
una inflexió que responia
a confluències tipogràfiques.

Marcs

rcomes 26 Desembre, 2006 17:29 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
És hora ja d'allargar el gest
i deixar el marc que ara ens enquadra,
no trobes?
Ell t'ho deia: la vida no és assaig,
és un teló alçat permanentment,
i la tria és necessària,
per molt que et pesi.
Admet que ets elecció i equívoc:
les instruccions del teu cervell
són il·lusòries i cada artèria, la grafia
de l'alfabet contradictori i dissolut,
incapaç de vincular-nos el desig.
Ets tria quan ho acceptes,
quan deixes que l'atzar s'estigui
als plecs del teu vestit, s'instal·li
al tomb de les clivelles de la pell,
i pacti amb tu l'adaptació i les pauses.
Ets A, ets T, ets R, ets Z.
Ets incoherència.

Asma

rcomes 24 Desembre, 2006 18:29 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Marxes del cap i perdo el ritme,
tot el que em diu i m'anomena.
És aquest l'últim poema que et dedico?
Cervell i atzar es contradeixen,
són repel·lents inconciliables.
I el nostre cos és una lletra
múltiple i asmàtica,
i cada gest es fa malgrat la voluntat,
fora-intenció, a batzegades,
fora del temps mil·limetrat i dèbil.
Si vols, emprenya't, però és així.
El maluc s'encorba a costa
de la recta, els ulls s'aturen en el trànsit
malgrat les ganes de tancar-se,
l'ungla es desprèn tot i el dictat
de l'hora i de la contenció,
i el braç és part d'un alfabet
inútil per escriure històries.
La mà, el cap, la cella,
aquesta pestanya contra el vent,
viuen malgrat el teu constructe
i parlen i criden sense acord,
entretallant respiracions,
ignorant la connexió d'aquell sentit
que cerques, començant paraules sense fi
d'inconeguts significats que mai es defineixen.
Ets asma. Ets grafia. Accepta-ho.

Sempre Ets Nou

rcomes 23 Desembre, 2006 00:57 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Et dedico a tu un poema,
t'utilitzo, és cert, dins d'aquest ritme,
però amb voluntat de document.
T'ho dec.
Ens coneixem en sentits múltiples,
de dia, de tarda, de nit;
però sempre ets nou quan som dins
de la boira, en la confusió de la certesa
més incerta: la del vi, la de la carn.
La pell, les mans, l'ungla del sexe,
són cada cop un tast estrany, embogidor,
i mentre els dos ens ericem sense remei,
esgarrapats per l'espiral del descontrol,
es repeteix únicament una carícia:
la teva olor, dolça i de vellut,
mescla de record i projecció.
Instants encavalcats que suren
com una cinta protectora,
que aïllen el nostre cos dins de les hores
rutinàries, dins el control de les paraules,
la reflexió, la feina, esquerra-dreta.
Sovint parlo d'atzar i xifres,
i en el moment que passa això entre nosaltres,
en intervals exempts de patiment
i dependència, entenc, per fi, una veritat:
potser no ho sembla, però el dau
ha estat llançat damunt del llit
que ens amortigua, i ha rebotat
després de donar joc entre la carn,
de fer que els gestos se sorprenguin
i arrodoneixin, fora del temps,
cadascun dels angles del rectangle.

Avui Tots Tres Parlem De Tu

rcomes 22 Desembre, 2006 00:23 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Avui tots tres parlem de tu,
en un intent de concretar-te
amb la mirada, amb el traç,
amb la paraula.
El vi ens ajuda a resseguir-te,
ens apropa al somni esfèric
i ens allunya, en molt poc temps,
de la suma i de la coma.
I entorn d'aquesta taula sense base
ets tu mateix qui et defineixes:
tu ets qui ens treus del llavi l'oclusiva.
El mil·límetre sempre cau damunt del dia,
però és igual; perquè ets la lletra asmàtica
que ens amara cada vèrtebra,
l'impuls que mou cada tendó
i cada múscul, la fibra de les fibres
de la carn. No ho podem evitar,
per moltes xarxes i mesures. I ets tu
qui mous el dit que intenta dir-te,
qui vessa el vi que ara ens transporta,
la mà que porta aquest viatge
al cercle lúcid, al centre d'una unió
on el 3 t'ha conjurat.

La Solució No éS Zero

rcomes 15 Desembre, 2006 18:11 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)

M'emprenya la paraula que tinc dins
i davant meu neix una solució
imperfecta: un zero flàccid i estrident.
Els conceptes d'ara són massa buits,
els versos, cerebrals.
I he de tornar, ràpidament,
a aquella A de carn i ossos,
a l'1 que s'erigeix amb altivesa,
a la primera lletra que desprèn suor
i que es barreja amb fluids espessos.
L'epidermis es defensa del procés,
es tiba amb resistència,
però després cedeix davant l'impacte;
i del llavi surten mots, per fi,
imperatius: divideix-me
el pit, llepa'm el genoll,
estreny-me el ventre
i l'entrecuix, forada'm el melic,
torça'm els dits. Fes que tinguem, si us plau,
per un moment, el miratge del destí
a les nostres mans, que creguem
en la mentida d'haver caçat l'atzar
dins l'espai mínim d'una carícia toràxica.

Desencontres

rcomes 08 Desembre, 2006 18:38 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Sé que ja està.
Tot ha tornat al seu lloc;
no es pot jugar amb els daus
i ho sabies d'entrada.
Els desencontres són molt recurrents, massa:
i és que l'atzar vol deixar les coses ben clares.
Tot i que el cos, el teu i el meu,
maldin per fondre's en la seducció,
tot i que el llavi es faci humit
per tot allò que podria ser i tastar,
malgrat que projectis la mà i la pell,
els dits elèctrics en la columna erecta,
malgrat la mitja mirada, l'encavalcament
acompassat i infinit, desbocat;
la xifra s'imposa,
el prejudici, els records,
la por de fluir i travessar-te.
Maleït atzar:
t'hem desafiat i ens retornes el joc.
Et ben juro que et seduiré.
O, si no, m'aliaré amb tu
i, per fi, assumiré que ets tu
qui dictes la mesura de la passió.

Cinc

rcomes 07 Desembre, 2006 10:23 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Retorno a les comes.
Llanço els daus, em decideixo,
transgredeixo l'atzar;
i ja sé que això no és possible.
Em descontroles,
ho he d'acceptar i no puc negar-ho.
Sóc en un bar, sola,
amb el futur per davant --quin tòpic, oi?--
i sé que tot depèn de tu,
d'aquesta esfera que s'escriu amb el 5,
o amb el 7, és igual,
i que encaixa en el pany
per entrar dins la vida.
La conversa inconnexa
que ara sento prop meu
em recorda a tu. Absorbir,
pas enrere, qualitat de vida,
contraris que lluiten
per entrar en el control,
en un rectangle estrepitós i mediocre.
I em ve la recta, erecta
i aïllada, i entenc que, si vull,
el vol pot ser pretensiós,
que el 5, de vegades, pot ser conjurat.

Atzar

rcomes 01 Desembre, 2006 02:32 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Aïllo l'esfera i et tinc a tu,
estrafet i maldestre,
capaç d'omplir volums
múltiples d'orgasmes.
L'ara i l'atzar, per si no ho sabies,
s'escriuen amb o i tenen 7 lletres,
i són d'un color molt clar
o d'un color molt fosc:
cal atenir-se sempre
a les circumstàncies,
al seu joc esfèric.
I són també, en cada cas, impronunciables:
accent a la p, dièresi al llavi
i concordança imprevista.
L'atzar et traeix sense enganyar-te:
és això d'ara i mai més.
I l'o esfèrica i incorruptible
esdevé un punt sense suspens.


Powered by LifeType
© 2006 - Design by Omar Romero (all rights reserved)