Poètiques

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l'aparent manca d'esforç a l'hora d'escriure, com si es tractés d'una escriptura construïda des de les entranyes, d'un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l'existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l'emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l'art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L'enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l'artifici. No es tracta que l'art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l'ésser humà i de la vida, sinó d'una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d'entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l'autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Sovint, quan reflexionem al voltant de la gestió cultural que es desplega en els municipis, els professionals d'aquest sector remetem a àmbits d'actuació com la creació, la formació i la difusió de la cultura. Anomenem igualment alguns dels eixos que han de guiar la nostra tasca: la participació dels agents i dels ciutadans en la gestió, la territorialitat com un camí per aconseguir que la nostra ciutat sigui un punt de referència a la zona, l'originalitat que permeti fer-nos un lloc en el mapa català, la vertebració d'una xarxa d'agents connectada, la coordinació d'activitats i de creadors, la proximitat dels equipaments i dels serveis, el foment de l'activitat entre els agents, la interculturalitat… Es tracta de conceptes que, sens dubte, com he dit, ens orienten a l'hora de dur a terme una bona feina.

Hi ha, però, al meu parer, una idea que treballem poc i que, de vegades, deixem de banda: em refereixo a la fruïció de la cultura. (I, en aquesta reflexió, vull especificar que utilitzaré el concepte de cultura com a equivalent a disciplina artística -literatura, música, pintura, escultura, etc.) És cert, i ens ho han dit el millors gestors, que cal treballar per a un públic interessat i per a un públic potencialment interessat, que fer-ho per a aquells que (dins l'argot teòric de la gestió cultural) són en principi totalment reticents al fet cultural és una pèrdua de temps. Tanmateix, en l'àmbit municipal, de seguida ens assalta una qüestió important: podem deixar de banda la majoria de la població, que contribueix en la construcció de la ciutat de la mateixa manera que tots aquells que es beneficien habitualment o puntualment dels serveis culturals que ofereix l'administració?

Avui dia podríem dir que el factor econòmic no és ja el paràmetre principal de diferenciació de classes; en canvi, la cultura ha passat a jugar aquest paper. La cultura crea estatus, comporta, sobretot en certs àmbits, dinàmiques d'identificació grupal reduïda i, així doncs, d'una distinció còmoda i gratificant. Ara bé, cal pensar que tots aquells que ens trobem dins d'aquesta marea no som uns escollits o uns éssers tocats pel dit de Déu: simplement, hem tingut la sort d'adquirir, en menor o major mesura, d'una manera o d'una altra, una sensibilitat cap a l'art; hem tingut la gran fortuna d'integrar-lo com un fet vital, indestriable de nosaltres, tan potent com el fet de menjar o de dormir. Fins al punt que, per viure, necessitem la cultura, necessitem llegir, pintar, fotografiar… mirar i escoltar l'art. Hem crescut, doncs, amb la capacitat de FRUIR de l'art.

Des de l'administració cal que tinguem present aquest fet; i crec que des de la xarxa d'agents i d'aquells que decideixen dedicar molta part del seu temps a la creació també. Dins de les diverses línies d'actuació que despleguem, hauríem de treballar amb profunditat aquest aspecte. Es tracta d'una tasca més minuciosa, del dia a dia, de la construcció d'un eixam que no comporta grans titulars als diaris però que incideix de manera real en la vida dels ciutadans, no dels ciutadans en abstracte sinó de les persones que trepitgen el carrer, que respiren l'aire d'aquest espai comú que ens conforma. I penso que hi ha diverses maneres de fer-ho.

Des de l'àmbit de l'administració municipal, en primer lloc, per exemple, a través de l'educació; a infants i a adults, entrant dins l'escola i des de fora de l'escola, desplegant accions que habitualment les aules escolars no poden desenvolupar o que suposin un aprenentatge permanent. En segon lloc (un altre exemple), esborrant fronteres entre l'equipament i l'espai urbà. La clau està a fer que les persones autogenerin una confiança cap al fet artístic, a entendre que molta gent, si no sent qüestionada la seva capacitat intel·lectual, pot arribar a apreciar i a gaudir d'una obra d'art. A fer que l'equipament o l'acte programat, doncs, no es presenti com un gran interrogant que posi en dubte ininterrompudament la ignorància de l'usuari.

L'espai urbà és un àmbit físic i mental que dilueix aquestes parets que delimiten l'erudició i que generen rebuig, i s'erigeix, per tant, com un àmbit d'igualtat en què la valoració és totalment lliure, com una gran platea oberta que esdevé alhora l'escenari, que no espera certs comportaments de l'usuari, sinó que fa que aquest sigui el protagonista absolut de l'acte (per què no deixem de parlar d'usuaris i parlem d'actors culturals?!). Hem d'aprofitar l'espai urbà, per interactuar de manera real amb les vides que caminen per la ciutat, però també per crear un passadís de connexió amb l'equipament. L'educació, d'altra banda, és la via per aconseguir que es frueixi de la qualitat i és un eix que hem d'aplicar en totes les nostres actuacions, precisament per fer que les persones no se sentin petites davant de l'art, per fer que s'emocionin i integrin aquesta emoció en la seva vida quotidiana.

Segons la definició del nou Estatut, la cultura és un dret. Jo aniria més enllà: crec que el que hauria de ser un dret de tots és la capacitat de poder fruir de la cultura.