Avui he pensat: el vent s'assembla
a l'atzar. He pensat que el vent
s'assembla al teu cos. He pensat que, quan ve,
escampa la lletra, dissol aquesta estranya
narració que ens ordena. Que arrodoneix
els contorns i descompon el cervell.
Que rebota en la suma, que es filtra
entre els dits, que revolta els llençols,
que ens despulla del mot repetit i elimina les comes.
Que també és guió, el signe que força
i estira la frase, que és la imperdible afegida,
l'entesa de robes diverses,
un abric a la pell. I he pensat,
així, de sobte, que potser el vent
i el discurs no són antagònics,
que la cerca ha acabat i es conclou
ara i aquí: que l'atzar és rectangle
i parella, suma i sentit,
que ell és, en fi, el verb de la història
i dels cossos, i que és la unitat del constructe falaç
que he combatut, amb la mà, fins al dia d'avui.
Trobo molt acertada la teva comparació entre el vent i l'atzar. Tots dos poden ser eines devastadores en el camí (potser escrit) de la nostra poètica existència
Publicat per Rubén — 19 Gen 2007, 07:34
Sí, Rubén, jo crec que sí. El vent, de vegades, és molt incòmode, com ho pot ser l'atzar... Gràcies per llegir el poema.
Publicat per Poètiques — 19 Gen 2007, 14:02
com m'agrada parlar amb tu i que compartim aquesta amistat. És una sort poder conèixer persones com tu, fetes de bona pasta, de noblesa inusitada, de creativitat riquíssima i de sentit de l'humor...
Petons i petons, amiga!
Publicat per Human Trash — 21 Gen 2007, 20:12
Jo penso exactament el mateix, però no de mi, sinó de tu... :-) Crec que l'afortunada sóc jo...
Publicat per Poètiques — 21 Gen 2007, 20:43