Fa dies que els punts se'm
resisteixen
i cada centímetre del cos
vol encabir-se dins d'un marc,
una línia argumental que el signifiqui.
Has d'acceptar-ho, tu que tant parles de l'atzar.
La ciutat no va ser inhòspita,
ni els elements van fer revolta
per destruir-te la sintaxi,
alliberada i expectant.
Va ser el present, el nombre que mai
compta la suma, que va irrompre,
impietós, dintre la lletra de l'estómac
i et va dir el que no volies:
oblidar-se del constructe del record,
l'artifici de vocals encavalcades
als extrems, admetre que principi
i fi són unitats sense sentit
i que narrar no és la mesura.
No estaves preparada, malgrat els versos;
i vas haver de restar al llit,
fulminada per un set renovador,
pensant, totalment equivocada, que el fet era
un punt estratègic dins la història,
una inflexió que responia
a confluències tipogràfiques.
Tot depèn de com nosaltres mateixos muntem la “performance” ... tot ens ve donat pels nostres impulsos nerviosos... som química pura, encara que ho disfressem amb la paraula “sentiments”. Que complicats !!!
Publicat per jaka — 14 Gen 2007, 12:40