Poètiques

M'emprenya la paraula que tinc dins
i davant meu neix una solució
imperfecta: un zero flàccid i estrident.
Els conceptes d'ara són massa buits,
els versos, cerebrals.
I he de tornar, ràpidament,
a aquella A de carn i ossos,
a l'1 que s'erigeix amb altivesa,
a la primera lletra que desprèn suor
i que es barreja amb fluids espessos.
L'epidermis es defensa del procés,
es tiba amb resistència,
però després cedeix davant l'impacte;
i del llavi surten mots, per fi,
imperatius: divideix-me
el pit, llepa'm el genoll,
estreny-me el ventre
i l'entrecuix, forada'm el melic,
torça'm els dits. Fes que tinguem, si us plau,
per un moment, el miratge del destí
a les nostres mans, que creguem
en la mentida d'haver caçat l'atzar
dins l'espai mínim d'una carícia toràxica.