Poètiques

Sense sexe, relaxats i en paral•lel,
sortim del trànsit que ens separa i que ens uneix.
Arrelats en els confins del nostre llit,
respirem a poc a poc,
els dos cors acompassats,
i els ulls miren cap a fora i cap endins,
cap al fetge i cap al cel.
En la planícia dels llençols neix el paisatge
del present: som cossos en relleu,
torrents al coll, camins als dits,
terra a la pell, pols als turmells.
Ens miro des de dalt
i ens endevino modulants.

El vers no admet que sigui tendra, ho sé molt bé,
però véns de dintre del meu clos
i tinc nous marges al melic,
l’origen del cervell.
I des del sostre que ens cobreix
cartografio, ara, aquest terreny
meravellós, perquè s’assenti en el record.

I en el futur, quan sigui dona un altre cop,
ja separats pel moviment
del sòl i erosionats,
sabré l’encaix perfecte que hem tingut
i et retindré com una empremta dactilar,
malgrat les dunes ondulants,
eterna, tot i això.