Poètiques

El proper dia 14 de desembre, a les 20.30 h, a La Vaqueria (Tarragona), farem la FESTA DE PRESENTACIÓ DE 3: ATZAR. Abusant de la bona fe d'alguns amics, celebrarem la publicació del llibre amb vi negre i fruits secs de terres exòtiques. Hi esteu tots convidats. Us hi espero!

I, encara que sigui una mica nyonyo, aprofito el post per fer una sèrie d'agraïments personals a amics que s'han relacionat amb la publicació d'aquests poemes: a l'Albert, que és el més preciós que m'ha brindat l'atzar; als meus pares, per haver-se llegit tots els meus poemes des de joveneta, per existir; a la Txus i a la Laura, perquè l'amistat amb elles no ha estat fruit de l'atzar, sinó que ha estat dictada pel destí; a la Tàsia, que sap treure, com jo, partit de la infelicitat i amb qui he passat les nits més divertides de la meva vida (com t'enyoro); a la Cecília, per totes les estones que ha estat amb el Xavier i amb mi i per ajudar-nos en la tria; a la Mariona, que ha aguantat els meus recitals un munt de vegades; al Josep M., que m'ha fet passar estones inoblidables durant molts anys; a l'Adam, al Bartomeu, al Jordi, al Xavi Callau i al Poyatos, per ser tan creatius i pel seu interès a llegir-se els textos; al Magí i al Xulio, pels consells literaris; al Carles Hac Mor i a l'Ester Xargay, per la seva confiança; al Xavi Roca i al Nani, pels seus gestos i les seves paraules.

Què és 3: atzar

3: Atzar és una proposta que forma part d'un projecte més ampli iniciat per Xavier Argente i Rosa Comes l'any 2006, amb l'objectiu de reflexionar, com tota obra artística, al voltant dels eixos que determinen les vides dels éssers humans.

El llibre està format per 21 poemes i 21 fotografies que s'interrelacionen més a partir del fons que no pas de la forma. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest volum, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre els dos creadors, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú.

Els símbols numèrics i els elements lingüístics tenen, en aquesta proposta, una importància especial i una simbologia concreta. El nombre total d'obres que s'hi inclouen (21 en cada cas) és el resultat de multiplicar set vegades el número tres i, per tant, doncs, el resultat de jugar amb aquests dos imparells. En els poemes de Rosa Comes, la representació numèrica s'imbrica amb la vida i amb les coses: l'1 és la representació simbòlica i palpable de l'atzar (un bidó estrafet), ja que el fet atzarós és en essència aquell que no es repeteix mai i que, així doncs, no es pot provocar; en aquest sentit, és igualment un punt final; però l'atzar també es representa, d'una banda, en el 5 (la paraula es compon de cinc lletres) i sobretot en el 7, ja que es pot intentar definir a partir del conceptes d'orgasme i de present, mots que contenen set lletres. L'orgasme és l'únic moment en què s'aconsegueix la consciència del present, i el present és, essencialment, el moment deslligat i únic.

La reflexió sobre l'atzar, el fet d'intentar entendre què és, porta implícit, com es pot veure, l'intent de definició del concepte a partir del llenguatge i de la lletra. La constatació que aquesta definició de l'atzar (fugisser i descontrolat) no és possible i que la paraula no té la capacitat d'explicar-lo fa que es busquin, des del punt de vista poètic, altres maneres d'apropar-s'hi. La paraula es manifesta com una xarxa, com un plànol de rectes racional que intenta posar ordre a la realitat sense èxit; de la mateixa manera, la vida, entesa com una successió asmàtica de moments atzarosos que la determinen profundament, simplement té un sentit a partir de la narrativa en què intentem emmarcar-la per tal de no perdre'ns.

Els poemes de Rosa Comes, doncs, reflexionen sobre la impossibilitat de definir l'atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets (la paraula) i malden per acostar-s'hi amb la deconstrucció del mot (la grafia) i l'alteració de l'ordre, així com amb el desig de fer que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en una cosa. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també inexplicables.

Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, en les obres que ens hi inclou es pot distingir un doble marc, dos límits diferenciats: el marc que s'imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria, el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s'enquadren, sempre ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè desconfiem del límit físic. El fotògraf obre, així, un dubte en el marc subjectiu (el que ell ha creat) com a instaurador de veritat i, per tant, obre un dubte en la mirada mateixa, és a dir, en el mitjà que ens permet articular el món: el llenguatge.

D'altra banda, el procés creador de Xavier Argente es basa en certa manera en l'atzar: el fotògraf treballa prenent les imatges sense estructurar el pla prèviament. El seu procés de treball és similar al de la construcció poètica; ell creu que hi ha coses que només passen dins i per a la càmera i, més proper a la manera d'entendre de Plossu que a la de Cartier-Bresson, es planta al mig del carrer, amb el filtre a l'ull, esperant, pacient, que se li aparegui no pas el fet decisiu, sinó el fet atzarós, la relació casual entre objectes, convençut que l'enquadrament (no un enquadrament determinat i perfecte) és, com el llenguatge, un constructe constitutiu de la realitat.

La seva tècnica, doncs, és l'antibodegó, l'antidisposició, perquè els fets, per atzar, ja li ofereixen les respostes. La seva mirada no modifica la realitat per acoblar-la a la seva reflexió, sinó que crea el seu món veritable a partir d'una lectura de la imatge que se li ofereix, de la relació dels objectes que concideixen dins del marc. Com en el cas dels poemes, tant la seva tècnica com la reflexió de fons que proposa, és deutora de l'atzar.