Quan Sigui Dona Un Altre Cop

rcomes 09 Octubre, 2010 23:50 Percepcions Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Quan sigui dona un altre cop

Sense sexe, relaxats i en paral•lel,
sortim del trànsit que ens separa i que ens uneix.
Arrelats en els confins del nostre llit,
respirem a poc a poc,
els dos cors acompassats,
i els ulls miren cap a fora i cap endins,
cap al fetge i cap al cel.
En la planícia dels llençols neix el paisatge
del present: som cossos en relleu,
torrents al coll, camins als dits,
terra a la pell, pols als turmells.
Ens miro des de dalt
i ens endevino modulants.

El vers no admet que sigui tendra, ho sé molt bé,
però véns de dintre del meu clos
i tinc nous marges al melic,
l’origen del cervell.
I des del sostre que ens cobreix
cartografio, ara, aquest terreny
meravellós, perquè s’assenti en el record.

I en el futur, quan sigui dona un altre cop,
ja separats pel moviment
del sòl i erosionats,
sabré l’encaix perfecte que hem tingut
i et retindré com una empremta dactilar,
malgrat les dunes ondulants,
eterna, tot i això.

Biel Guasch

rcomes 14 Maig, 2010 12:02 Percepcions Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Escullo un mot

Rosa Comes

Des que conec la seva poesia que ho penso: Gabriel Guasch és un poeta que realment sap escollir els mots, que ha arribat a “endinsar-se al clos que els delimita”. En els versos de Conversa fora de context de què ara em serveixo per començar aquest article, ell diu que ho intenta, i jo estic convençuda que ho aconsegueix, que arriba a palpar amb les mans les parets de les paraules, a saber-ne l’alçada i la fondària dels racons. És el que el converteix en un poeta dels grans, en un dels que mereix ser llegit i rellegit al llarg del temps.

Ara que la Institució de les Lletres Catalanes està fent una enquesta entre escriptors i especialistes per tal de fer visible el consens sobre les grans obres i autors del patrimoni literari català, ara és el moment de reivindicar noms com el de Gabriel Guasch; en les meves respostes el seu nom hi serà, perquè, més enllà de reclamar una equanimitat territorial, l’entenc com un arquitecte poètic totalment desconegut que és, però, al mateix nivell d’un Joan Brossa, per exemple. I la tria de l’exemple no és aleatòria, sinó que, com Brossa, Biel Guasch ha estat poeta visual i comparteix amb ell aquest sentit arquitectònic dels versos, un concepte del poema basat en l’ús exacte de les paraules, sense considerar que formalment n’hi hagi d’inadequades o de més idònies per a aquest gènere, i que atén, doncs, únicament la precisió, el significat que contenen. La dels dos és una escriptura en què gairebé es pot tocar el perfil de les lletres en relleu, que explora, per tant, els límits del mot, i que exalça la capacitat que tenen de concretar i d’emmarcar la vida dintre del full.

Inscrit en el paradigma que instaura Heidegger, d’acord amb tot el que he dit, Guasch sap que l’ull amb què mirem el món és lingüístic i el respecte que mostra pel llenguatge és absolut, no podia ser d’altra manera: “Quan dic el mot, / no faig sinó el compendi / de tot el que ara sóc per descendència.” Però, com a bon investigador de les fronteres lingüístiques també entén que “els ulls només poden citar” i que més enllà del que poden anomenar “no saben més / i posen, pel voltant, blanc”. I precisament els Paratges que donen nom al darrer llibre del poeta i que motiven aquest article són sempre, igualment, espais de text; tant els que vénen de la memòria, passejant pel poble, com els que es creen a l’ombra de la cambra, de casa estant, són la descripció que permet la lletra, una mesura que inclou certesa i dubte.

Paratges és un llibre amb poemes molt rics d’imatges, plens d’elements naturals descrits amb adjectius precisos i abundants. Quan l’acabes, tens la sensació d’haver-te submergit en el bosc que conforma el temps del poeta. I, al meu entendre, hi ha sempre aquest eix que el travessa, el d’aquest goig que Biel Guasch ha sentit sempre “per desxifrar la cabuda dels mots” i, alhora, el de la “por de l’hermetisme que continguin”; en definitiva, la consciència que les paraules creen i modifiquen les realitats, però que una part de la veritat s’escapa de la mesura (“l’amor / no el trobarem escrit. // És voluntat / madura de silenci”).

Aquesta reflexió que s’entreveu al llarg dels versos evoluciona al final del llibre, quan el poeta entén que els límits dels mots que tant vol abastar no li han d’encongir el món i convertir-se en un reflex que l’enlluerni i no el deixi mirar a través del vidre. Guasch, doncs, tanca el camí amb un capítol revelador, en què ens insta a situar-nos als marges del text, en el blanc i en el silenci, i a observar les coses, el gestos i la gent per anar sempre més enllà: tal com ell diu, “seguint la guia del ressò, / estenem perspectiva.”

Gabriel Guasch. Paratges. Arola Editors 2009

Article publicat a El Punt (19 abril 2010).

Una Web, Un Article I Un Poema

rcomes 07 Juliol, 2009 19:11 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)

. La poeta del mes a Ciutatoci.com.

. "Poesia d'alta tensió", d'Òscar Palazón, a El Punt.

. "No vull morir" a l'Avui.


Hi Esteu Convidats :-)

rcomes 11 Maig, 2009 21:12 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)

Moltes gràcies, Òscar. I gràcies, Cossetània i Juan Carlos.


DespréS De L'atzar...

Ara que fa gairebé un any que no escric en aquest bloc, hi retorno amb una notícia que em fa contenta: perquè el dijous vaig rebre a casa el meu segon llibre de poemes, editat per Cossetània.

Evito el verb forma part d’un projecte més ampli que assaja diversos enfocaments possibles de la realitat. Mentre que a 3: atzar, l’eix numèric era l’u, el nombre que indica la irrepetibilitat, els poemes d’ara es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet puntual i imprevisible. L’anàlisi sobre la manera com ens construïm verbalment a partir dels altres, a més, topa amb els límits que els mots imposen i, a la fi, el silenci s’erigeix com l’única opció que tenim per definir les emocions més intenses.

El llibre no porta cap dedicatòria concreta, però és per a les quatre persones que més m'estimo, els meus pares, l'Albert i l'Alexis.


El Millor Pare Del MóN

rcomes 14 Juny, 2008 01:46 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)

Definiria el Mariano com un home amb una intel·ligència silenciosa i un humor surrealista. Un home que sabia escoltar i aprendre dels altres, que avançava amb els canvis, que s'encuriosia per les novetats que se li oferien. Un heroi de la vida quotidiana, un rebel de gest discret.

Definiria el Mariano com el millor pare del món.

Estic Despentinada

rcomes 25 Març, 2008 19:15 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)

L'Encarna Sant-Celoni escriptora i activista de la Valldigna, un dia, navegant per la Xarxa, va fer cap al meu bloc i, després de llegir els meus poemes, em va proposar que col·laborés en una antologia que vol ser un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona. A ella vull agrair-li des d'aquí la possibilitat de compartir pàgines amb

Abante, Antònia
Abelló, Montserrat
Aguilar-Amat, Anna
Albert, Caterina
Albert, Nora -Helena Alvarado-
Anfruns, Montserrat
Arderiu, Clementina
Ballester, Margarita
Bel, Joana
Brazales, Maite
Butxaca, Montserrat
Canela, Pilar
Cardona, Àngels
Cardona-Bosch, Fina
Cediel, Anna Maria
Chordà, Mari
Contijoch, Josefa
Delgado, Empar
Denís, Lluïsa
Dodas, Anna
Dolç, Isabel
Escrivà, Maria Josep
Fabregat, Rosa
Fullana, Maria
Garcia i Canet, Isabel
González, Marisol
Gorga, Gemma
Gregori, Àngels
Guasch, Carme
Ibars, Maria
Jaume, Quima
Leveroni, Rosa
Lliberós, Susanna
Lluch, Gemma
López i Granell, Laura
Manent, Montserrat
Marçal, Maria-Mercè
Martínez Bella, Consol
Martínez-Pastor, Esther
Masllorens, Martha
Massanet, Maria Antònia
Mezquita, Begonya
Miquel, Dolors
Montero, Anna
Mulet, Cinta
Mur, Mireia
Noguera, Laia
Oleart, Maria
Ortiz, Judit
Pascual, Teresa
Passola, Tònia
Pujol, Francesca
Ramis, Llúcia
Rovira, Carme
Salvà, Maria Antònia
Sánchez-Cutillas, Carmelina
Sant-Celoni, Encarna
Secall, Maria Victòria
Simon, Glòria
Tarrés, Irene
Toledo, Susanna
TX -Meritxell Cucurella-Jorba
Vayreda, Montserrat
Verger, Maria
Vidal-Conte, Mireia
Viñas, Cèlia
Xargay, Ester
Zabala, Júlia


Eròtiques i despentinades ha estat publicat per Arola i els drets d'autoria de la primera edició es cediran a l'associació de dones TAMAIA, dones contra la violència, de Barcelona. L'Encarna m'ha donat la possibilitat d'incloure-hi tres poemes de l'Atzar. Una abraçada des d'aquí.

Evito El Temps I Evito El Verb

rcomes 11 Febrer, 2008 19:06 Tu Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Evito el temps i evito el verb,
l'espai, els dits, la veu, l'oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l'argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.

S'atura el mot i entra el sentit.
M'aboco al marge i em retinc.

I em poso sobre teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d'aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.

Demà éS Un Gran Dia

rcomes 31 Gener, 2008 19:25 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Demà és un gran dia, perquè la Montserrat Abelló, una de les poetes més potents de la nostra literatura, fa 90 anys. Per això, li vull fer el meu petit homenatge reproduint un article que vaig publicar al El Punt el 5 de març de l'any passat i que parla del seu darrer llibre de poemes. Felicitats, Montserrat.

L'impuls del desig

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l'adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d'entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l'intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l'aparent manca d'esforç a l'hora d'escriure, com si es tractés d'una escriptura construïda des de les entranyes, d'un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l'existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l'emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l'art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L'enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l'artifici. No es tracta que l'art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l'ésser humà i de la vida, sinó d'una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d'entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l'autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d'aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l'obra. Per la raó que l'autora és paraula i només concep l'existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l'absència, és a dir l'encontre del mot adequat --aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria--, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d'una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s'ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l'invers i entendre que l'absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: "Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l'explicita." Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d'extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

GràCies, ÒScar!

rcomes 30 Desembre, 2007 18:17 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Estic contenta! Avui, al Diari de Tarragona, m'han publicat aquesta entrevista, amb motiu de la publicació, amb el Xavier Argente, de 3: Atzar. Moltes gràcies, Òscar! I gràcies també al Diari.


ENTREVISTA A ROSA COMES
per Òscar Palazón

La teva feina et proporciona una visió privilegiada de la vida cultural tarragonina. Segons la teva experiència, quin n'és l'estat de salut actualment?

L'estat de salut crec que és bastant bo, però, des del meu punt de vista, no és l'òptim; en els darrers anys s'ha incrementat molt la dinàmica de la ciutat, s'ha cobert la programació d'activitats en tots els àmbits i s'han creat petites xarxes artístiques i culturals que mouen el subsòl. Però hi ha tres mancances molt importants que fins ara no s'han resolt: la falta d'equipaments culturals diria que és vergonyosa; no s'ha donat suport al desenvolupament de les indústries culturals ni s'ha impulsat el paper de les entitats, i no s'ha apostat prou per escoltar les necessitats reals dels habitants de la ciutat ni per treballar amb vista a fer créixer una ciutadania sensible.

El periodista Ferran Sáez va dir que hi ha blogs fets per "literats sense editor". Hi estàs d'acord?

Penso que una de les utilitats que pot tenir un bloc és aquesta, el fet de ser una plataforma d'edició. Però crec que aquest ús no explora totes les possibilitats que pot aportar. L'aparició del bloc a la Xarxa ha suposat, des del meu punt de vista, el naixement d'una nova forma literària, d'un gènere que en certa manera remet als dietaris, però que admet més llibertat en el format (hi admet so, imatge, diversitat en les reflexions, actualitat...). Aquells que utilitzem els blocs, per exemple, per publicar-hi textos propis, narratius o poètics (és el cas del que jo mantinc des de fa un temps, Poètiques), de fet els utilitzem com a plataformes de preedició o d'edició directament, però hem de ser conscients que tenen uns avantatges que un llibre en paper no té; el més important és el de poder rebre comentaris de lectors desconeguts i de saber, doncs, de primera mà, quin impacte provoquen els teus escrits més enllà del cercle d'amistats i coneguts, que acostumen a ser menys neutrals. De vegades sembla que un llibre editat en paper s'endinsi en la solitud d'un mar immens ple de vaixells perduts i aïllats entre si que emeten senyals i no reben resposta.

Imatges o paraules? Què és el primer que veus a l'hora d'escriure poesia?

Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m'acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d'una fotografia mental que prenc arran d'una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada.

Imatges i paraules. Quin criteri vau seguir per combinar-les al teu llibre?

El procés va ser en tots dos sentits. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest cas, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre el Xavier i jo, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Per això, la combinatòria va seguir un procés natural: vaig conèixer la seva fotografia, que per a mi és excel·lent, ell va conèixer la meva poesia i ens hi vam posar. En alguns casos, vaig escriure poemes que estan directament relacionats amb la imatge; en la majoria, però, la combinatòria va ser posterior, un cop teníem tot el material.

A 3: Atzar s'hi detecta una pugna entre la part visceral i la part cerebral de l'ésser humà. Pot ser la poesia una forma de posar-hi pau?

És exactament així. És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l'emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d'alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.

Si el vent s'assembla a l'atzar, tal com dius en un vers, a què s'assembla la teva poesia?

No sé a què s'assembla realment, però m'agradaria molt que s'assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.

I després de 3: Atzar?

Tinc ja un segon recull que, com aquest, vol mostrar una manera d'entendre el significat de l'existència. Reflexionant al voltant de l'atzar amb el Xavier, vam comentar que una segona fase podria ser el fet d'intentar parlar de la veritat. Mentre que en 3: Atzar l'eix numèric és l'u, el nombre que indica l'unicitat, l'irrepetibilitat, els poemes de 2: Veritat es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet irrepetible i imprevisible. És un segon volum que m'ha agradat molt escriure i que intentaré que no quedi inèdit.

InstantàNies De L'atzar

rcomes 16 Desembre, 2007 19:27 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Algunes instantànies de la festa de presentació de 3: atzar.
Moltes gràcies a tots i a totes per venir!


Començant la lectura amb el Rubén, el Toni i la Jaka...

La Jaka, el Toni i el Rubén en acció.

M. Teresa, encara que no hi poguessis ser, ja veus que la família Anguera Roig va quedar ben representada... Quins fills més guapos que tens! D'esquerra a dreta, l'Anna, la Montse, la Teresa, l'Albert i l'Alexis.

Amb el Trapezista, el meu mànager ;-)
Amb el Xulio, escriptor.

Amb la Cinta i el Jacme, dos amics i blocaires.

La Cecília i la Neus, amiga íntima i segona mare; al fons el Nani, d'una amabilitat inesgotable.

I el Xavi, que, a l'hora de fer fotos, té superpoders... Superpoderes..., de las galaxias...

L'atzar Ja Té Llibre

rcomes 01 Desembre, 2007 20:18 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)

[Disseny del targetó: Xavier Argente]

Avui em toca fer-me promoció... :-)

I és que estic molt contenta, perquè Arola Editors m'ha publicat el meu primer llibre de poemes, molts dels quals he anat afegint en aquest bloc. Ha estat un procés divertit, meravellós, perquè m'ha permès recuperar l'escriptura, però, sobretot, m'ha permès recuperar una amistat molt intensa, la del Xavier. Les seves fotografies i els meus poemes han encaixat en una inquietud comuna: la voluntat de definir l'atzar. Espero que no paris mai de prendre imatges del present.

El proper dia 14 de desembre, a les 20.30 h, a La Vaqueria (Tarragona), farem la FESTA DE PRESENTACIÓ DE 3: ATZAR. Abusant de la bona fe d'alguns amics, celebrarem la publicació del llibre amb vi negre i fruits secs de terres exòtiques. Hi esteu tots convidats. Us hi espero!

I, encara que sigui una mica nyonyo, aprofito el post per fer una sèrie d'agraïments personals a amics que s'han relacionat amb la publicació d'aquests poemes: a l'Albert, que és el més preciós que m'ha brindat l'atzar; als meus pares, per haver-se llegit tots els meus poemes des de joveneta, per existir; a la Txus i a la Laura, perquè l'amistat amb elles no ha estat fruit de l'atzar, sinó que ha estat dictada pel destí; a la Tàsia, que sap treure, com jo, partit de la infelicitat i amb qui he passat les nits més divertides de la meva vida (com t'enyoro); a la Cecília, per totes les estones que ha estat amb el Xavier i amb mi i per ajudar-nos en la tria; a la Mariona, que ha aguantat els meus recitals un munt de vegades; al Josep M., que m'ha fet passar estones inoblidables durant molts anys; a l'Adam, al Bartomeu, al Jordi, al Xavi Callau i al Poyatos, per ser tan creatius i pel seu interès a llegir-se els textos; al Magí i al Xulio, pels consells literaris; al Carles Hac Mor i a l'Ester Xargay, per la seva confiança; al Xavi Roca i al Nani, pels seus gestos i les seves paraules.


Què és 3: atzar

3: Atzar és una proposta que forma part d'un projecte més ampli iniciat per Xavier Argente i Rosa Comes l'any 2006, amb l'objectiu de reflexionar, com tota obra artística, al voltant dels eixos que determinen les vides dels éssers humans.

El llibre està format per 21 poemes i 21 fotografies que s'interrelacionen més a partir del fons que no pas de la forma. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest volum, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre els dos creadors, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú.

Els símbols numèrics i els elements lingüístics tenen, en aquesta proposta, una importància especial i una simbologia concreta. El nombre total d'obres que s'hi inclouen (21 en cada cas) és el resultat de multiplicar set vegades el número tres i, per tant, doncs, el resultat de jugar amb aquests dos imparells. En els poemes de Rosa Comes, la representació numèrica s'imbrica amb la vida i amb les coses: l'1 és la representació simbòlica i palpable de l'atzar (un bidó estrafet), ja que el fet atzarós és en essència aquell que no es repeteix mai i que, així doncs, no es pot provocar; en aquest sentit, és igualment un punt final; però l'atzar també es representa, d'una banda, en el 5 (la paraula es compon de cinc lletres) i sobretot en el 7, ja que es pot intentar definir a partir del conceptes d'orgasme i de present, mots que contenen set lletres. L'orgasme és l'únic moment en què s'aconsegueix la consciència del present, i el present és, essencialment, el moment deslligat i únic.

La reflexió sobre l'atzar, el fet d'intentar entendre què és, porta implícit, com es pot veure, l'intent de definició del concepte a partir del llenguatge i de la lletra. La constatació que aquesta definició de l'atzar (fugisser i descontrolat) no és possible i que la paraula no té la capacitat d'explicar-lo fa que es busquin, des del punt de vista poètic, altres maneres d'apropar-s'hi. La paraula es manifesta com una xarxa, com un plànol de rectes racional que intenta posar ordre a la realitat sense èxit; de la mateixa manera, la vida, entesa com una successió asmàtica de moments atzarosos que la determinen profundament, simplement té un sentit a partir de la narrativa en què intentem emmarcar-la per tal de no perdre'ns.

Els poemes de Rosa Comes, doncs, reflexionen sobre la impossibilitat de definir l'atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets (la paraula) i malden per acostar-s'hi amb la deconstrucció del mot (la grafia) i l'alteració de l'ordre, així com amb el desig de fer que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en una cosa. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també inexplicables.

Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, en les obres que ens hi inclou es pot distingir un doble marc, dos límits diferenciats: el marc que s'imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria, el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s'enquadren, sempre ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè desconfiem del límit físic. El fotògraf obre, així, un dubte en el marc subjectiu (el que ell ha creat) com a instaurador de veritat i, per tant, obre un dubte en la mirada mateixa, és a dir, en el mitjà que ens permet articular el món: el llenguatge.

D'altra banda, el procés creador de Xavier Argente es basa en certa manera en l'atzar: el fotògraf treballa prenent les imatges sense estructurar el pla prèviament. El seu procés de treball és similar al de la construcció poètica; ell creu que hi ha coses que només passen dins i per a la càmera i, més proper a la manera d'entendre de Plossu que a la de Cartier-Bresson, es planta al mig del carrer, amb el filtre a l'ull, esperant, pacient, que se li aparegui no pas el fet decisiu, sinó el fet atzarós, la relació casual entre objectes, convençut que l'enquadrament (no un enquadrament determinat i perfecte) és, com el llenguatge, un constructe constitutiu de la realitat.

La seva tècnica, doncs, és l'antibodegó, l'antidisposició, perquè els fets, per atzar, ja li ofereixen les respostes. La seva mirada no modifica la realitat per acoblar-la a la seva reflexió, sinó que crea el seu món veritable a partir d'una lectura de la imatge que se li ofereix, de la relació dels objectes que concideixen dins del marc. Com en el cas dels poemes, tant la seva tècnica com la reflexió de fons que proposa, és deutora de l'atzar.

Caic

rcomes 18 Setembre, 2007 17:46 Tu Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Desequilibri del pulmó
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l'infinit, si se't concentren en la mà
que ara t'apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en destensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m'aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l'horitzó i em converteixo
en l'altra banda del mirall.

Sóc just a l'angle del desig.
Caic.

Addicta Al Mot

rcomes 05 Setembre, 2007 16:36 Tu Enllaç permanent Retroenllaços (0)
He vist els límits dels teus ulls.
Addicta al mot, he volgut beure't la vocal,
obsedir-me amb el teu gest.
I tu has respost amb els teus dits,
agenollat sota els meus llavis dilatats,
sotmès a l'oli del desfici més extrem.
I he cridat el meu deliri sense fre,
he escrit, amb llet de les entranyes, la paret.
M'he desbocat en els teus ulls,
m'he escorregut en el silenci dels teus mots.

Em Retrobo Aquí En El Vers

rcomes 04 Setembre, 2007 19:43 Tu Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Em retrobo aquí en el vers,
el meu mar, el meu llit,
ara que ets lluny per uns moments.
Em retrobo en el paper,
torno a ser per uns moments
tot allò que he descobert:
un dit que es mulla en el plaer
de la inquietud i de l'atzar;
la lletra indefinida del desig,
la calma d'un futur indesxifrat,
la tria oberta dels camins per concretar.

I veig objectes que has inscrit
dins del meu mot, l'encenedor,
les sabates decidides a instal·lar-se
al meu espai, el gest d'uns ulls il·limitats
que desfan les meves conviccions.
M'admiro de la pell i de la mà.
M'adono dels contraris del meu joc.
Escriure i viure; em contradic.

1 2 3 4 5  Següent»

Powered by LifeType
© 2006 - Design by Omar Romero (all rights reserved)