Amb la primera vocal, intento
dir-te
o bé inventar-te; amb la segona
et faig visible en el paper, atzar.
Altrament l'absurd s'instal·la
dins d'aquest món de l'aparença,
dins l'equació on falsament avança tot,
els dies, les hores, les ments.
Amb l'altra lletra, tot i això,
sembla que puc distreure el temps
de la quadrícula i veure'm així,
per un moment, tibada i tensa dintre teu,
lliurada, oberta, com una molla
en rebel·lia del teu llit, en concordança
amb el present, tocant l'esfera del teu cos,
orgasme tàctil, plaers als porus de la pell.
La xarxa ho diu i aconsegueix, amb tot,
perfer puntets, petites pauses,
moure els tres dits sobre el teclat i aventurar-se.
Fa dies que et sé només així
i el mot provoca i dicta uns actes
succedanis. El punt final no se'ns imposa.
Uns poemes molt bells, felicitats.
Publicat per júlia — 28 Gen 2007, 08:42
Hola, Júlia,
Que bé, el teu comentari, moltes gràcies! Em fa molta il·lusió, perquè ets una persona que llegeix molt i coneixes la literatura.
Una abraçada.
Publicat per Poètiques — 28 Gen 2007, 10:11
Em pregunto què succedaniegen, els teus mots. Per força alguna cosa ecara més lleugera, més precisa, més punyent.
(si t'està bé) Et linkejo ;)
Publicat per notes — 30 Mai 2007, 23:29
Publicat per rcomes — 31 Mai 2007, 00:19