Poètiques

ENTREVISTA A ROSA COMES
per Òscar Palazón

La teva feina et proporciona una visió privilegiada de la vida cultural tarragonina. Segons la teva experiència, quin n'és l'estat de salut actualment?

L'estat de salut crec que és bastant bo, però, des del meu punt de vista, no és l'òptim; en els darrers anys s'ha incrementat molt la dinàmica de la ciutat, s'ha cobert la programació d'activitats en tots els àmbits i s'han creat petites xarxes artístiques i culturals que mouen el subsòl. Però hi ha tres mancances molt importants que fins ara no s'han resolt: la falta d'equipaments culturals diria que és vergonyosa; no s'ha donat suport al desenvolupament de les indústries culturals ni s'ha impulsat el paper de les entitats, i no s'ha apostat prou per escoltar les necessitats reals dels habitants de la ciutat ni per treballar amb vista a fer créixer una ciutadania sensible.

El periodista Ferran Sáez va dir que hi ha blogs fets per "literats sense editor". Hi estàs d'acord?

Penso que una de les utilitats que pot tenir un bloc és aquesta, el fet de ser una plataforma d'edició. Però crec que aquest ús no explora totes les possibilitats que pot aportar. L'aparició del bloc a la Xarxa ha suposat, des del meu punt de vista, el naixement d'una nova forma literària, d'un gènere que en certa manera remet als dietaris, però que admet més llibertat en el format (hi admet so, imatge, diversitat en les reflexions, actualitat...). Aquells que utilitzem els blocs, per exemple, per publicar-hi textos propis, narratius o poètics (és el cas del que jo mantinc des de fa un temps, Poètiques), de fet els utilitzem com a plataformes de preedició o d'edició directament, però hem de ser conscients que tenen uns avantatges que un llibre en paper no té; el més important és el de poder rebre comentaris de lectors desconeguts i de saber, doncs, de primera mà, quin impacte provoquen els teus escrits més enllà del cercle d'amistats i coneguts, que acostumen a ser menys neutrals. De vegades sembla que un llibre editat en paper s'endinsi en la solitud d'un mar immens ple de vaixells perduts i aïllats entre si que emeten senyals i no reben resposta.

Imatges o paraules? Què és el primer que veus a l'hora d'escriure poesia?

Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m'acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d'una fotografia mental que prenc arran d'una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada.

Imatges i paraules. Quin criteri vau seguir per combinar-les al teu llibre?

El procés va ser en tots dos sentits. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest cas, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre el Xavier i jo, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Per això, la combinatòria va seguir un procés natural: vaig conèixer la seva fotografia, que per a mi és excel·lent, ell va conèixer la meva poesia i ens hi vam posar. En alguns casos, vaig escriure poemes que estan directament relacionats amb la imatge; en la majoria, però, la combinatòria va ser posterior, un cop teníem tot el material.

A 3: Atzar s'hi detecta una pugna entre la part visceral i la part cerebral de l'ésser humà. Pot ser la poesia una forma de posar-hi pau?

És exactament així. És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l'emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d'alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.

Si el vent s'assembla a l'atzar, tal com dius en un vers, a què s'assembla la teva poesia?

No sé a què s'assembla realment, però m'agradaria molt que s'assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.

I després de 3: Atzar?