PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

La història es torna a repetir. La indefinició sobre què es pot fer i què no en l'entorn de protecció de Peratallada, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de conjunt històrico-artístic ho ha provocat, una vegada més. L'any passat, ja es va construir un habitatge unifamiliar promogut per Pau Guardans Cambó a pocs metres de l'església de Sant Esteve, dins l'entorn de protecció. Les successives denúncies del fet per part de SOS Empordanet –iniciades quan es feien els moviments de terres– van provocar la intervenció de la conselleria, que es va veure obligada a aturar les obres després que l'Ajuntament de Forallac obviés tots els requeriments que se li havien fet, entenent que la zona quedava fora de la declaració de protecció. La comissió territorial però, després d'haver aturat les obres, que ja es trobaven molt avançades, en va informar positivament, introduint-hi lleus modificacions. Aquest nou cas està seguint un procés calcat. El dia 22 d'agost, Carreté va dictar una resolució d'aturada dels «moviments de terres i obres de construcció» en una parcel·la situada a uns 100 metres de l'església i contigua a l'habitatge de Guardans, per manca d'autorització de Cultura, i es va requerir l'Ajuntament que notifiqués la resolució al promotor i al responsable tècnic de l'obra. En l'edicte emès el 9 de novembre, es va fer constar que l'Ajuntament no va dur a terme la notificació, que el 7 de novembre es va «intentar notificar la resolució d'aturada al promotor a peu d'obra, però aquest no hi era present i cap responsable tècnic se'n va voler fer càrrec» i que el dia següent es va intentar fer la notificació al promotor, Juan Mestre Fernández, en l'adreça que consta en el projecte bàsic executiu de l'habitatge, però l'interessat «és desconegut en el domicili indicat.» La impossibilitat de comunicar la notificació motiva la publicació de l'edicte al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Però les obres continuen i l'estructura de formigó de l'habitatge ja és ben visible.

ELIMINAR UN VIAL

La comissió territorial de Girona de Patrimoni Cultural, en la reunió del 19 d'octubre, va emetre una resolució, amb «caràcter d'execució immediata», en què sol·licita «a l'Ajuntament de Forallac i al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que modifiquin i adaptin les previsions de l'actual planejament vigent, eliminant definitivament el vial previst» en la façana sud del conjunt històric de Peratallada, en la zona dels Horts «perquè és contrari a l'interès per preservar els valors culturals, ambientals i paisatgístics del conjunt declarat.» L'expedient de revisió del pla general del 1997, que va ser informat per la comissió, ja recollia la consideració que el vial havia d'ajustar la seva alineació «per mantenir la franja enjardinada adjacent a la muralla i la torre existents en l'edifici que té façana en aquell nou vial, deixant com a façana la muralla medieval i mantenint la petita franja exterior del jardí de la finca com a verd privat.» Aquesta instrucció, però, no va ser recollida en l'elaboració definitiva dels plànols aprovats per Urbanisme i el camí encara hi és contemplat. La resolució assenyala que «la progressiva consolidació i densificació de Peratallada fa encara més necessari avui preservar tot l'àmbit de la zona dels Horts, que estableix un sector que fa de coixí ambiental en la visió general del nucli de Peratallada, pel sud.»

Les excavacions realitzades a la població de la Santa Creu de Rodes, situada al Port de la Selva, han fet possible la confirmació de l'existència d'un poblat medieval d'entre els segles XI i XVI i d'una necròpolis datada entre el VIII i el IX. Les excavacions que s'estan duent a terme ocupen uns cent metres quadrats de superfície i estan centrades en l'interior d'una casa situada a la plaça del poble. Aquesta casa ha estat la que ha permès trobar les restes d'una necròpolis excavada a la roca, en què s'han trobat cinc tombes antropomòrfiques, en molt males condicions i amb poques restes d'esquelets, suposadament per la construcció de les cases del poblat. A més, s'han fet unes anàlisis documentals que han permès establir que al poblat hi vivien un mínim de 250 persones i que hi havia entre 3 i 5 clergues al servei del Monestir de Sant Pere de Rodes. Entre els materials trobats a la casa destaquen alguns estris per a la vida quotidiana, com per exemple una aixada i una sivella de cinturó. També són remarcables les restes de ceràmica, datades entre els segles XIV i XVI, que confirmen la presència permanent d'habitants al poblat.

Imma Ollich, Anna Maria Puig i Montserrat Mataró componen la direcció arqueològica del projecte El poblat medieval de Santa Creu de Rodes. Urbanisme i estructuració de l'espai, que està inserit en la recerca del departament d'història medieval de la UB, en conveni amb el Museu d'Història i amb la col·laboració de l'Ajuntament del Port de la Selva.

La directora de l'equipament ha recordat que la secció dedicada a la restauració preventiva com a tal i a la conservació és una de les més importants del museu. Segons diu, es tracta de persones a l'ombra que fan una feina que permet tenir el fons del museu disponible per a qualsevol exposició.

El restaurador David Mallorquí, va explicar que ja ha treballat en la restauració d'un Ecce Homo (1815) de Ramon Amadeu, en la del quadre El bon pastor de Melció Domenge i en les 22 figures de fusta policromada.

 http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2644712

Els estudiants del màster d'Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) hi posen els coneixements científics i la mà d'obra i l'Ajuntament de Torredembarra, una aportació de 12.000 euros anuals que fa possible que des del 2006 i fins al 2010 els estudiants del màster puguin posar a la pràctica els seus coneixements, a la vegada que ajuden a descobrir el patrimoni del municipi.

El regidor de Patrimoni, Gerard Ciuró, va explicar ahir que l'excavació servirà per conèixer exactament la magnitud i característiques de la vil·la. La voluntat del consistori és elaborar un projecte perquè les restes romanes siguin més intel·ligibles i que els visitants puguin comprendre fàcilment on estaven les diferents estances, així com que puguin observar les parts que s'han pogut recuperar de la vil·la anterior i que està construïda en un nivell inferior.

Josep Anton Remolà és el professor de la quinzena d'alumnes que participen en l'excavació de la vil·la romana. Remolà va explicar que la vil·la del segle I aC es va descobrir els anys setanta, quan una màquina estava intentant obrir un carrer just pel mig de la vil·la. Va ser llavors quan van començar a aparèixer restes romanes i es van aturar les obres. Si bé la màquina va malmetre part de la segona vil·la, també va permetre fer aflorar una gran part de l'edifici més antic i que, si no hagués estat així, segurament no s'hagués excavat tant extensament com s'ha pogut fer ara. Remolà va assegurar que no malmetran la segona vil·la per descobrir la construcció anterior, sinó que volen treballar paral·lelament i poder mostrar les diferències que hi ha entre les dues vil·les.

Un dels elements més destacats que s'han trobat en la primera vil·la són els peus d'unes columnes àtiques sense plint que devien formar part d'una façana monumental oberta a la via Augusta i al mar. Un dels trets que ajuda a datar l'antiguitat d'aquesta primera vil·la es troba en els banys: la seva construcció no disposava del sistema de doble paviment que posteriorment es va utilitzar, tal com es pot comprovar uns metres més enllà, en els banys de la segona vil·la. El doble paviment s'utilitzava com a sistema d'escalfament d'aquestes zones dedicades al bany, i abans d'utilitzar aquest sistema es feien servir els brasers.

Per tal que els futurs visitants puguin fer-se una idea clara de la planta de les vil·les romanes, des de l'Ajuntament es treballarà per construir una passarel·la elevada que ha de donar una vista superior de tot el conjunt del jaciment arqueològic. Remolà va apuntar que per facilitar-ne la comprensió, quan s'hagi acabat l'excavació que actualment s'està fent a la zona del jardí de la segona vil·la, es procedirà a enjardinar aquest espai amb la vegetació pròpia d'aquestes cases romanes.

També està previst fer la reconstrucció de les columnes que hi ha en un dels corredors laterals. Tot i que es desconeixen les dimensions de la vil·la més antiga, sí que se sap que la que es va construir al damunt feia 2.500 m², una mida mitjana per una vil·la del segles II i III dC.

Polèmiques a banda, la data del 30 de novembre significa un abans i un després per al Museu de Lleida, amb l'obertura de l'esperada seu. El discurs museològic i museogràfic s'ha estructurat amb l'objectiu que les peces actuïn com a documents, és a dir, que contribueixin a explicar la història del territori, tot i que hi haurà diferents nivells de lectura, ja sigui històrica o artística per la vàlua de la peça en si mateixa. El Museu de Lleida narra l'evolució de la ciutat i la seva àrea d'influència des de la prehistòria fins avui, tot i que en la presentació de les col·leccions el recorregut acaba en el barroc, al segle XVIII, per ajustar-se a la política museística municipal: el Museu d'Art Jaume Morera explica els segles XIX i XX, i La Panera s'ocupa de l'art contemporani. En la nova es reuneixen per primer cop les dues grans col·leccions del museu: el fons arqueològic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI), amb més de 5.000 objectes procedents de diferents jaciments de la demarcació, i la col·lecció diocesana, de què destaquen les peces d'escacs de cristall de roca procedents d'Àger (segle XI), així com diversos frontals d'altar, el Crist de Perves i elements escultòrics de pedra procedents de la Seu Vella. A aquestes dues col·leccions principals cal afegir-hi una part de la col·lecció artística del Capítol de la Catedral (amb més de 600 obres d'art sacre) i el Gabinet Numismàtic de l'IEI.

ANTIC CONVENT CARMELITÀ

L'edifici de Joan Rodón s'ha construït a l'espai de la Llar Sant Josep, antiga casa de beneficència, que alhora estava situat en un convent carmelità del segle XVII. Se n'ha conservat la capella, visible a l'exterior, que ha esdevingut l'eix vertebrador de la nova arquitectura. La visita arrenca al cor de l'església. El recorregut comença per la prehistòria (amb especial dedicació als ilergets i l'edat de bronze), la història antiga (amb el conjunt visigòtic de Bovalar, Seròs) i el món andalusí (que denota l'estada de 400 anys dels musulmans a la zona). Baixant les escales, el visitant trobarà el magnífic joc d'escacs d'època fatimita. Aquesta àrea enllaça amb la conquesta de Lleida i la restauració de la diòcesi, amb el romànic, i el gòtic (els segles XIV i XV són els de màxim esplendor de la ciutat), el Renaixement i el barroc, amb els setges de la ciutat, la reconversió de la Seu Vella en caserna i la construcció de la Seu Nova. La museografia incorpora tres audiovisuals, vuit muntatges interactius i tres punts d'interpretació per fer més dinàmica la visita. En total, s'han exposat 974 peces, d'un fons d'uns 10.000 objectes.

Pel que fa a les exposicions temporals, hi haurà una línia de producció pròpia per desenvolupar temes que esbossa la permanent (una a l'any), i una altra per rebre mostres temporals i col·laborar amb altres museus –de fet, ja existeixen convenis amb el MNAC i el MAC.

Quant a l'organització interna, el museu ha creat un departament nou, el de relacions externes i atenció als visitants. La plantilla és de deu treballadors.

"Des del punt de vista del patrimoni cultural, la façana de l'església de Santa Maria de Montblanc passa a ser una de les més importants del Renaixement al país». Així ho apunta Joan Bosch, l'autor de la investigació que ha permès concretar dades sobre la història del monument i que en fan replantejar algunes concepcions. El seu treball de recerca, «amb hipòtesis ben fonamentades basades en indicis documentals i estilístics», endarrereix quasi un segle la datació de la façana, que s'hauria construït el 1590, i no l'any 1670, que és el que es creia fins ara. Aquest endarreriment en el temps de la construcció de la façana permet «posar en valor» i «entendre» millor el monument, «ja que fins ara es considerava barroca i no es podia entendre per les seves característiques». Per Bosc, la façana de Santa Maria de Montblanc «és un producte genuí d'època renaixentista». «Montblanc té, en realitat, una gran façana renaixentista. Proposo que deixem de pensar-la i presentar-la com una peça barroca», reitera l'investigador.

Joan Bosc és professor d'Art Modern de la Universitat de Girona i membre d'un grup de recerca que estudia el Renaixement i el barroc a Catalunya. En el seu estudi, compara la façana montblanquina amb l'antiga façana de l'església del Monestir de Montserrat: «actualment, la de Montserrat està molt retocada, però en les fotografies antigues que hem pogut veure, s'hi poden trobar moltes similituds amb la de Montblanc».

OBRA D'AGUSTÍ PUJOL I

Agustí Pujol I (1550 - 1620) va ser un artista «molt vinculat a les terres tarragonines», tot i que va treballar en diversos monuments d'arreu de Catalunya. És l'autor, per exemple, de l'impressionant retaule de la Prioral de Sant Pere de Reus, i d'un Crist de la Catedral de Tarragona que en aquests moments es conserva al Museu Diocesà de Tarragona. També va treballar a Vilafranca del Penedès (on va realitzar el retaule de Sant Miquel) i a ciutats com Vilanova i la Geltrú i Barcelona. Segons Joan Bosc, cap al 1590 li van encarregar la construcció de la façana de l'església montblanquina. De fet, Agustí Pujol apareix documentat a Montblanc els anys 1590-1594.

La història escrita fins ara d'aquest temple montblanquí assenyala que la gran façana gòtica de Santa Maria va ser destruïda durant la guerra dels Segadors –quan la Vila Ducal va ser ocupada en diverses ocasions–, i que per aquest motiu es va reconstruir i ara se'n pot veure una d'estil barroc. La hipòtesi de Bosc no nega aquest fet, però està convençut que «la destrucció només va afectar parcialment la façana, i no la va danyar fins al punt d'obligar-ne una reconstrucció total a la segona dècada del segle XVII. Crec que els danys van ser molt greus però els materials antics es van poder remuntar i aprofitar, substancialment». Per això, segons Bosch, «malgrat aquells greus danys, la façana de Santa Maria ha mantingut l'aspecte renaixentista que li va donar el mestre Agustí Pujol I de Tortosa». Segons aquesta hipòtesi, doncs, Montblanc, «recuperaria» una joia de l'arquitectura renaixentista.

LA MAJOR

Joan Bosc Ballbona ha recollit la seva investigació en un llibre que es titularà Agustí Pujol: la culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya. El volum formarà part de la col·lecció Memoria Artium, destinada a monografies sobre temes de la història de l'art a Catalunya i l'Estat espanyol i que està editada conjuntament per quatre universitats catalanes (la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

En el volum, Joan Bosch estudia les figures dels Agustí Pujol I i II, pare i fill, tots dos escultors, que en moltes ocasions van treballar de forma conjunta. El pare, que seria l'autor de la façana de l'església de Santa Maria de Montblanc, és «més desconegut» que el fill, que està considerat el millor escultor català d'època moderna. Tot i això, per a Joan Bosc, Agustí Pujol el Vell «és un artista molt interessant».

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2641888 

Del jaspi paleolític de Montjuïc a una olla de pressió del segle XX. Un total de 357 objectes, la majoria dels quals inèdits, s'exhibeixen per explicar l'evolució de la història de Barcelona. Ara bé, en aquest cas les peces són tan sols un instrument que serveix per mostrar de forma pedagògica què és l'arqueologia i què amaga el subsòl de la ciutat. «No fem forats perquè sí, el que fem és recuperar la història», diu Carme Miró, una de les responsables de l'exposició.

Un dibuix de Wingaerde del 1563 –la imatge més antiga que es conserva de la ciutat– en comparació amb una altra d'actual des de la mateixa perspectiva dóna la benvinguda al visitant, convidat a fer un viatge per la història d'un territori en què ja es registren assentaments humans molt abans de la creació de la Barcino romana. Un conjunt de peces representatives de cada període condensa l'evolució de l'activitat dels barcelonins. Un exemple: deu tipus d'olles, des del neolític fins a l'olla de pressió, que il·lustra com s'han anat creant formes diferents per a una mateixa funció.

La ciutat ha anat creixent en alçària i l'estratigrafia permet constatar la superposició de les restes de cada període. També s'ha reproduït un funeral d'època romana –inspirat en els estudiats a la plaça de la Vila de Madrid–, que els arqueòlegs han pogut reconstruir a partir dels indicis trobats a les tombes.

Un audiovisual sobre l'excavació del portal de Sant Daniel, a la Ciutadella, permet seguir tota una intervenció, i una taula tàctil interactiva aporta informació sobre diferents punts d'interès arqueològic estudiats recentment, la majoria dels quals es concentren a Ciutat Vella.

L'arqueologia a Barcelona. Un passat amb futur connecta amb el present amb els testimonis de veïns i experts que opinen sobre la seva visió de l'arqueologia en cinc breus audiovisuals.

Quant a activitats complementàries, el museu activarà el lloc web www.arqueologiabarcelona.cat, a través del qual es podran ampliar temes que es tracten a l'exposició. Els caps de setmana, a més, hi haurà sempre dos arqueòlegs que faran les explicacions oportunes als visitants. Uns sis-cents especialistes han col·laborat en l'exposició, que es podrà visitar fins a finals d'abril del 2008.

Al mas de Valls, situat a la partida de Porpres de Reus, el Museu Municipal de Reus, creat feia poc, va realitzar un seguit d'excavacions entre 1934 i 1935, que van posar al descobert les restes de set enterraments de l'època romana. També en aquells anys, van aparèixer diversos mosaics romans a la vil·la de Parets-delgades de la Selva del Camp, en una intervenció que va sufragar el museu reusenc però que al final, i després d'una llarga polèmica, van ser traslladats a Tarragona, on es van exposar, dividits, al Museu Diocesà i al Museu Arqueològic. Van ser dues intervencions molt importants tant pel valor de les troballes com perquè són il·lustratives de la política que volia dur a terme el museu reusenc: «El museu no es volia limitar a les exposicions, sinó que tenia una clara intenció de portar a terme excavacions per incrementar el seu fons patrimonial», segons Jaume Massó. Unes propostes que anaven a to amb la innovadora política arqueològica que la Generalitat republicana i l'Institut d'Estudis Catalans havien posat en marxa, i que la Guerra Civil va trasbalsar i el franquisme va anorrear. Fins i tot durant la guerra, es va parlar de fer un gran museu comarcal a cal Gay, un edifici de l'avinguda Prat de la Riba que en el període bèl·lic va servir de dipòsit, per preservar-los, dels béns patrimonials de la ciutat. Però l'aviació feixista va destruir cal Gay en un bombardeig i el projecte de gran museu va quedar en no res.

Tot i que Salvador Vilaseca era el gran impulsor d'aquesta política, va ser el conservador del museu, Pere Rius, qui es va responsabilitzar de les excavacions que es van fer a Porpres i a Parets-delgades: «Vilaseca estava més interessat en la prehistòria i va deixar a les mans de Rius les excavacions que tenien a veure amb les èpoques ibera i romana». Rius va escriure sengles dietaris de les dues excavacions, que durant anys van restar inèdits a causa de la depuració a què el franquisme va sotmetre el conservador. La família de Rius va donar fa uns anys els dietaris al museu de Reus i ara Massó els ha publicat al llibre. També hi aporta els documents de la intensa, i sovint virulenta, campanya en què es van embrancar Reus, Tarragona i la Selva del Camp per decidir qui s'havia de quedar amb els mosaics trobats a Parets-delgades. Una polèmica que fins i tot va arribar a enemistar Vilaseca amb Joaquim Gitert, el primer descobridor del jaciment, que defensava que els mosaics s'havien de quedar al lloc on s'havien trobat amb la creació d'un petit museu monogràfic de caràcter local. Jaume Massó apunta que ara, al segle XXI, probablement s'hauria decidit conservar els mosaics al seu lloc original. Però sí que veu clar que a Parets-delgades es podria tornar a fer una nova excavació, més extensa que la dels anys 30: « Llavors només es va excavar un sector. Ara, amb la metodologia actual i amb una excavació extensiva, segur que sortirien moltes més coses».