El dia 1 de gener vaig rebre la notícia que la meva cosina Carme havia mort a Barcelona de forma sobtada. Rebre una notícia com aquesta mai no et deixa indiferent. La mort d'algú estimat sempre ens impacta i si es presenta de forma inesperada, sempre ens deixa en un estat de xoc que ens trasbalsa i que requereix un temps per a païr la notícia. Acostumem a recordar els moments de la nostra vida que hem compartit amb amb la persona estimada i intentem recordar els darrers instants que vam compartir amb ella. No tothom està preparat per a afrontar aquests moments amb serenitat. No tenim estàndars de com hem d'afrontar aquests esdeveniments. Són vivències molt personals i intransferibles. No hi ha una forma correcta i una d'incorrecta per a viure aquestes sotregades. En el meu cas, jo no sóc una persona molt donada a fer grans exclamacions o a tenir mostres exteriors de com visc aquests moments. A voltes em pregunto si altres persones poden pensar que sóc una persona freda, insensible. Puc assegurar que no ho sóc. Però els moments més intensos de pena o sofriment per la pèrdua d'un ésser estimat els passo en privat. D'una forma molt interioritzada. De forma exterior, en públic, el més que em surt és una llàgrima que se m'escola tímidament per la galta. La mort sempre l'he afrontat i l'he viscut com una cosa natural. Mai no m'ha fet por. Evidentment m'entristeix el fet de no poder compartir més els moments d'alegria i de tristesa amb la persona estimada que he perdut, els moments agradables, les converses, els sentiments, els jocs. Sempre he patit més pels vius, pels que es queden. Entenc, però, com deia al començament, que no hi ha estereotips universals. Cadascú viu aquests moments de forma diversa. (Segueix)
