El passat dissabte, en la tertúlia de Ràdio Valls, vaig quedar sol amb el representant del Partit Popular perquè el tercer tertulià va haver de marxar per a atendre una urgència imprevista. De seguida vaig veure que en ser un tète a tète havia d'augmentar una mica la tensió i la beligerància de les meves intervencions per tal de no avorrir l'audiència i mantenir-la fidel a la tertúlia. Un dels temes que vam tractar era sobre el que d'una forma àmplia anomenem "la mamòria històrica". El tema que ens hi portava era que, finalment, el govern municipal de Valls atenia la demanda d'ERC de recuperar un dels espais protagonistes de la contesa bèlica a Valls, faig referència a la petició de subvencions per adequar el "camp d'aviació", un espai que durant la guerra civil va servir com a aeròdrom militar i que, si la memòria no em falla, va acollir l''ultima visita d'un avió per allà els anys cinquanta o seixanta. Com veieu es tracta d'una iniciativa prou light del que anomenem "memòria històrica", però malgrat això al PP no li semblava bé destinar recursos a aquesta qüestió. En el cas de Valls, tampoc li sembla bé dignificar la fossa comuna del cementiri vallenc o conservar el refugi subterrani que hi ha sota la plaça del blat o al mateix camp d'aviació. Un dels arguments utilitzats pel representant del PP no em ve de nou. Deia: "No remenem la història". Aquest argument el solen utilitzar aquells que han estat escrivint la història d'un país a la seva manera, a la manera dels guanyadors. Utilitzen arguments com salvar la convivència, etc. Des del meu punt de vista, arguments prou gastats i que no s'aguanten. Imagineu quina història llegiríem si els nazis haguessin guanyat la guerra, no!
Clint Eastwood, a qui personalment admiro, després de pensar-me que només sabia fer pel·lícules de westerns, va fer dues pel·lícules que afrontaven una mateixa història des de dues òptiques diferents, Flags of our Fathers i Letters of Iwo Jima. L'escenari era la cruenta batalla de la segona guerra mundial que va tenir lloc a l'illa pacífica (vés quin contrast) del mateix nom. Hi van morir vint mil japonesos i set mil nord-americans. Us les recomano si no les heu vist.
Amb aquest exemple vull il·lustrar que la història es pot afrontar des de moltes i diverses òptiques. Sense que necessàriament l'una desmenteixi l'altra. Afrontar la història és un dels objectius que hauríem de perseguir amb tot això que anomenem la recuperació de la "memòria històrica". Partint de la premissa que la història és complexa i no simple i que conté realitats sorprenents i impactants. Només des d'una visió àmplia i amb una actitud molt oberta hom pot afrontar i acceptar la gran paleta de colors des de la qual la podem contemplar. Per això parlo d'afrontar-la i enfrontar-nos-hi. Acceptant aquesta complexitat.
Com passa en economia, en què hom pot estudiar-la des de diverses vessants i en diversos aspectes, en què es parla de macroeconomia i microeconomia, la història també la podem contemplar des de diferents òptiques. Només així la podrem acceptar tal com fou i no tal com voldríem que hagués estat. Acceptant les múltiples contradiccions i vivències que s'hi van donar.
Des del meu punt de vista, no hi ha cap dubte que la guerra la van iniciar uns militars que recolzats per una part de la societat civil de l'època van protagonitzar un cop d'estat que, fallit, va desembocar en una guerra fratricida cruel i inhumana. Acceptar això no ens ha d'impedir analitzar la realitat del moment que es vivia en aquells anys. Els anys precedents, els anys de la contesa bèlica i els anys posteriors. Els anys del guany democràtic, alhora que els anys de turment que moltes altres persones van viure i que de cap manera podien entendre com un guany. Els anys en què es van guanyar llibertats alhora que uns altres les van perdre. Els anys en què uns van perdre privilegis socials històrics i que altres van viure com l'alliberament d'una explotació també històrica d'unes classes socials sobre unes altres. Els anys de predomini i aliança de l'església amb els poderosos, que s'aprofitava dels humils, i l'esclat de joia i ànsies de revenja de qui fins aquells moments havia hagut d'acotxar el cap vergonyosament. Tots aquests aspectes formen part de la mateix història. Són indestriables. Tots aquests matisos són importants i no s'haurien de frivolitzar.
Cal, doncs, un esperit molt obert per a estudiar, acceptar i analitzar les causes del perquè no tothom va viure aquella experiència de la mateixa manera. Després caldria ressaltar els aspectes positius que volem llegar a les generacions futures de tot aquell devassall d'experiències. I ressaltar aquells aspectes negatius que no volem que es repeteixin. Negar la revisió històrica d'aquell període no és un exercici madur d'afrontar la realitat. Sabent que unes coses ens agradaran més que d'altres. Sabent que la causa que els uns van defensar i amb la qual alguns ens podem sentir més propers, també té les seves taques negres, i algunes de gruixudes. Segurament moltes.
No remenar la història no és cap solució. Precisament si la història, com a disciplina, té algun sentit, algun origen, és l'ansia de remenar papers, l'ànsia de conèixer la veritat, encara que pugui no agradar-nos del tot, encara que ens costi d'assimilar-la.
Que la segona República espanyola va portar cotes de llibertat mai viscudes en aquest estat en qual vivim és irrefutable. Llibertats individuals, socials, col·lectives, de tota índole. Que aquest alliberament general va anar acompanyat d'un esclat revolucionari que es va descontrolar en més d'un lloc i en més d'una ocasió, també és irrefutable. Que moltes persones van viure aquells moments com una pèrdua de privilegis i posicions, sí. Que moltes altres persones de classes populars els van viure com un infern insuportable degut a les seves creences religioses o la seva ideologia, també.
Qui escriu aquestes ratlles té totes les simpaties per l'esperit republicà i el que va representar, però també va viure el calvari que va suposar en l'àmbit familiar la persecució per motius de religió. Indirectament, és clar, perquè jo no hi era, ja que no sóc tan gran. El meu avi matern era un bon home, amb les seves idees i amb la seva creença religiosa ferma que va veure com un dia el van anar a buscar a casa seva i davant tota la família, davant de la meva mare, el prenien de males maneres per tancar-lo en una txeca durant una pila de temps. Aquells fets el van marcar per tota la vida i, en paraules de la meva mare, el meu avi no va tornar a ser el que havia estat mai més. No cal dir que la família va viure allò com un esclavatge, com una persecució implacable. La meva mare, desenes d'anys després, encara tenia ben viu a la seva memòria tot el que va viure i les seqüeles que aquells fets li van deixar. No m'estranya. Malgrat el que va passar el meu avi, ell mateix va avalar (com es requeria llavors) més d'un dels seus perseguidors, acabada la guerra, perquè pogués retornar a la ciutat sense ésser represaliat per les autoritats franquistes. Segurament, a la mateixa ciutat o en altres indrets moltes persones van viure experiències com aquestes, ja sigui del mateix signe o de signe contrari. I aquesta és la crua realitat.
L'actitud de la meva mare és la que, des del meu punt de vista, cal tenir. Els fets, la realitat, les experiències no es poden, ni s'han d'oblidar, s'han de tenir totes en compte, sense amagar el cap sota l'ala. Però les hem de poder afrontar sense recança. Sense pretendre fer del tot la part o de la part el tot. Quan me'n parlava jo feia el contrapès i intentava fer-li veure que allò que ella havia viscut, altres ho havien viscut al revés, que tot plegat va ser prou desgraciat. Ella no tenia perquè oblidar, però podia eixamplar la mirada i comprendre. Els motius, els perquès, com es va arribar a aquesta situació. No li era fàcil, no ho podia ser, però ho admetia.
Els països, les persones, hem d'afrontar la pròpia història amb tots els ets i uts. Alemanya ho ha fet, Sud-Àfrica ho ha fet, Irlanda del Nord ho està fent, però nosaltres, el nostre país, no ho ha fet quan tocava, i cal fer-ho ara. És inexcusable que ho fem. Per això no entenc aquelles persones que no volen que es faci. No hi trobo els arguments raonables de perquè no ho hem de fer. Però ho hem de fer bé. Ni amb actituds que neguin tota la magnitud de la tragèdia, ni amb actituds que exhalcin unes víctimes per damunt de les altres. Perquè de víctimes no ens en falten malhauradament. Dignificar les persones per damunt de tot, la majoria s'ho mereixen.
Per acabar, penjo una fotografia del cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer, bisbe de Solsona, posteriorment arquebisbe de Tarragona i primat, cardenal, defensor de la llengua catalana abans, durant i després de la dictadura de Primo de Rivera, membre de la Reial Acadèmia de la Història, que va acceptar la proclamació de la república espanyola, sense deixar de defensar els drets i els interessos de l'església, que es va negar a signar, junt amb el bisbe de Vitòria, la carta col·lectiva dels bisbes espanyols liderats pel cardenal Segura que avalava l'aixecament militar contra la república, que va ser detingut al Monestir de Poblet i conduït per milicians de la FAI a Barcelona i que va salvar la seva vida gràcies a la intervenció directa del conseller Ventura i Gassol que el va fer anar cap a Itàlia, que va veure com el seu bisbe auxiliar Dr. Borràs era afusellat al Coll de Lilla, que va patir l'exili rebutjat pel règim franquista i que va mantenir la seu episcopal malgrat els intents del règim i l'església espanyola perquè la santa seu li retirés, que fou traslladat a Suïssa quan els nazis van ocupar Itàlia i que va morir i ser enterrat a la Cartoixa de la Valsainte a Friburg a l'espera de poder retornar a la seva seu quan fos possible, cosa que va passar el maig de 1978 en un acte solemne a la catedral de Tarragona al qual vaig poder assistir. Ell simbolitza, per a mi el que he pretès explicar en aquestes ratlles. El cardenal de la pau, com se l'ha anomenat. Un home al qual crec que no se li ha retut l'honor i la rellevància que en la nostra història col·lectiva ha tingut. Estic segur que ell hauria volgut que afrontéssim la realitat del nostre passat amb tots els ets i uts. La fotografia correspon a la portada que li va dedicar la prestigiosa i desapareguda revista Destino.
