Definitivament ha arribat la tardor. Algú pensarà que ho sé perquè ens diuen que la grip A s'ha reforçat. Doncs no, a Valls hom pot saber que la tardor ha arribat quan després d'un estiu plàcid el mestral comença a bufar amb intensitat. I a fe de déu que bufa. Portem ja cinc dies de vent intens que es resisteix a deixar de bufar. Tinc calculat que de mitjana el mestral bufa en aquestes terres en períodes de tres dies. Això és l'habitual, si més no per la meva modesta observació. No sé si les dades científiques ho corroborarien, però és la impressió que en tinc.

Sovint ens parlen dels tocats per la tramuntana, però em sembla que aquí estem tocats pel mestral, que déu n'hi do del que bufa quan s'hi posa. La tongada actual, però, sembla que surt de mare. No sé si és que m'estic fent gran, però tres dies els aguanto, però més d'això ja se'm fa pesat. I ara ja tinc ganes que pari.

El mestral també ens ha portat el fred. No pas un fred exagerat, sinó un fred de tardor que el vent n'augmenta la sensació. Va arribar un dia tard, perquè les castanyes i els panellets ens els vam menjar amb un bo de final d'estiu. Enguany em feia mandra de posar-me a fer panellets, però el mateix divendres a la tarda vaig anar a buscar-ne els ingredients i apa, a amassar s'ha dit. La meva petita Xènia s'ho passa d'allò més bé embescant-se les mans amb la massa i no es cansa, no, no sé pas d'on treu l'energia. En total una vuitantena de panellets ben bons, ja em perdonareu la immodèstia. El mèrit, però, cal atribuir-lo a la recepta de la sogra que fa anys em va passar. Una mica d'això, una mica d'allò, ... I jo dient-li, no dona, quant és una mica d'això, un polsim d'allò? Finalment vaig aconseguir que ajustés i precisés les mesures. Després l'hem anat fent nostra la recepta, però la base és la seva. Què faríem sense les àvies? Ni que siguin les sogres.

El vent, tornem al mestral, no deu fer gaire favor a la temporada boletaire. Jo ja fa alguns anys que vaig decidir deixar de ser boletaire. Abans m'agradava anar al bosc a buscar quatre bolets, encara que en altres llocs els vagin a caçar. Però ja fa temps que me'n vaig cansar. Quan vaig començar a trobar el bosc cavat, remenat, rasclat, vaig dir-me que no pagava la pena anar a exercir més de boletaire. Em sap greu, perquè m'ho passava bé, però cada vegada més tornava fastiguejat. També he de reconèixer que no he estat mai d'aquells que tornaven amb el cistell reple. No he estat mai un expert boletaire, però anava fent. Ara ja no en tinc ni ganes. L'any passat vaig fer un petit intent amb les meves dues patacones, però vam fracassar totalment. Imagino que aquest vent deshumanitzarà el bosc, vull dir que foragitarà els humans del medi natural. Potser és una aliança entre el vent i el bosc amb aquest objectiu, per espolsar-se de damunt tant sapastre que ha fet de l'anar a buscar bolets una competició o un negoci. Avui dia tot es fa posant l'èmfasi en els objectius, en els resultats, i poc pensant en el plaer, el petit plaer d'una activitat, sense ànsies d'acumular, de sobressortir. És una llàstima perquè tots hi sortim perdent, fins i tot el bosc, la natura.

Temps moderns! Què hi farem. Avui jo tan sols volia escriure una mica per plaer, cansat del vent, però finalment, malgrat tot, veig que algun favor ens farà aquest mestral persistent i tossut. Doncs, vinga, que bufi, no vindrà d'un dia.