Parlo sovint de la ciutat de Valls. Sempre intento recordar i defensar que Valls, com a capital de l’Alt Camp, ha de ser el referent social i cultural de la comarca i, per tant, les administracions, i els seus responsables, han de trobar mecanismes per garantir la millora dels serveis públics i vetllar pel seu bon funcionament.

  

  De ben segur que es podria parlar d’algun altre espai de la ciutat, però m’agradaria fer-ho de la biblioteca pública. Un espai les dimensions del qual fan impossible donar servei ni tant sols als vallencs. Només que l’1 per cent dels alumnes dels instituts de la ciutat decidissin anar a estudiar a la biblioteca o una colla de jubilats s’acostumessin a anar per llegir la premsa s’haurien de gestionar llistes d’espera.

  

  Val la pena preguntar-se, doncs, què ho fa que una biblioteca tan petita no pateixi problemes de saturació. És evident que una causa pot ser la manca d’espai, que fa que la gent concebi la biblioteca més com a prestadora de llibres que com a lloc per estar-s’hi. Però una altra explicació podria ser el servei que s’hi dóna: l’única biblioteca pública de Valls obre les seves portes en un limitat horari de tarda. Això impossibilita, per exemple, potenciar l’hàbit de la gent gran per la lectura de diaris i revistes en aquest espai o l’accés als ordinadors en hores de menor afluència estudiantil.

  

  Altra cosa que sorprèn, per ser l’únic lloc que conec que ho fa, és l’estricta norma que obliga els estudiants a deixar les seves motxilles i bosses fora de les instal·lacions. No deixen entrar ni les carpetes classificadores!. Bé, resulta una incomoditat tan absurda que es dóna la paradoxa que s’arriben a deixar les bosses completament buides dins dels armariets, mentre s’entra amb els braços carregats amb els  llibres, les llibretes, l’estoig de llapis, els fulls dels apunts, les ulleres, la calculadora, el mòbil, l’mp3 i tot allò que es pugui portar dins la bossa. L’alternativa, diuen, és anar agafant de la motxilla allò que es va necessitant, la qual cosa comporta haver-se d’aixecar, com a mínim, cada cop que es canvia de matèria d’estudi.

  

  La resta d’usuaris, més ben dit d’usuàries, també està obligada a deixar la bossa al passadís. No la de la compra, no, sinó la que du les ulleres per llegir o el bolígraf per prendre notes. La que du la cartera amb els documents personals. La mateixa cartera que es necessita per dipositar l’euro que es demana per accedir a la clau de l’armariet. La cartera on hi ha el carnet que permet accedir al servei de préstec.

  

  L’argument que justifica la norma?: que no es puguin endur els llibres amagats. Està demostrat, però, que els llibres poden passar desapercebuts en molts altres llocs que no siguin les bosses i sembla clar que la resta de biblioteques del món, fins i tot les que disposen de material més valuós que la de Valls, han trobat altres mesures més eficaces per evitar els robatoris sense incomodar els usuaris.

    Les biblioteques han de ser espais còmodes que facilitin l’accés als recursos culturals i a la informació. Han de ser espais moderns, que despertin inquietuds i convidin a la lectura. Però sobretot, per estimular-ne la utilització, l’usuari les ha de percebre, a més, com a llocs propers on poden ser atesos amb eficàcia i respecte.

 

Article publicat a El Pati. Abril 2009