Carme Mas

Un dels propòsits de Pasqual Maragall ha estat acabar amb el victimisme i altres actituds derrotistes i imaginar noves formes animoses de catalanisme. Per la seva banda, tant José Montilla com Josep-Lluís Carod-Rovira s'han referit a la necessitat de renovació del catalanisme cap a un concepte més social, basat en la idea d'un país obert, més inclusiu i atractiu, més d'acord amb el nou segle.

De fet, el victimisme no és només cosa de catalans. És freqüent en comunitats que han estat colonitzades en un grau o altre. Per exemple, la identitat irlandesa, amb un passat colonial, s'ha anat construint tan lligada al victimisme que els acadèmics han arribat a etiquetar la síndrome com el MOPE: The most opressed people ever (la gent més oprimida del món). Es tracta d'un joc de paraules, amb la clàssica ironia irlandesa: les sigles tenen el significat d'estar deprimit. Certament, el victimisme conté una sensació d'impotència i fatalitat. No importa què facis, la realitat no canviarà. Sovint va lligat a la sensació que la víctima és l'única en el món que pateix.

Però, com diu el columnista de l'Irish Times Fintan O'Toole, tot aquest sentiment irlandès no és més que una il·lusió. Durant el segle XX, molts països d'Europa han tingut experiències similars de lluita per aconseguir la independència respecte als seus veïns més grans i s'han volgut afirmar com a comunitats diferenciades. No obstant, malgrat els èxits econòmics de l'illa, de la seva independència, de la seva literatura universal, la República d'Irlanda no deixa de qüestionar la seva pròpia identitat. Són abundants els programes de televisió i les trobades acadèmiques en què s'intenta, una vegada i una altra, tornar a imaginar Irlanda, qüestionar el significat de la seva identitat nacional històrica i inventar noves formes i expressions per a l'actual. La identitat irlandesa d'avui en dia està molt vinculada a la construcció de la pau a l'Ulster, que continua esforçant-se, sense pausa, per la conciliació i el final dels odis.

Però les preguntes sobre què significa ser irlandès perduren: ¿una persona de Belfast es pot considerar irlandesa si és britànica i protestant? El Canadà tampoc deixa de reimaginar-se i s'està construint no només amb la diversitat i la inclusió com a fonament, sinó també amb la voluntat de ser un país on la igualtat d'oportunitats es garanteixi a dones i a homes, i tots els nivells de govern tenen programes que mobilitzen les comunitats perquè eliminin els prejudicis i la discriminació sexual.

El nou president català, José Montilla, va néixer fora de Catalunya. No hi ha gaires països que escollirien un president nascut fora de la seva pròpia comunitat. Independentment que agradi més o menys com a polític, la seva arribada és un bon senyal d'obertura. Però en aquest camí que s'inicia cap a una nova catalanitat, diversa i oberta és fonamental el protagonisme de les dones i, en aquest sentit, el començament no ha estat gaire positiu. Només 4 dels 14 consellers són dones, i pitjor encara està el segon nivell de l'administració: de 23 secretaries generals, només 4 les ocupen dones. Aquesta situació no és sorprenent si pensem que els 12 negociadors per a la formació del Govern eren homes. En aquest context, poca política social es pot fer si les dones catalanes estan pràcticament excloses de la política.

Precisament per evitar que es produïssin aquests desequilibris entre sexes, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va optar per la paritat, amb tot el que va venir després: llei d'igualtat, llei de dependència, legalització dels matrimonis homosexuals. Si realment es vol corregir aquesta situació, el nou Govern hauria de crear una conselleria per a la igualtat, com ja tenen Andalusia i diversos països de la UE, i demostrar que, malgrat haver discriminat les dones en la seva formació, té un autèntic compromís en la construcció d'una societat que garanteixi la igualtat d'oportunitats a tota la seva ciutadania. Una bona manera de mostrar el que realment és el nou catalanisme o, millor encara, la nova catalanitat.