Carme Mas

L'associació Educació per a l'acció crítica ha publicat a la seva web un conte per reflexionar, en un dia com avui, sobre la infantesa, les joguines l'explotació infantil i les multinacionals.El conte es titula Les empreses que jugaven amb els infants del món. Aquest és el relat:

Quedaven només deu dies per la nit de Reis i l’ Alba estava molt excitada. Es passava tot el dia pensant que els demanaria. Encara no havia escrit la carta, però repassava mentalment el que li agradaria que li portessin.

Demanaré una Barbie amb molts vestits, i una pilota de futbol Nike, i una Play i…

S’havia portat bé tot l’any i havia tret molt bones notes, així que els seus pares li van dir que podia demanar tot el que volgués.

Per fi va arribar el gran dia. L’Alba es va despertar i va fer un salt del llit per a anar corrent fins al menjador, on l’esperaven molts regals embolicats en papers de colors. Va començar a obrir els embolcalls. Tenia tot el que havia demanat! No faltava res! Fins i tot li havien portat regals que ella no havia demanat... Quina alegria! L’Alba tenia una nova Play Station, una pilota de futbol Nike, una Barbie amb un munt de vestits: el de passeig, el del ball, el de la feina, el d’esport, el d’excursió … També un ós de peluix de la Disney… L’Alba va passar tot el dia jugant sola a l’habitació amb les noves joguines.

A la nit estava molt cansada de tant jugar. La seva mare i el seu pare li van desitjar bona nit i es va quedar dormida.

A mitja nit, l’Alba va sentir un soroll i es va despertar: La pilota Nike havia caigut de la prestatgeria.

- Què estrany... –-va pensar.

Es va aixecar del llit per deixar-la de nou a la prestatgeria. Quan l’anava a agafar, la pilota es va moure. L’Alba, va intentar d’agafar-la un altre cop, però la pilota es va tornar a resistir. Va saltar-li al damunt per evitar que s’escapolís de nou i aleshores va escoltar un gemec:

- Ai ai ai! Em fas mal“

L’Alba va fer un bot tot deixant anar la pilota. No s’ho podia creure, la pilota havia parlat!

- Pilota, parles de debò? No dissimulis… –li va dir.

La pilota va obrir la seva gran boca torta i va assentir:

- Val, he estat jo, però és que m’has fet molt de mal, bèstia!

L’Alba, que era una nena molt agradable, li va contestar:

- Doncs ho sento, no era la meva intenció fer-te mal, encara que crec que hauries de ser més forta. Les pilotes sou fortes i per això us xuten…

En aquest moment es va escoltar un riure cridaner que arribava de la prestatgeria. L’Alba va tenir un altre ensurt en veure que era la Barbie. El seu riure era desagradable, molest. Amb molta prudència li va demanar que deixés de riure perquè despertaria a tothom.

La Barbie, ofesa li va contestar:

- Ja callo. És que m’ha fet gràcia el que li has dit a la pilota. Simplement és això, però ja callo.

- No riguis, senyoreta Barbie, que no és tan graciós –va replicar la pilota.

L’Alba se sentia atordida i els va demanar que no discutissin. Però ells, que no la tenien en compte, van continuar la conversa:

- Tu sí que fas riure. Tan grossa i rodona... No sé com t’atreveixes a sortir al carrer –va dir la Barbie.

- Doncs sí, sóc rodona, i què? Però tinc més cap que tu. De fet sóc tota cap.

- I jo perquè vull tenir cap? –va preguntar la Barbie– Si tinc tot el que desitjo: sóc rica, famosa, maca i prima. Mai m’engreixo ni m’envelleixo. Tinc tots els capricis i la roba que vull…Què més puc demanar? Ho tinc tot, piloteta.

A l’Alba li va saber greu la frivolitat de la Barbie i com es burlava de la pilota i li va dir a la nina:

- I a tu només t’interessa estar maca i prima i tenir coses? Jo crec que tenir imaginació i pensaments dins el cap és més divertit que disposar de tants capricis.

- I m’ho dius tu, maca? Fes un cop d’ull a la teva habitació. Està plena de coses: joguines, roba, sabates, motxilles, televisió, mobles... Em sembla que no et falta de res –va dir despectivament la Barbie.

- Però jo sóc una nena i als infants no els falta de res! –es va defensar l’Alba.

De cop i volta es va escoltar una nova veu. Era l’ós de peluix de la Disney, que des del prestatge va dir:

- Això és el que tu et creus, bonica. Qui va fer aquest cap de suro de pilota, també és un nen i no tenia res de res. Ni tan sols una estona per menjar...

En sentir això, a la pilota Nike se li van afluixar les costures i va afegir amb sentiment:

-És veritat, era ben treballador el nen que em va cosir. Amb només set anys, es passava 10 hores seguides treballant, fent pilotes com jo. Mai tenia temps de jugar a futbol. I no és que al nen no li agradés jugar a futbol, és que no el deixaven. A la fàbrica de pilotes, els nens i les nenes no podien jugar –va afegir l’Ós.

- Però això és horrible –va dir l’Alba– Per què aquests nens treballen 10 hores en feines de grans i no poden jugar com ho faig jo? Què no van a l’escola? No m’ho puc creure.

- Doncs creu-t’ho. Ja saps... Si no t’agrada, no juguis amb pilotes que han estat cosides per mans de nens i de nenes –Va dir l’Ós.

De nou es va escoltar la Barbie. Ara la seva veu era amenaçadora:

- Doncs si li fas casa a la pilota i a l’ós, ja et pots acomiadar de jugar amb moltes de les coses que tens per aquí: amb mi, amb la pilota... Amb l’Ós mateix, que ha estat fabricat per la gran empresa Disney, també potser fet amb les mans de nenes com tu. He de reconèixer que a mi em va fabricar una nena que treballava dotze hores seguides i només parava deu minuts per menjar alguna cosa i anar al lavabo. La nena estava tan cansada que em va fer malament. Mira els meus braços: no els puc aixecar bé.

- Quelcom semblant m’ha passat a mi –va dir l’Ós– També em va fer una dona xinesa que tenia poc temps de descansar. Quan m’estava cosint, la van acomiadar sense donar-li cap explicació per estar embarassada. I mira com li van quedar les meves costures laterals: mal fetes. I això em fastigueja perquè a les pel·lícules de la Disney he de sortir perfecte, fent creure que visc en un món feliç.

L’Alba estava esparverada amb les coses que anava sentint i va dir:

- No m’ho puc creure... Per a què jo us pugui tenir a vosaltres per jugar, hi ha nens i nenes que han estat tot el dia treballant?

- Doncs clar, però tranquil·la. Per què t’ha d’importar el que els passa si són d’un altre país? A les famílies no els queda altre remei que fer el que els manen i deixar que els seus infants treballin. No es poden queixar de que passen penes i fam, perquè perdrien les seves feines. A tu això no et pot succeir, pots estar tranquil·la –va dir l’Ós amb veu burleta.

- I qui obliga a treballar sense parar les nenes i els nens? –va preguntar l’Alba–. Això es injust.

- Els amos de les grans fàbriques (les multinacionals) com la meva (la Disney), o la de la Barbie (que es diu Mattel) Volen guanyar molts diners sense importar-los massa com els aconsegueixen –va respondre l’Ós.

De cop i volta es va escoltar un soroll molt desagradable i tots es van espantar. Era la Play Station que s’havia despertat i estava de mal humor. Va començar a cridar i insultar-los. Li van demanar que no s’empipés i seguís dormint, però la Play, emprenyada, no callava. Els va amenaçar de mort si no la deixaven dormir. L’Alba va intentar calmar- la:

- Veuràs, no t’enfadis, no volíem despertar-te. Torna a dormir i et prometo que no farem més soroll.

- Grrrrrr! Qui et creus que ets per parlar-me així, nena? No ets pas tu qui dones les ordres; Aquí Mano jo i tu calles, entesos? A mi els nens i les nenes m’agraden sempre callats i fent el que jo mano: només mirant-me a mi, sota el meu control i enganxats a mi –va dir la Play.

- Sí clar, ho he entès –va contestar l’Alba espantada.

Doncs tothom a callar!. Qui parli més se les tindrà amb mi!

L’Alba tenia molta son i a més estava atordida amb les coses que havia escoltat. Tenia, però, ganes de seguir parlant amb les joguines. La Play, que no tenia cap paciència, els va manar callar de nou amb un bram. Va treure totes les armes que guardava al seu interior i els va apuntar. Tothom va callar, atemorit...

Al cap d’una estona de silenci, l’Alba es va quedar dormida de nou.

L’endemà, al matí, el seu pare la va despertar amb una abraçada i li va demanar que esmorzés amb ell abans d’anar a jugar. Així ho va fer l’Alba. Quan va acabar, però, es va quedar pensant asseguda a la cadira.

El seu pare, estranyat, li va dir que anés a jugar, però ella seguia sense moure’s. Ja no tenia interès per jugar amb aquelles joguines, ara que coneixia com havien estat fetes. No es podia treure del cap tots aquells nens i nenes que treballaven a les fàbriques de joguines i no tenien temps de jugar, perquè sempre estaven fent joguines. Estava trista i no tenia massa ganes de jugar amb el que li havien portat els reis. Fins i tot estava penedida d’haver-les demanat.

Era injust, ella tenia la seva habitació, una família que l’estimava, els amics i les amigues de classe, moltes joguines... Tenia tot el que necessitava i més. En canvi aquells nens i nenes, que treballaven a països llunyans, no tenien resultat: només hores i hores de feina. Per més lluny que estiguessin, l’Alba ja no podia deixar de pensar en ells.

El seu pare en veure la tristor de la nena li va preguntar:

- Què et passa Alba? Tens algun problema?

- Jo no tinc problemes, pare, els que sí que en tenen són els infants que treballen el dia sencer tancats en una fàbrica per poder fer aquestes joguines. Pare explica’m: Com jugaves tu quan eres petit? Quines joguines tenies? També les fabricaven nens?

El pare va escoltar atentament la seva filla i molt atabalat li ho va explicar a la mare de l’Alba. Tots tres, afectats, van parlar sobre què podien fer. Finalment van trobar una solució que els va satisfer: van decidir que regalarien alguna de les moltes joguines noves que tenia l’Alba a altres nens i nenes que no n’havien rebut cap aquest Nadal. A canvi, l’Alba i els seus pares, s’ho passarien bé fabricant alguna joguina de cartró, de tela, o de fusta, aprofitant andròmines velles que hi havia per casa. També parlarien amb l’avi per tal de tenir més idees per fer joguines. El pare va fer una altra proposta:

- Com que l’avia sap cosir, li podem demanar que ens ensenyi a fer els vestits per a les nines, per no haver de comprar-ne de nous als magatzems.

Era una bona idea i a l’Alba li va encantar, però va seguir pensant que havia de trobar la manera de fer alguna cosa més.:

- Hi ha fires on hi ha joguines que estan fetes aquí per artesans. Papa, podràs buscar si hi ha botigues d’aquelles que són solidàries amb els països pobres, que en tinguin?

El dia de tornada a l’escola, els seus companys i companyes de classe van arribar carregats de joguines i es van passar el dia sencer parlant dels regals que els havien portat els Reis. Llavors l’Alba va veure clar el que havia de fer: escriure una carta als Reis per a explicar-los que algunes d’aquelles joguines que portaven, estaven fabricades per nens i nenes de països pobres. I els va enviar la carta on ho explicava, esperant la seva resposta.

Quan va arribar, la resposta no va satisfer gens a l’Alba. A la carta, els Reis, li explicaven que ells només complien l’encàrrec de fer arribar els regals que els nens i les nenes demanaven. Si els infants els demanaven els hi havien de portar.

Aquesta resposta, lluny de desanimar a l’Alba, li va suggerir una altra idea:

- Explicaré a la classe com es fabriquen algunes d’aquestes joguines perquè no en demanem tantes i busquem altres formes de jugar. O, quan ja haguem jugat prou amb elles, ens les podem intercanviar.

Tot i que al principi li feia una mica de vergonya, quan ho va proposar a tres amigues, es van animar totes. Al final van decidir que amb l’ajuda dels pares i de la mestra, podien muntar una Fira d’Intercanvi de Joguines a l’escola i una exposició de joguines fetes a casa amb materials reciclats.

L’Alba està ara molt més contenta. Se sent bé per dins. No té tantes joguines de les que surten per la tele; en té menys però se les estima més perquè no ha ajudat a fer mal a altres persones.

Als que només volen guanyar diners, no els importen els nens i les nenes del món. I a tu, t’importen?