Carme Mas

Ja és un clàssic el concert d'any nou que es retransmet en directe des del Musikverein de Viena. Enguany, sota de direcció de Zubin Metha, la música vienesa ens va acompanyar, un cop més, les primeres hores de l'any nou.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert, en aquella ocasió, de l'Orquesta Sinfònica de Viena en el mateix escenari, en els seients que hi ha darrera l'orquestra, darrera la persussió, una experiència magnífica, perquè tens l'oportunitat de veure el director de cara i et sents una mica part de la mateixa orquestra.

L'amic López-Burniol també va escoltar aquest concert i en fa una petita reflexió a les pàgines de "El Periódico" d'avui. Em permeto de reproduir-lo i il·lustrar-lo amb una de les peces musicals novetat d'aquell concert: l'opus 238 d'Eduard Strauss, Ohne Bremse- Polka shnell (sense fre).

Música de la vella Europa

Juan José López-Burniol [El Periódico, 07.01.07]

El dia 1 de gener passat vaig escoltar, una vegada més, el concert de Cap d'Any de l'Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida en aquesta ocasió per Zubin Metha, amb la seva solvència i contenció característiques. Al final del concert i abans de la interpretació del Danubi blau com a segona propina, Metha es va referir a l'entrada a la Unió Europea, aquell dia, de dos nous països: Romania i Bulgària, tots dos banyats pel Danubi. El seu intel.ligent recordatori em va reafirmar en un pensament que anava prenent cos en el meu ànim, mentre escoltava la música i contemplava el cos de ball encap- çalat per l'espanyola Lucía Lacarra: es tractava de l'execució --amb difusió i acceptació globals-- d'un particular repertori de música de la vella Europa, interpretada --en la més extensa accepció del terme-- en llocs emblemàtics del mateix àmbit geogràfic i cultural en què va ser composta, és a dir, l'Imperi dels Habsburg.

Els Habsburg van ser una antiga dinastia europea en una època en què el patriotisme --sentit de pertinença-- no havia degenerat en nacionalisme exacerbat --reivindicatiu d'un Estat propi per a cada nació--. I en aquest caràcter de vella dinastia familiar reticent a identificar-se, excepte molt al final, amb una nació concreta, va estar la grandesa i la força de la Casa d'Àustria.

Però tot això va saltar pels aires quan l'Estat nació es va convertir en la fórmula màgica de la ciència política i, en especial, de la propaganda. Va desaparèixer un marc de convivència anomenat per alguns "presó de pobles", però on --com François Fetjö ha escrit--, es va consolidar "un gresol de pobles que, casant-se entre ells i detestant-se, assimilant-se o oposant-se, van crear una cultura diversificada (...), una espècie humana amb sensibilitat i mentalitat diferents de les (...) dels francesos, els alemanys, els anglesos i els russos", fins al punt que la Viena finisecular i poliètnica va arribar a ser "una Nova York avant la lettre".

De sobte, després d'un redoblament de tambor, l'orquestra va atacar els primers compassos de la Marxa Radetzky. El concert s'havia acabat.