Comencen les llegendes... o no, potser és real!
Després d’un llarg procés, iniciat el segle XIX, on les dones es reivindicaven per a millores laborals, reduccions de jornades, prevenció en els accidents laborals i compensacions econòmiques en cas de patir-ne, avui en dia, cada 8 de març seguim manifestant públicament un lloc digne a la societat.
Ahir vaig poder mig veure Hora Q. Recordo que parlaven dels aldarulls que hi van haver al centre de Barcelona amb la manifestació d'estudiants.
No estic gaire posada en el tema. Només sé que estan empipats per la nova implantació del Pla Boloña.
Aprofitaré aquest merder per explicar-vos el que em va passar a mi quan vaig decidir apuntar-me a la universitat ara fa 4 anys.
Aquesta nit he sopat amb les meves amigues Míriam i Margareth. Bé, us explico qui són. La Míriam és una de les meves millors amigues des de fa molts anys. La vaig coneixer fent un curs de català per treure'ns el nivell C. I la Margareth, l'he coneguda a través d'ella (bé, i d'una altra senyora), i ens hem fet molt amigues. No em pregunteu com. Avui al sopar ho parlavem, que possiblement ens havíem de coneixer. De fet, quan tens inquietuds similars a una altra persona, acabes coneixent-la. Una mica allò de: "Dios los cria y ellos se juntan".
Soc el cul del Jaumet. Això fa de mal dir, perquè el meu pare es diu Jaumet (bé, es diu Jaume, però li diuen Jaumet) i sona fatal. Més que res, perquè jo no vaig sortir ben bé del cul del Jaumet... Bé, és igual.
El que deia, soc el cul del Jaumet. Sempre he estat així. Tinc la necessitat de provar-ho tot, però no m'agrada suficientment res com per dedicar-hi tot el meu temps.
Era divendres a les 9 del matí. Jo venia de la piscina i anava cap a treballar. Arribava tard. Estava aparcant i em sona el mòbil. Era la Dolors. No entenia com em trucava al mòbil. La Dolors treballa amb mi, i moltes vegades a la feina no tenim temps de xerrar i em truca quan no treballa per solucionar temes. Ja esperava la seva trucada, però no al mòbil. Li vaig dir que quan arribés a la feina la trucava. Així ho vaig fer:
- Digues Dolors, ja soc a la feina.
La Dolors, divendres feia festa perquè marxava cap a Brussel·les a la manifestació.
Avui tenia tantes coses a dir que no sabia quina agafar per explicar. Tampoc no tenia molt per aprofundir a les historietes. Doncs he decidit explicar una mica de tot. El que se sol dir, faré una escudella barrejada.
Aquesta nit passada s'ha celebrat la 81a Gala dels Oscars de Hollywood. La famosa catifa vermella s'ha desplegat per vuitantaunena vegada per veure desfilar els millors de la cinematografia mundial.
Jo però, no faré un reportatge sobre com va ser la gala, primer perquè no la vaig veure (aquí és la matinada!) i segon perquè no tinc cap interés en fer-ho. El que sí que faré serà parlar de la gran guanyadora: Slumdog Millionaire.
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula. Fascinant!
M'agrada el programa de ràdio "l'ofici de viure", i quan tinc moments tranquils a la feina, en que no em molesa ningú em poso a escoltar programes passats per internet. Feia tant temps que no podia, que ara estic escoltant els de l'octubre, crec, però els trobo força interessants. Si més no, entretinguts.
Resulta que aquest progama és sobre creixement personal. Jo, que soc baixeta, personalment no he crescut gens des de que l'escolto... Fora bromes, no sé si et fa créixer personalment, però si sé que em distreu i m'entreté, que ja és molt en un programa de ràdio.
En un dels programes atrassats que vaig escoltar un dia d'aquesta setmana passada, parlaven dels amics nutritius, d'aquells amics que et porten algún benefici. D'aquí va sorgir el fet que parlessin d'aquells amics que no t'aporten res, o pitjor encara, d'aquells amics que per una cosa o una altra et fan sentir sempre malament. En deien els amics tòxics.
Vaig quedar parada de la quantitat d'amics tòxics que hi arriben a haver. I molts, fins i tot, podria classificar-los amb nom i cognoms (cosa que no faré, perquè crec que seria molt rastrer per la meva part).
Potser que us expliqui una miqueta del viatge que vaig fer aquest estiu a l'Índia. No he dit res, potser per falta de temps, potser per falta de ganes o potser perquè al ser el segon viatge que vaig fer a l'Índia, no hi ha tant per explicar...
Aquest és el títol del llibre que em van dur els reis. És un llibre d'aquests que es diuen d'auto reflexió i d'autoajuda, etc.
Doncs jo he de dir que m'ha deixat molt al·lucinada. D'altra banda, no diu res que ningú no sàpiga, però va bé per a reflexionar-hi i reciclar amb el tema, ja que a vegades ens desviem dels temes importants passant a donar importància a coses irrellevants.
Aquest llibre explica que les malalties te le provoques tu mateix. Quan no saps com sortir d'una situació que no t'agrada o t'és desagradable, ho enfoques de diferents maneres. Una d'elles és crear-te malalties. Hi crec completament. Sempre li he dit a la meva mare que els càncers ens els provoquem noslatres mateixos. És quan tens problemes o et sents decaigut, quan les malalties surten.
Una altra manera de matxacar-te quan la situació és difícil és creant situacions caòtiques. Jo crec que estic agafant aquest camí. Estic en una situació que em supera. No sé com enfocar-la. Doncs cada vegada s'embolica més o a mi m'ho sembla. També faig que ho vegin així els altres... I segons el llibre, només canviaré situacions d'aquestes amb pensaments positius. Potser que comenci ara mateix! Bé, segons el llibre he de dir: COMENÇO ara mateix! sempre afirmacions.
Jijijiji, ja us he dit que aquests llibres em porten a molta reflexió... Em sap greu el rotllo per aquells que m'heu llegit!
Primer de tot vull felicitar les festes a tothom! Aquest any no he penjat cap felicitació perquè no me n'ha sobrat cap i no vaig pensar en escanejar-la... Glups! ho sento.
L'any 2008 va acabar fantàsticament amb raïm i balls inclosos. Durant el dia, com era de mini vacances, vaig estar pasejant per paisatges molt macos. Dels que valen la pena. A la nit, vam fer un sopar extraordinari (bé, d'anar per casa, però mooolt bó).
L'any no podia començar de la millor manera. Però ara què? Avui som dia dos i jo com molta gent (suposo) treballo. A la mateixa feina que l'any 2008. I porto una vida com la del 2008. On és la vida nova? ah! És el propòsit pel nou any... Calla, calla, que com que no ho havia demanat mai... Ves si no! Cada any demanem canviar moltes coses per l'any que comença, i què? hi ha algun canvi?
A veure, siguem clars. A mi la vida l'any 2008 em va canviar i molt. Tenia una feina nova, una casa nova i fins i tot un xicot nou.
Ara la feina comença a tenir pegues. La casa, que no està acabada, comença a cansar-me que encara estigui en obres. I el xicot, no sé. Un any 2008 massa maco fa que vegis un 2009 regular...
Així són aquestes festes: per reflexionar!
Carai... No sé per on començar. Fa tant temps que no escric al bloc, que la veritat és que ja no sé si algú em llegeix.
De fet, també ho faig una mica per mi, això d'escriure. M'ajuda a aclarir (o potser a enredar encara més) les idees. Quan era petita escrivia per tot arreu. M'agradava escriure com em sentia, però el que m'agradava més era inventar històries. Feia els personatges com a mi em donava la gana i vivien com jo els feia viure. Era fantàstic! Potser fins i tot, en moments dolents del meu món real, el món de les històries inventades m'agradava més.
Avui escric perquè l'estrés d'aquestes últimes setmanes fa que necessiti evadir-me. Potser hauré d'inventar també un món irreal per descapficar-me amb tot el capdell que tinc al cap. A la feina tinc molta feina. Més del normal. Per una part bé, perquè em passen les hores volant, però per una altra part em sento moooolt cansada. L'excés de feina fa que el meu cap innovi. És en èpoques com aquestes quan em surten les millor idees. I també és en èpoques com aquestes que necessito crear.
Amb tot l'estrés, i no sols de feina, no tinc temps ni de creacions. Suposo que per aquí ve la meva saturació.
Per altra banda, també he de dir que estic vivint un moment molt dolç i que m'agrada viure'l. Per tant, tot l'estrés (bé, tot no, una gran part), queda compensat.
Quan no escric al bloc, pensar en que he d'escriure-hi em fa mandra. I el dia que hi escric penso que com és que no escric més sovint si em va la mar de bé per a desconnectar. Almenys per posar els pensaments per escrit!
Cada cop som més els cranc que conec. No em refereixo a l'animal, està clar, si no a la gent que ha nascut sota el signe de cranc. Jo en soc una, i suposo que és per això que hi paro més atenció.
El dia 14 va néixer el fill d'un amic, el Cisco, i li va posar de nom, com no, Francesc (junior?). Però es que el mateix dia 14 ja conec dues persones més que fan anys, el Jordi i l'Eva. No sé si tenim el mateix caràcter, però alguna similitud hem de tenir, no? Jo crec que l'ascendent deu acabar de fer les diferències entre cada un.
Una gran amiga meva, la Maria, va néixer el dia 29 de juny. Just dos dies abans que jo. Potser sí que som les dues força tossudes, però tenim el caràcter molt diferent. Qui sap, potser hi havia canvi de lluna.
M'agrada trobar-me per la vida gent que ha nascut el mateix dia que jo. Crec que, encara que sigui en anys diferents, el fet d'haver nascut el mateix dia ens uneix. Encara no he analitzat en quin sentit ens uneix, però alguna cosa ens deu unir.
De moment i que jo sàpiga, només en conec 3 i jo. Bé, deu ni dó! El pare de la Cristina, una amiga meva. La Jaqueline, una amiga de ma germana i el Ramon, el fill d'una ex-companya de feina.
Som d'edats molt diverses, però tot i així, analitzaré quina similitud podem tenir tots 4.
El que més em capfica, i és una cosa que intento prestar-hi molta atenció, és com ens afecta la posició de la lluna o dels astres en general segons l'època en que neixes. I perquè ens diuen crancs als crancs? RECULEM????
Aquesta setmana he pensat que era adient parlar d'independència. No de la del país. De la meva (per alguna cosa es comença...).
Com ja sabeu el que aneu llegint els meus articles, em vaig independitzar fa uns mesos. M'agrada la independència que he aconseguit. M'ha fet sentir bé, fins al punt de sentir-me jo mateixa.
Fins el moment d'independitzar-me, m'havia sentit lligada a moltíssima gent i per diferents raons. Ara, l'obligació més gran la tinc en mi i en el meu benestar. Valoro molt, i els necessito, els moments de soledat.
El meu viatge a l'Índia i la tornada de cop al món laboral i social, ha fet que no encaixi gaire bé la situació d'ara. No trobo cap moment per mi. No tinc temps per la reflexió que tant necessitava. De fet, el millor moment que he trobat per la reflexió és la nit. Però també he comprobat que no és bò, perquè llavors no dormo i les reflexions no són les adequades.
Cada viatge que faig, experimento una sensació de llibertat que em costa molt d'experimentar durant el dia a dia. Una sensació que fa que cada any tingui la necessitat de marxar per tornar-la a sentir. Potser necessito aquesta llibertat, no sé. Ara, a la tornada, m'he adonat que una de les il·lusions més grans, a part d'una que no ve al cas, és pensar on aniré l'estiu que ve. Ja he pensat en diferents destins, tots ells segurs que maquíssims. Aquest any tinc una nova il·lusió en els meus viatges, i és pensar que potser els compartiré amb una persona important a la meva vida, que respecta i ha seguit respectant la meva llibertat.
Des del bloc de Ddriver, he rebut una iniciativa que m'ha agradat molt. Feia molts, però que molts dies que no escrivia res. Ni tan sols el viatge que he fet aquest any a l'Índia, però he de dir que quan es parla de casa meva, del meu país, em toca la fibra i he de intervenir. Puc fer poc, però almenys col·laboro amb aquesta aportació que se'm demana.
Aquí recullo tot el que em passa pel cap...
