Del penya-segat estant

Tornar a l’Estació, a l’estació del ferrocarril, és anar a un lloc gairebé inexistent. Només el darrer tram de les escales, el pal trencat del que en algun moment fou un fanal que mai va il·luminar excessivament, el casalot vermell del fons amb el rètol Almacén i uns metres de via morta son les úniques peces que poden evocar els records de fa trenta o quaranta anys.

La vella estació, enderrocada per mor de l’utilitarisme de disseny i pel vandalisme d’importació era un edifici blanc i gris amb tres espais bàsics. El vestíbulo central, obert a l’andana on s’hi aixoplugaven els passatgers, a l’esquerra, diverses oficines i la finestreta on es venien els bitllets, a la dreta l’habitatge del cap d’estació i un parell de bancs de fusta, acabaven de completar un dels llocs bàsics de qualsevol poble o ciutat.

A l’exterior, el rellotge, la campana que anunciava el trànsit del tren tant als passatgers com als responsables dels diversos passos a nivell que calia salvar per entrar o travessar el poble en direcció a Vilavert, i fianlment cal recordar la robusta placa de ferro - ovalada en horitzontal - amb el nom del poble i la informació oficial de l’alçada respecte el nivell del mar, pres a Alacant.

El rellotge devia quedar destruït per la barbàrie, però, la placa i la campana estic segur que dormen oblidades en algun magatzem? En tornar-hi, m’ha vingut la imatge d’aquell gall d’indi estarrofat que voltava pel corral a tocar del camí, tot just baixades les primeres escales i a molt pocs metres de l’estació.

La via morta m’ha recordat tèrbolament les màquines de vapor negres, seguides d’uns vagons de fusta que treien foc i fum per entre les rodes, més semblants als de films com Union Pacífic o la Conquista del Oeste que no pas al que es correspondria a un país d’Europa a la segona meitat del s. XX, però en aquells moments la pertinença al vell continent era només geogràfica.

Més clarament es pot recordar aquells trens automotor plens a vessar d’excursionistes i escaladors que pujaven a fer els seus primers cims, a Castell Dalmau, la Pena Roja o qualsevol altra indret propi per encastar-hi un mosquetó, però el record més persistent, de qualsevol usuari, són estones i estones d’espera a l’estació de la Plana, topònim oficial que ningú utilitzava tret dels forasters, de l’estació que tot hom anomenava Picamoixons, per fer l’enllaç amb el tren que procedent de Barcelona, venia sempre i de manera indefectible endarrerit.

Avui l’Estació de la Riba és tot just una andana amb pretensions de modernitat i sobre la plataforma s’hi alça una mena d’esquelet molt simple pels esporàdics viatgers que,  poden gaudir de la decoració grafitaire més rònega i de mal gust. Així mateix aquesta adròmina urbanística disposa d’uns presumptes serveis, amb la porta tancada i probablement destruïts a l’interior.

Resulta curiós que aquest apeadero, sense gairebé trens de passatgers, en que s’ha convertit la vella estació de la Riba disposa d’aparcaments degudament senyalitzats amb un espai reservat per minusvàlids, deu ser l’únic lloc on la llei va per davant de les necessitats.

Tot fa pensar que a l’estació de la Riba, com en tantes altres ja no s’hi va gairebé mai, ni tant sols a passejar, com es feia abans. Ha passat de ser un dels indrets més visitats, fos per una alegre benvinguda o per un trist adéu a convertir-se en un lloc desconegut. A la seva andana s’hi veia passar la primavera i el gris hivern, s’hi havia vist caure les fulles grogues de tardor i suportat el sol d’estiu, aquí s’esperava la carta que havia d’arribar amb el tren-correo o a aquell escalador que en baixar de la Pena Roja  havia promès que tornaria.

L’estació del ferrocarril m’han semblat sempre un lloc ideal pels films i les novel·les. Era un lloc on es podia sentir la soledat entre multitud de gent i veure el pas del temps al rellotge. Ara s’hi pot sentir la soledat sense veure marxar cap tren. S’hi pot sentir la soledat amb el cor a la ma i la tristesa de companya, s’hi pot sentir la soledat en el sentit més universal. 

Si haguéssim de fer abstracció de la Riba, si la volguéssim representar amb un sol traç fort i clar com s'expressaven Picasso o Miró aquest pinzellada hauria de copsar tot el que pogués representar el poble i difícilment trobaríem res millor per indentificar-lo que el perfil de la Costa. 

La Costa és un paisatge natural construït per la ma de l’home on, malgrat la contradicció aparent, mostra la vida i el contacte amb la realitat quotidiana. Delimitada entre la font del Cisquet i Cap de Riba és una línia de contacte entre el tot i la part, és una barreja entre la corretja que nua tot el poble i la clau de volta que el manté. No és ben bé un carrer, ni una avinguda, ni un camí, encara menys un passeig, és una enorme processó d’escales on la seva característica mes definidora és la pujada.

Els grecs, Herodot o Soló d’Atenes viatjaven per observar, explicar i teoritzar, Plató, en algun lloc pel mig del seu diàleg La República escriu que el filòsof és aquell qui copsa la realitat i la incorpora a la mirada, exactament és el que fa la Costa, ens explica el poble mercès al seu contacte amb la realitat.

Curiosament, malgrat ser la via més llarga i important del poble no és un lloc on anar a passejar, sigui quina sigui la direcció d’aquell que hi passa, les mirades que s’hi recullen són de trànsit, doncs a partir d’una certa edat cal concentrar-se en les cames i en el pit, però les parets, els graons i les cases reflecteixen l’evolució del poble, del passat remot fins al present més actual, del passat que només pot ser millor en la tèrbol memòria del record fins el present com a pas necessari per seguir cap al futur.

Resulta curiós com resseguint-la fins i tot només amb la memòria, hom s’adona que es tracta d’un espai que ens ha implicat a tots, ha fet poble i té una unitat tant pròpia com canviant. A la Costa no hi ha un lloc qualsevol, tot hi té o bé hi ha tingut la seva justificació, les pedres que abracen gairebé tota l’amplada són com les paraula, t’ho donen tot, gairebé com les seves pendents. A la Riba de mitja costa amunt hi ha la indústria, la producció, la feina. El lloc on els molins han superat el temps i han esdevingut fàbriques: cal Cardús, cal Jamago, cal Bessó i cal Gomà. L’altra mitja costa, havia estat la dels serveis, avui reduïts a la mínima expressió.

Sigui com sigui, recorrent la Costa al llarg de tot el poble, hom s’adona que el temps no s’esborra només canvia. Les botigues, els bars, els solars industrials o urbans han aparegut i desaparegut però en cap cas han estat necessàriament especulatius. A la Riba i a la Costa en particular, si bé no és un lloc de confort ni de plaer, l’edificació industrial o urbana ha estat útil i necessària, ha donat i dona vida seguint arrelada al poble.

Malgrat la seva aparent incomoditat la Costa és un indret imprescindible que crea, dona, comunica, lliga, cansa, viu i conviu amb el tot, té esperit, força i una lògica tant evident com privilegiada.

La Costa no competeix amb res, ni s’imposa a res fa poble i crea vida, per tant, hem de llegir-la com llegim un llibre, pensant i meditant. El seus esgraons, les seves escales, les seves pedres desgastades són com les paraules, ens porten on anem. Pujar-la és la manera idònia d’entendre el poble i seguir la vall de Cap de Riba amunt és la manera de gaudir i entendre de la natura.