Del penya-segat estant

No el buscava però va aparèixer i davant d’un quadre com aquest (340 x 500 cm) val la pena aturar-s’hi. Res!, ni la fotografia amb més alta resolució te a veure amb l’original. Es tracta de la més esplèndida plasmació plàstica, d’un personatge que serveix meravellosament al romanticisme, doncs coincideix, en una mateixa persona, la passió per un amor, la bogeria pel desamor, la gelosia i la necrofília.

Aquesta escena respon a la més tètrica realitat, quan Joanna decideix desenterrar el cos del seu marit, inicialment sebollit a la Cartoixa de Miraflores, i portar-lo a Granada iniciant una llarga peregrinació a través dels camps de Castella.

Aquí podria iniciar-se la llegenda de la bogeria d’una reina que, en circumstàncies tant estranyes com excepcionals, trasllada el cos del seu marit difunt i malgrat l’avançat estat del seu darrer embaràs, a través de l’altiplanura castellana, poble per poble, cavalcant al llarg de les fredes nits d’hivern doncs, deia la reina que, una dona honesta havent perdut el marit que és el seu sol cal que fugi de la llum del dia.

El seguici format per una corrua de gent, mal enllumenada per torxes, formada per prelats, eclesiàstics, nobles, cavallers, servents i gent a peu que anaven fent camí mentre els clergues entonaven resos de difunts, havia de ser certament fantasmagòric.

No hi ha cap mena de llegenda en la narració del quadre, aquesta imatge pot respondre a la més trista realitat, així ho escrigueren diversos dels contemporanis que acompanyaren la reina i s’ha publicat diverses vegades:

...desenterró al marido el 20 de diciembre. Lo vimos colocado, dentro de una caja de plomo, recubierta con otra de madera, todos los embajadores presentes, a los cuales una vez abierta la caja, nos llamó para que reconociésemos el cuerpo.

Angleria, l’autor de qui transcric els textos segueix escrivint: En un carruaje tirado por cuatro cavallos traidos de frigia hacemos su transporte. Damos escolta al féretro, recubierto con regio ornato de seda y oro. Nos detuvimos en Torquemada...En el templo parroquial guardan el cadàver soldados armados, como si los enemigos hubieran de dar el asalto a las murallas, Severísimamente se prohibe la entrada a toda mujer.

La gelosia que havia mostrat la reina pel seu marit en vida, no s’atura ni després de la mort. Quan es produeix el fet del quadre mostra en quina situació anímica i mental es trobava la dissortada reina Joanna.

La comitiva s’aturà en un monestir abans del poble d’Hornillos i quan la reina s’assabentà que era un cenobi femení, Anglería, a la pàgina 185 del seu Espistolario, escriu: immediatamente dió órdenes para que trasladasen el féretro de allí, y a campo descubierto, a cielo raso mandó que sacásen el cadàver durante la noche, a la débil luz de las hachas, que apenas si dejaban arder la violencia del viento. Unos artesanos venidos al efecto abrieron la caja de madera y la de plomo. Después de contemplar el cadàver del marido, llamando a los nobles como testigos, mandó de nuevo cerrarlo y que a hombros lo trasladasen a Hornillos.

És obvi que amb aquest comportament i un espectacle tant macabre el mateix poble, la mateixa gent de l’antiga Castilla la Vieja pronunciessin la sentència de bogeria. 

Però retornant al quadre, la figura de la reina, aquí embarassada, probablement l’únic error de l’obra*, vestida d’un vellut gruixut i negre, el fum de la foguera, el taüt, perfectament detallat i amb les armes imperials, els dos ciris funeraris gairebé a punt d’apagar-se. Al fons la silueta del monestir que ha provocat l’ira de la reina, reflecteixen perfectament la situació però, sobre tot, la mirada de la reina, una mirada complexa, segons com d’ira, segons com perduda.

 

Pradilla capta un moment però pinta quelcom més: la cort està cansada, fatigada, avorrida i qui sap si algunes de les persones fins senten compassió per l’estat de la seva senyora, la sobirana que havia perdut el cap pel Felip viu i no el recupera una vegada mort.

Notes:

*La reina Joanna no hauria d'aparèixer embarassada. Doncs l'escena que reprodueix aquesta obra es va dur a terme vora el poble d'Hornillos i el trasllat s'havia hagut de paralitzar arribats a Torquemada, forçat per l'avançat estat de gestació de la reina, allí va nèixer el 14 de gener de 1507 la seva darrera filla, Caterina. No fou fins pasada la quarentena, a darreries d'abril, que es va reiniciar el trasllat del cos del rei Felip. Fou en aquesta fase del viatge entre Torquemada i Hornillos quan succeií el fet que plasma Pradilla. Per seguir l'itinerari de la reina hem consultat Manuel Fernández Alvarez.- Juana la Loca: La cautiva de Trodesillas, pàgs. 149 i ss, i Pedro Mártir de Angleria.- Epistolario dins Documentos Ineditos para la Historia de España, t. X, pg. 35.

De tant en tant el paisatge i l'orografia suposen un obstacle, una barrera o una incomoditat però sovint també un accés, un pas, una porta o facilita una oportunitat. Un indret com la Riba ha creat un carrer, com la Costa que, amb el seu desnivell i el nombre d’escales dificulta l’accés d’una punta a l’altra de poble, però ha fet quelcom molt més important: facilitar l’establiment dels salts d’aigua imprescindibles per fer treballar els molins i construir el poble.

La imatge del Cingle del Puig, Castell Dalmau, la visió de l’Estret de la Riba des de la font del Barber, la vall del Brugent des de qualsevol punt elevat de la carretera de Farena, són imatges d’un camp de projecció amb una gran profunditat simbòlica. La visió d’aquests paisatges no són reflexos naturalistes, són paisatges fascinants que expressen les pròpies particularitats.

Per aquest motiu, per aquell qui ho coneix, una fotografia de la font de Pasqual, del Puig de Marc o del Toll dels Papereres, del Molí de l’Ombra, la Fou de Velet o el Toll dels Enamorats, un quadre d’en Gomà o una aquarel·la d’en Guillamat expressen molt més del que representen, tenen un valor afegit individual més profund que una imatge publicada al National Geographic o un paisatge de Patinir.

Per molts ribatans, qualsevol racó del poble o de la vall, sigui del Brugent o el Francolí, no és de cap manera un enfrontament existencial amb la natura, és en tot cas una trobada amb la natura, amb la geografia, fins i tot amb la morfologia de la terra que transformem subjectivament en el nostre paisatge tot veient-hi, probablement, allò que només nosaltres de manera individual podem copsar.

 

Així doncs, les imatges d’aquests carrers, camins, fonts, eres, tolls, planes, rescloses,  cingleres o boscos, enganxats a la nostra memòria, a la paret del menjador, a l’esmart phone, emmarcats a l’estudi, o com a fons de pantalla del laptop, ens permet compensar la pèrdua de la natura i abans que la memòria ho esborri esdevé un filtre històric, de vivències, idees, valors o normes. Al cap i a la fi com més humans esdevenim, potser sense ser-ne conscients, cada vegada ens separem més de la natura i tendim a posar els records al calaix de l’oblit.

De l’aparició del primer ésser viu fins avui mateix hom ha sentit la necessitat de posar-se al recer, de buscar un sostre per lliurar-se tant de les inclemències naturals com de les malvestat provocades per la ma de l’home.

La configuració d’un mas o d’una casa pairal és fruit de l’expansió desenvolupada en diverses fases. Possiblement una primera seria la construcció d’un corral, engrandit per un primer sopluig de paret seca que, posteriorment, mercès al treball i al sacrifici s’ampliaria i consolidaria amb la construcció d’un mas capaç de satisfer les necessitats personals i l’explotació agropecuària.

(fotografia d'Àngels Molina)

A la Riba i els seus voltants són forces els corrals, masos, masets, barraques, molins i cases dels qual l’antropònim ha esdevingut de casa pairal, Josep Iglésies, a la seva toponímia de la Riba en refereix abastament. Només de masos en cita més d’una vintena repartits entre els espais de terra que abracen dels Solans i les Garrigues fins la Serra Gran i els Costers de la Plana, i encara en els darrers apartats de la seva publicació recull tot un seguit de cognoms i antropònims vigents o perduts que restaven a la memòria els anys cinquanta del segle passat.

Fora del terme també hi ha masos de referència prou populars,com mas de Ferrer, mas del Gat o mas de Plana, indrets força apropiats per ser destinació o punt de repòs a l'hora de fer caminades. Aquest darrer, mas de Plana,  fou escenari del primer capítol del llibre Impressions de bells indrets tarragonins, publicat l'any 1929 per l'Orfeó de Sans. Joan Vaquer, l'autor posà a aquest capítol el títol: L’aventura del Mas de Plana. 

El pensament ha regit sempre l’organització del camp, per tant, amb la consolidació del concepte de família extensa i l’ampliació del nombre de braços, la construcció del mas aproximava tant al propietari com al camperol a la terra amb l’objectiu d’obtenir el màxim rendiment laboral.

 

(Fotografia de Jaume Guillamat)

Els masos, malgrat les seves particularitats, presenten unes constants que els donaven unitat. És obvi que els mestres de cases els conceberen amb coherència, amb unes dependències estrictament professionals com els corrals o les bodegues; una estança com la cuina, sempre espaiosa,  on la vida familiar s’hi manifestava pletòrica amb la llar de foc sempre encesa i voltada de seients on s’hi reunien els estadants a menjar però també a parlar d’afers diversos, passar el rosari i contar les tradicionals rondalles a la vora del foc.

El foc encès a la llar d’una manera constant ha estat el símbol evident de posteriors ampliacions i el document més viu que en un període de temps esdevindria casa pairal. Es més, a Catalunya el foc pren encara més relleu en haver estat la base de les primeres dades i estudis de població que han rebut precisament el nom de Fogatges, identificant-se la relació un foc, una llar, una família. 

Al pis superior s’hi acostumava a reservar una sala per celebracions solemnes, la cambra del matrimoni, normalment amb una alcova tant gran com freda per servar una certa intimitat de la vida matrimonial. Fins en alguns casos hi havia una habitació especial pels naixements i defuncions, abans de passar als pisos superiors reservats als fills, filles, altres membres del servei, si n’hi havia, i a les golfes.

No ha d’estranyar, doncs, en aquest ambient que la tradició madurés poc a poc i sense grans canvis. Els estereotips eren cristal·litzats en la ment i el cor de tots els presents donant continuïtat dels costums als descendents fins entrats a la segona meitat del segle XX quan bona part d’aquests masos sigui a la Vall del Brugent o del Francolí anaren perdent la seva funció vital i demografia fins quedar reservats a segona residència esporàdica en el millor dels casos o perdent-se definitivament en el pitjor.

Així ha estat més o menys l’esquema de masos i cases pairals, la seu d’un conjunt harmònic de persones i activitats, de coses constitutives d’una unitat en la pluralitat i clau d’un organisme social i econòmic que havent enllaçat el present amb el passat no sembla que a les nostres valls tingui cap futur.

Sovint l’evolució ha fet que l’antroponímia vinculada a una finca o un mas perdés la seva funció de colonització de la terra en temps antics o la d’explotació agrària més recentment provocant l’emigració cap als pobles més propers, fent que els renoms tradicionals passessin del mas a la casa. D’aquesta manera a la Riba masos com el de Besora, Cartanyà, Català, Paüoller, Santo o Toio, han esdevingut un clar exemple d’importació de l’antropònim cap al poble tot i podent ser branques diferents d’un mateix tronc familiar.

Vargas Llosa a la Orgía perpetua, ens parla del fetitxisme literari però segurament que tant la literatura com l’art en totes les seves vessants provoquen sovint un enorme desig de viatjar per conèixer els escenaris llegits, els indrets representants, els paisatges on es situa l’acció, els originals d’una obra d’art, els carrers on varen viure, sentir i morir els seus creadors o els paisatges que inspiraren una simfonia.

Un viatge sempre comença de la manera més inversemblant i no acaba de cap de les maneres en tornar a casa. Resulta molt complicat refrenar el desig d’agafar un avió amb destinació a Viena després de veure el film Before de sunshine. No es pot comprendre marxar de París sense haver visitat el Musée du Cluny i restar silenciós davant la sèrie de tapissos de La Dama i L’unicorni tractant d’endevinar el plaer dels sentits o sense haver llegit un fragment de la novel·la de Tracy Chevalier. Es fa difícil paladejar un frascatti al recer del Panteó i no posar-se a aplaudir l’edifici com al film El ventre de l’arquitecte o entendre la vella Efes, sense asseure’s una estona al gran teatre, tancar els ulls i sentir a Pau de Tars predicant.

 

(escena de El ventre d'un arquitecte)

Però viatjar no és només aprendre d’un paisatge, unes pedres o uns monuments. Un país, una ciutat la fan aquells qui hi viuen i la senten. Llangollen, al País de Gal·les, no es pot entendre sense passar pels seus pubs. Nàpols és incomprensible sense entrar a l’anarquia perfectament ordenada dels mercats, les botigues d’ultramarins i pastes diverses o sense parlar amb la gent que tant adoren a san Genaro com pretenen beatificar Maradona. Les persones de qualsevol lloc són part de la pròpia existència.

Viatjar  implica sortir de les rutes marcades pels fulletons i escoltar una tarantella esporàdica en una cantonada de qualsevol plaça o carrer i restar silent vora les horroroses pareds del que fou la caserna general de la Gestapo a Berlín. Milà ens porta als escrits de Manzoni, al tendre, etern i revolucionari Petó de Hayez i a la duresa de Marco Abrate en esculpir l'apostol Bartomeu a la catedral.

Però viatjar també necessita passar pels circuits més comercials, conèixer vol dir estar obert a gairebé tot i si convé fer de turista pur i dur, en la mateixa mesura en que no sempre s'escolta la mateixa música, ni es menja el mateix, ni es llegeix un únic tipus de literatura. Qualsevol persona sensata sap que no és el mateix visitar un monestir de Meteora el mes de febrer que les Piràmides en ple mes de juliol, ni és el mateix tastar una pizza en un petit local de Fiesole en ple mes de gener que a l'antiga Pizzeria de la reina d'italia Brandi de Nàpols on segons la tradició va nèixer la pizza Margarida, però també val la pena.

Fer el turista fa pànic i segons com provoca rebuig. Això és perillós doncs fent el turista fins i tot el de masses trobes també coses curioses i no voler fer-lo expressament, manifesta certa tonteria i una pretensió exagerada per imitar a Stanley, Livingstone o qualsevol altra aventurer sense ser-ho. L'important de viatjar es viure, veure, sentir, sommiar, emocionar-se, riure i recordar.