Del penya-segat estant

Vargas Llosa a la Orgía perpetua, ens parla del fetitxisme literari però segurament que tant la literatura com l’art en totes les seves vessants provoquen sovint un enorme desig de viatjar per conèixer els escenaris llegits, els indrets representants, els paisatges on es situa l’acció, els originals d’una obra d’art, els carrers on varen viure, sentir i morir els seus creadors o els paisatges que inspiraren una simfonia.

Un viatge sempre comença de la manera més inversemblant i no acaba de cap de les maneres en tornar a casa. Resulta molt complicat refrenar el desig d’agafar un avió amb destinació a Viena després de veure el film Before de sunshine. No es pot comprendre marxar de París sense haver visitat el Musée du Cluny i restar silenciós davant la sèrie de tapissos de La Dama i L’unicorni tractant d’endevinar el plaer dels sentits o sense haver llegit un fragment de la novel·la de Tracy Chevalier. Es fa difícil paladejar un frascatti al recer del Panteó i no posar-se a aplaudir l’edifici com al film El ventre de l’arquitecte o entendre la vella Efes, sense asseure’s una estona al gran teatre, tancar els ulls i sentir a Pau de Tars predicant.

 

(escena de El ventre d'un arquitecte)

Però viatjar no és només aprendre d’un paisatge, unes pedres o uns monuments. Un país, una ciutat la fan aquells qui hi viuen i la senten. Llangollen, al País de Gal·les, no es pot entendre sense passar pels seus pubs. Nàpols és incomprensible sense entrar a l’anarquia perfectament ordenada dels mercats, les botigues d’ultramarins i pastes diverses o sense parlar amb la gent que tant adoren a san Genaro com pretenen beatificar Maradona. Les persones de qualsevol lloc són part de la pròpia existència.

Viatjar  implica sortir de les rutes marcades pels fulletons i escoltar una tarantella esporàdica en una cantonada de qualsevol plaça o carrer i restar silent vora les horroroses pareds del que fou la caserna general de la Gestapo a Berlín. Milà ens porta als escrits de Manzoni, al tendre, etern i revolucionari Petó de Hayez i a la duresa de Marco Abrate en esculpir l'apostol Bartomeu a la catedral.

Però viatjar també necessita passar pels circuits més comercials, conèixer vol dir estar obert a gairebé tot i si convé fer de turista pur i dur, en la mateixa mesura en que no sempre s'escolta la mateixa música, ni es menja el mateix, ni es llegeix un únic tipus de literatura. Qualsevol persona sensata sap que no és el mateix visitar un monestir de Meteora el mes de febrer que les Piràmides en ple mes de juliol, ni és el mateix tastar una pizza en un petit local de Fiesole en ple mes de gener que a l'antiga Pizzeria de la reina d'italia Brandi de Nàpols on segons la tradició va nèixer la pizza Margarida, però també val la pena.

Fer el turista fa pànic i segons com provoca rebuig. Això és perillós doncs fent el turista fins i tot el de masses trobes també coses curioses i no voler fer-lo expressament, manifesta certa tonteria i una pretensió exagerada per imitar a Stanley, Livingstone o qualsevol altra aventurer sense ser-ho. L'important de viatjar es viure, veure, sentir, sommiar, emocionar-se, riure i recordar.