Del penya-segat estant

Entre les muntanyes de Prades i la serra de Miramar, entre la vall del Brugent i l’antic Troc d’Embut, entre el barranc de les Escometes i el riu Francolí, s’aixeca muntanya amunt el poble de la Riba.

Punt de trobada de dos rius, confluència de dues valls i pas natural entre les terres de la Conca i el Camp, fou un indret cobdiciat pels nostres avantpassats que deixaren restes d'activitat humana a la cova de Cartanyà, les Roques Caigudes o al jaciment epipaleolític del sud de l'estret de la Riba. La transcendència d’aquests pas natural ha estat evident al llarg de tota la història esdevenint la ruta natural de camins, ferrocarril, i carreteres.

Una ràpida mirada a les vessants de les muntanyes, en qualsevol de les valls, mostra com la muntanya ha estat domesticada per la ma de l’home amb grades perfectament graonades. Bona part dels marges que encara perduren mostren l’habilitat pacient amb que els bastiren, triant pedra a pedra, fins aconseguir l’encaix més perfecte per assegurar uns bancals de terra productius per plantar-hi, majoritàriament, secà o bé horta quan el riu, una font o algun del recs els hi eren propers.

Totes aquestes partides, aquestes margades, que convertiren en terra plana la geografia més accidentada, avui han deixat d’estar conreades però encara les reconeixem acompanyades del seu topònim, com la dels Masos, centrada pel corral de l’Agnet i de secà, la Roca Fressa, a continuació de les Hortasses i de regadiu, o zones mixtes com les Cometes que, mirant a la Ràpita, baixa per la banda del poble direcció al Francolí.

La duresa del treball de la terra s’observa amb un altra exemple d’aprofitament, tant de l’espai com de qualsevol recurs natural. Sovint, en remoure la terra, afloraven pedres que sense l’ajut de cap altra material servien tant per la construcció de margades com per edificar nombroses barraques de pedra seca. Ha estat, doncs, la ma de l’home qui ha modelat les vessants de muntanyes i turons per donar-los-hi una forma que encara es manté.

La barraca del Bresca, a les Lloranques; la barraca del Marquet o del Bessó, a Cap de Riba;  la barraca de la Paradota i tantes altres (fins una trentena en cita Iglésies a la seva toponímia) en tot cas, més o menys ben conservades, són un exemple de complexitat senzilla i austera que permet respirar aire fresc al mig de la canícula o aixoplugar-se del mal temps, guardar les eines o fer-hi la migdiada.

 

       (Barraca del Bresca. fotografia d'Angels Molina)

A bona part de les barraques una capa de pedruscall i terra permetia plantar lliris de Sant Josep per relligar el sostre exterior, aïllar el seu interior i donar una elegant nota de color al tros.

La Riba ha estat un poble de sort i condició relativament constant, s’ha bastit de la industria mercès a la força de l’aigua primer i de l’electricitat després, de manera que aquells molins bataners dels segles medievals anaren evolucionant  fins el punt que el poble era preparat per un salt qualitatiu important quan despertà, de manera indiscutible, a les transformacions industrials del vuit-cents. La mateixa paremiologia popular ens ho recorda quan diu:

 

a Montblanc són budellers,

a Vilaverd toquen l’arpa

i a la Riba paperers.

Els antics molins, fossin a qualsevol dels dos rius o al mateix poble, s’han convertit en les fàbriques actuals, s'han transformat o s'han perdut. Entre els desapareguts hi ha el primer molí dels Capellans, que s’endugué l’aiguat de Santa Tecla. Les runes més o menys destacades del dels Tressos, de la Font Gran, el de Figuerola, el de l'Hombra, es presten al record i als romanticisme.

         (Molí de la Font Gran. Fotografia d'Angels Molina) 

Dels reconvertits trobem El molí de les Roixeles, al Francolí, un complex que amb el temps es dedicà a la fabricació de filats, paper, cotó, llegiu i tornà, avui unificat, al paper. Dins el poble el molí del Roig esdevingué el segle passat habitatge, fàbrica de teixits per tornar fa uns anys al paper; o el molí del Quatribal que unificat amb el molí de la Pedra fou també destinat a pisos i hostatjà durant molts anys l’associació coneguda com “La Penya”.    

Així doncs, la Riba, voltada de rius, guals, tolls, molins, fàbriques, eres, carrers, places, camins, fonts, roquers, boscos, cingleres i altres llocs singulars, s'ha anat omplint de persones que Costa amunt l'han anat aixecant i mantenint plena de vida.

 

El riu Brugent llisca de la font de la Llúdriga a Capafonts fins desguassar al riu Francolí als peus de l’Estret de la Riba. El seu brogit  transcorre per un vall estreta i muntanyosa, envoltat de bosc amb extenses pinedes, alzinars, pollancres, castanyers i xops, en alguns sectors és aprofitat per regar parades d’avellaner i hortes que vist des d’algun punt elevat dona una vista esplèndida de tonalitats del verd més divers fins el marró més terrós, mentre alguns masos i finques creen taques de color des de gairebé la riba del riu fins les parts més altes.

 

(El riu Brugent, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

L’erosió i el pas del temps ha creat al llarg del riu Brugent, com en tants altres, un congost amb els seus propis cingles calcaris verticals d’una bellesa singular com la Pena Roja, escola d’escalada d’una munió de generacions, alguns dels quals, amb el pas dels anys, han portat i posat els símbols del país als cims més alts del mon, Everest inclòs. Altres, destacant en alçada com Castell Dalmau, permeten apreciar l’obra duta pel riu durant milers i milers d’anys al llarg de la vall.

Tanmateix l’aigua que porta habitualment el riu no permet pensar en una enorme tasca erosiva però en indrets com el toll de l’Olla, el toll de l’Esquetx, la Peixera o fa anys el toll de la Dutxa, es podia distingir perfectament con l’aigua s’obria pas tot enfonsant-se enmig de les roques formant una mena de crestalls durs i potents per saltar, amb el brogit que li dona el nom, fins la següent llesca de terra uns metres més avall.

 

 

(El riu Brugent, toll de l'Olla, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

De totes maneres si es té present el cúmul de riuades que periòdicament han fet sentir la força dormida de l’aigua, s’estén com el curs del riu s’ha anat modificant de manera sobtada. Amb tot el riu Brugent és orogràficament constant, no deixa enrere les muntanyes per endinsar-se a la plana del Camp emmarcant valls de diverses configuracions o formats diferents.

La presència d’un curs d’aigua continuat durant tot l’any fa que la flora i la fauna relacionades amb els rius hi trobin un indret ple de privilegis, com el clot d’en Goda una clariana d’alzines entre grans roques i vegetació exuberant que ha creat un petit hàbitat on s’hi poden veure margallons atípics d’aquestes contrades.

 

 

(El clot d'en Goda, fotografia cedida per Àngels Molina)

El Brugent ha estat un riu ple de vida: truites, barbs crancs cada vegada més difícils de veure i l'ha donada a un bon nombre de molins paperers cada vegada més enrunats tot i que un dia permeteren viure o sobreviure a diversos milers de persones, uns milers que avui nomes apareixen per Setmana Santa, sinó, proveu de trobar el Dilluns de Pasqua un forat per dinar.

 

 

(El molí de Figuerola, fotografia cedida per Àngels Molina)

Potser per que no ho coneixem d’altra manera o per costum, sovint ens hem acostumat a la bellesa de les obres inacabades o en tot cas acabades parcialment que no és el mateix que considerar-les incompletes.

           

(Adoració dels Mags. Leonardo da Vinci. Galleria dell'Uffizzi. Florència) 

La Simfonia nº8 de Franz Schubert és coneguda com la Inconclusa té un Allegro i un Andante meravellosos i no ha necessitat cap altra moviment per ser considerada obra mestra. Mozart va morir abans d’acabar El Rèquiem, el mateix succeí amb Puccini i la seva Turandot però no em referiré específicament a aquelles obres que no es pogueren acabar per la mort del seu autor, estic pensant en les obres que quedaren d’aquesta manera per voluntat del seu autor.

 

(El cavall Sforza. Leonardo da Vinci. Royal Library Windsor) 

Ortega y Gasset recriminava a Velázquez, tres-cents anys després de la seva mort, el fet de deixar obres inacabades. Una obra inacabada en cap cas vol dir imperfecte. No val la pena observar amb tot el temps del mon els Prigioni a l’acadèmia de Florència, un passadís on els quatre esclaus només esbossats de Miquel Àngel et fan percebre la bellesa d’una manera tan forta i sobtada que gairebé supera els sentits?

Es pot discutir si els Uffizzi han de tenir penjada o no l’Adoració dels Mags de Leonardo, el geni més gran i brillant d’allò que és inacabat? No ratlla la perfecció el Gran Cavall Sforza també inacabat del mateix autor? 

           

(Miquel Àngel. Atlant. Galleria dell'Academia. Florència) 

Convindria preguntar-nos si verdaderament totes aquestes obres són inacabades o bé estan acabades en diversos graus, degut a la rapidesa o la pressa per registrar aquella imatge o aquella idea que pot ser volàtil. En tot cas una obra inacabada és una obra en efervescència on cada vegada que l’observem hi podem endevinar matisos o conceptes que, hi siguin o no, ens ajuden a pensar.

          

(Miquel Àngel. Sant Mateu. Galleria dell'Academia. Florència)