Del penya-segat estant

Mentre en alguns indrets sembla saber greu recordar que hi ha hagut guerres, desaparicions, vencedors, vençuts i milers de persones amb una experiència marcada per la persecució, la tortura i la repressió en totes les seves formes, hi ha altres indrets on es palesa que recuperar la memòria històrica implica recuperar part de la biografia individual de les persones que reberen aquestes conseqüències a l’hora que deixa clar el reconeixement del caràcter únic dels crims comesos i la responsabilitat històrica de qui els comet amb l’objectiu que sigui present a la societat d’una manera constant.

Segurament que el monument commemoratiu més important de tota la República Federal Alemanya és el dedicat a l’Holocaust, dissenyat per l’arquitecte Peter Eisenman. Es tracta d’un laberint de dues hectàrees, sense centre, format per un immens conjunt de blocs de formigó i tots del mateix gruix i amplada però que oscil·len entre el mig i els més de quatre metres d’alçada en una zona enormement transitada entre la porta de Brandemburg i la Postdamer platz.

Aquest laberint deixa el camí lliure al visitant, doncs és una quadrícula completament accessible on qualsevol persona crea el seu punt d’entrada, de sortida i el pot recórrer en qualsevol direcció. Aquesta plaça - monument és just sobre el refugi on s’amagà Goebbels, molt proper on es va cremar el cadàver de Hitler i acabada la guerra, en aquest punt, el mur també dividí la ciutat. Tinc dubtes enormement seriosos que cap altra nació hagués posat a disposició d’aquest projecte un espai tan significatiu al centre de la seva capital. En una sala soterrània, al sud est del monument hi ha un centre d’informació on es recorda a les víctimes amb el seu nom i breus relats de la seva vida. És aquí on es pot percebre la dimensió històrica del que es recorda a la superfície.

Una altra indret que reivindica la necessitat de mantenir la memòria viva és el que es coneix com la Topografia del Terror, situat on entre 1933 i 1945 hi havia la central de la Gestapo (policia secreta de l’estat), la “presó central” de la Gestapo i, a partir de 1939, l’Oficina Central de Seguretat del Reich i la seu dels anomenats Caps Suprems de la SS y el Servei de Seguretat d’aquests presumptes caps suprems. Tot això era sobre el terreny del que avui és el centre de documentació “Topografia del Terror”. Una exposició a l’aire lliure que documenta la historia d’aquest indret com a centre de control del programa nacionalsocialista d'extermini i persecució.

           

També aquí i en indrets força semblants, és per on passava el mur que es començà a construir la nit del 12 al 13 d’agost 1961. Un mur que havia de protegir els ciutadans de l’estat obrer i camperol de la RDA de l’onada imperialista occidental. Un mur que per assegurar la seva funcionalitat fou reforçat amb zones vetades al pas, torres de vigilància, filferros amb espinells i punxes diverses. Es tractava d’un mur que dividí porteries i balconades, famílies i veïns i on masses persones hi deixaren la vida amb el propòsit desesperat de recuperar la llibertat.

Avui queden pocs rastres, tant del seu perímetre històric com de la l’anomenada franja de la mort. La voluntat popular el destrossà a cops de martell i el mur apareix fragmentat i convertit en obres d’art a peu de carrer. Per fer-se una idea real de com era cal anar a la Bernauer Strasse on es manté una secció original de mur i la seva corresponent franja de la mort. 

En caure el mur de Berlín, el mon va descobrir altra vegada aquesta ciutat que havia estat meca del cinema a l’Europa dels anys 30 del segle XX i el lloc que trià, cap a 1660, com a residència de caça Frederik Guillem I, Gran elector de Brandemburg. Aquest territori esdevindria el nucli del futur regne de Prusia, on els reis hi aixecarien els seus palaus i els kaisers hi residirien.

No és que abans no existís (els seus orígens són del s. VII i la carta de població de 1345) però el seu impuls s’inicia després de la Guerra dels 30 Anys i esdevenint residència dels reis que edifiquen palaus com el Sanssouci, que vol dir “sense preocupacions”, reflex fidel del rococó més exuberant i gairebé explicació lògica de la necessitat de generar, de tant en tant, alguna revolució i d'altres residències, com l’Orangerie o el Schloss Charlottenhof.

A Postdam hi ha, però, un altra indret que val la pena visitar, mig hotel, mig palau. És el darrer edifici construït per la família Hohenzollern, es tracta del Schloss Cecilienhof. En aquest cas no són només les raons estètiques o la curiositat per poder veure la realització de capricis com el de la princesa Cecília, que enamorada de l’aigua i la navegació, es feu dissenyar el gabinet en forma de camarot.

Construit el Mur, la ciutat quedà en territori del Berlín Oriental, per tant, aillada i multiplicant-se per dos el temps en recòrrer la distància fins Berlín Occidental. El pont Glienicke, sobre el riu Havel, fou escenari d'intercanvi d'espies durant la Guerra Freda i així es mantigué sola i trista fins l'any 1990 quan, amb la reunificació d'Alemanya, esdevingué la capital de l'estat de Brandemburg.