Del penya-segat estant

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Al prepirineu d’Osca, a uns 10 quilòmetres d’Ayerbe hi ha el poble de Riglos, situat en una comarca físcament plana, d’on, de sobre, emergeix l’enorme rocall que configura els Mallos. Unes roques altives,vermelloses, dominants gairebé semblen tallades a pic i pala tot i que l'escultor ha estat l’erosió de l’aigua i el vent al llarg de milions d’anys.

Aquest acomarca avui a la província d’Osca pertany a l’antic regne de los Mallos. Territori, que oferí el rei d’Aragó Pedro I a la seva segona muller Berta, quan es casaren a la recent consagrada catedral d’Osca l’agost de 1097.  La dot incloïa aquest territori del prepirineu amb els llocs d’Agüero, Murillo, Riglos, Marcuello, Ayerbe i alguns bens a la coneguda Hoya de Huesca com Sangarrén i Callén.

Aquest antic petit regne s’establia amb el règim de tinences i mort de Pedro I sense descendència, el seu germà Alfonso “el Batallador” el mantingué per la seva cunyada, la reina vídua fins l’any 1111.

És als peus del Mallos, atrapat entre el riu, els diversos camps d’oliveres i la dimensió de les roques que les cases del poble i la mateixa església, semblen un escenari de maqueta més que no pas un indret real. És en aquest punt d’on surt el camí per les nombroses excursions que es poden dur a terme per la zona.

Un senderó de poc més de cinc minuts et porta del poble al peu del massís,a partir d’allí es quan els escaladors desafien la gravetat per les seves parets verticals i els excursionistes hi pugen per un sender circular molt més assequible que recorre la base del roquerol endinsant-s’hi per gorgues excavades a la roca. Un altra opció és seguir la ruta que puja fins el punt més alt de les crestes del Puro i del Fire.

Riglos disposa de diversos punts de mirador que ajuden a comprendre la grandiositat del seu conjunt. És a primera hora del matí i de la tarda quan els raigs del sol donen força al vermell de les roques i és també aquesta hora quan es pot veure, més fàcilment, volar en cercles enormes voltors, àguiles reals i altres aus mentre al fons el riu Gàllego va fent camí fins l’Ebre.

Els més afortunats expliquen que és també cap aquesta hora quan, de tant en tant surt la Geganta de Riglos. Una senyora que viu amagada a Escalete, darrera mateix dels Mallos. Aquesta geganta és una filadora que en sortir de l’amagatall, acostuma a posar un peu a Peñarrueba de Murillo i l’altra a Riglos per poder-se inclinar a remullar el lli que treballa al riu Gállego. Altres expliquen que l’han vist filant assentada sobre la cúpula del Pisón i quan ha de mullar el lli o el cànem, no ho fa amb saliva sinó que s’ajup tot posant els dits al riu.

Com totes les llegendes segurament és veritat doncs hi ha una roca que per la seva semblança hi qui l’anomena Puro però altres l’anomenen Huso com l'estri per treballar el lli.

És el títol del CD solidari que Xavi Martín i Josep Mateu amb el suport de l’Ajuntament de Reus han editat recentment. Desconec l’origen del projecte però és evident que ha  sorgit d’un conjunt d’inquietuds recollides en idees coincidents a les que s’han sumat com granets de sorra Jordi Vendrell, Xavi de la Salud, Aleix Bové i la veu de Núria Besora.

Resulta complicat encertar si es tracta d’un sol anhel o una passió en mig del cel que romandrà al camí per recordar..., en tot cas és un treball on la feinada de triar els ingredients, arranjar-los apropiadament i posar-ne la quantitat adequada per casar-ho amb les lletres abans de treure’l del forn s’hi veu reflectit des del primer moment.

Tampoc sé si en aquest disc s’hi ha treballat molt o poc temps, ni si ha estat un procés lent i costós, però tot fa pensar que hi ha més qualitat que no pas velocitat i si s’han adonat que l’àngel de la guarda ja no els salva de tots els perills, és evident que hom ha de saber buscar-se el camí on ser feliç. Aquest disc no s’ha fet esgarrapant segons als minuts, ni minuts a les hores doncs tot fa pensar que els autors han fet allò que calia per que música i lletra sonés com cal.

La tendresa musical amb que presenten la cançó més dura del conjunt La nena soldat, no és una composició enganyosa mes aviat fa adonar-te, una vegada més, que per dir certes coses no cal cridar. És un tema dedicat a les grans oblidades dels processos de reintegració, si és que mai es pot arribar a tenir, això que alguns anomenen, vida normal després d’haver estat forçat a participar en el drama de la guerra. Un drama on s’augmenta la situació de summa vulnerabilitat a les fèmines en països musulmans.

La duresa del tema es veu compensada en el text i la música següent: on cal tenir la mirada d’ocell fonedís, els ulls oberts plens d’encís per poder veure tot un mon ple de colors, contes i cançons, per recordar-nos que si no ens fem com els infants no entrarem en el regne dels grans, lamentablement però, les portes no sempre s’obren encara que piquis fort.

Diuen que les certeses són eines de doble caient, en aquest disc, esdevenen armes unidireccionals doncs les reiteracions de la realitat no treuen màgia ni certesa a les afirmacions, li donen seguretat i permeten caure en el vertigen de les emocions.

Aquest disc no es pas per sentir amb l'oida, és més aviat per escoltar-lo amb el cor. És un disc per recordar tots aquells nens i nenes que haurien de tenir unes mans delicades per la caricia, el joc i aprendre les primeres lletres i no pas per agafar un fusell, per recordar aquells infants que moren en silenci per no acusar, que moren en silenci per no recordar, que callen petits i dèbils amb uns llavis inventats per somriure.

Tallinn és per molta gent una desconeguda i es converteix, sovint, en la gran descoberta. Amb la caiguda del règim dels soviets, es va facilitar la descoberta de ciutats fascinants com Praga, Dubrovnik o en menor mesura Sant Petersburg però, la capital d’Estònia era un secret. Un país petit al que gairebé s’hi havia d’anar expressament.

Actualment però tant el país com la seva capital s’afegeix a la llista de capitals europees que cal visitar. Tallinn és una ciutat, per arquitectura, per mentalitat, per vocació i òbviament per relacions passades, presentes i futures, amb una evident vocació centreeuropea més que no pas russa i la petjada soviètica queda força dissimulada per la seva gent.

Mentre Ramon Berenguer IV anava conquerint les terres de la Catalunya Nova l’any 1154, la ciutat de Tallinn apareix citada esporàdicament a la documentació, però la seva nova fundació per part dels danesos l’any 1219 la posà d’una manera definitiva en el context polític baix medieval. El seu nom ho palesa de manera unívoca, doncs en estonià Tallinn significa “ciutat danesa”.

Els escandinaus hi romangueren dos segles fins acabar venent-la als alemanys, les guies diuen que fa olor de germanisme, Alemanya la va posseir durant quatre-cents anys. En tot cas, el centre històric, recorda molt més Innsbruck, Salzburgo o la meravellosa Praga que no pas les alemanyes Berlín o Munic i posats a buscar-li un indret alemany podríem trobar-li un aire a la ciutat eminentment d’estiueig que ha esdevingut Warnemunde, posteriorment, els suecs hi estigueren cent anys i dos-cents els Tsars fins que els estonians aconseguiren la independència, després Hitler, els soviets i fins ara. Una història força complexa i complicada.

Avui es relacionen amb tots els seus veïns dels Països Bàltics i mantenen una esplèndida relació amb els finesos amb qui els uneix una llengua, almenys fonèticament semblant i tot just 80 quilòmetres de mar que els ferry de tres companyies diferents salven cinc vegades al dia.

La ciutat vella és reparteix per tres turons i mira a dues badies. La seva arquitectura  és majoritàriament dels segles XIV i XV. Al centre anomenat Toompea, hi ha destaquen entre altres, la plaça Raekoja, amb un ajuntament gòtic, que segons diuen és l’únic que ha sobreviscut d’aquesta època a l’Europa del Nord. Aquesta plaça ha estat el nucli de la ciutat des del s. XII i el gran centre comercial del Bàltic impulsat pels alemanys del Nord.

S’explica que és en aquest lloc l’any 1441 és on plantà el primer arbre de Nadal, abans d’esdevenir una tradició exportable i exportada arreu del mon cristià.

La plaça és un quadrilàter envoltat de cases i palaus de colors pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí ple de terrasses on tastar vodka i unes botifarres negres de sang que et serveixen amb un xarop, tant estrany com enigmàtic, que una vegada tastat es pot abandonar per seguir paladejant el vodka glaçat.

El centre històric de Tallinn es prou petit com per poder passejar sense necessitat d’anar a cap lloc concret i descobrir-lo poc a poc, tots els racons tenen el seu atractiu i la ciutat nova és prou allunyada com per no fer nosa. Estònia i la seva capital són d’unes mesures fetes a escala humana.

La Tallinn històrica està assentada en dos nivells. El superior amb la ciutat tant religiosa com nobiliària i la ciutat baixa de mercaders i artesans ambdues envoltada de torres i muralles.

Arribant-hi per mar dibuixa un perfil on hi destaquen les torres gòtiques de l’ajuntament, la catedral, i el campanar de les esglésies de Sant Nicolau i Sant Olav, considerat l’edifici més alt del mon fins el segle XVII. Tallinn és en definitva una ciutat on es pot descansar, passejar i com a Praga, escoltar a qualsevol racó dels carrers i a les seves esglésies música que pot anar del folck al gregorià i de la música de cambra a la simfònica.