Del penya-segat estant

Sovint hi ha territoris propers que semblen llunyans per culpa del record del temps passat. Al cap dels anys, en tornar-hi, el paisatge sembla haver-se tornat més sever i muntanyós del que recordava però, a canvi, la primavera li dona un verd del mar d’oliveres esquitxat, de tant en tant, pel blanc d'algun ametller, mentre ambdós colors, contrasten amb l’austeritat del color rovellat de la terra. 

Rocallaura és rica amb aigües, per tant, garantia d’una riquesa que es tradueix en una gran diversitat de possibilitats d’us. De la font que, segons la tradició, permeté la vida del vell anacoreta Ramon de Vallbona fins les dolls que, amb les seves propietats, afavoreixen encara avui als qui les beuen. Fou a partir del segle XIX que aquestes aigües serien reconegudes com medicinals facilitant l’aparició del balneari. http://www.balnearioderocallaura.es/index-ca.php

El lloc de Rocallaura es fa permanent a través de l'aigua i aquesta portà el balneari. L’aigua cenyeix el paisatge, fa el lloc perdurable, amè i produeix plaer en un espai que sense ser tancat tampoc és obert, una empara amable enmig de l’aigua omnipresent. 

A les diverses sales i habitacions del balneari, obres de Josep Vilanova, serveixen per la recreació. És la memòria,amb la qual l’art es relaciona amb l’aigua. Aquestes obres no recreen el principi d’utilitat figurativa, més aviat són fetes amb la mirada a l’ànima i això es troba cercant el principi de la bellesa, doncs qui construeix i crea entén el moviment i la naturalesa.

Unes obres jocs de paradoxes i concordances que sovint ens recorden els canalissos que els corrents d’aigua fan a la pedra, entre capricis, penediments i incerteses dels seus grafismes il·legibles. Unes obres on la seva percepció depèn totalment de la pròpia dimensió del cos, relaxat al balneari o excitat per la bellesa i la complexitat del Cimbori de Vallbona. En tot cas i comsempre, l’obra s’interpreta depenent de les circumstancies que envolten tant al creador com a l’observador i sempre va lligat a una experiència que sense ser merament visual és viscuda.

Rocallaura és un espai reposat i tranquil tot imaginat amb passió sobre la base de l’aigua que construït respecta la topografia del terreny, no trenca les línies de l’horitzó, ni la naturalesa dels vents, sovint sembla fluir juntament amb la mobilitat i resistència dels líquids.

La primera imatge de l’Antic Egipte és sempre Gizeh i les 3 piràmides, però no pas  massa lluny hi ha la primera piràmide que es va construir, la de Saqqara dins un complex que és una gran necròpolis plena d’edificacions subsidiàries, mastabes, temples, criptes, patis i una columnata on la piràmide graonada de Zoser sembla sortir de la terra.

Aquesta imatge lliga perfectament amb un dels mites egipcis sobre la creació del mon. Un d’ells explica que a l’inici dels temps no hi havia cel, ni terra, ni deus,  només hi havia aigua. D’aquest oceà inicial sorgí el fang que va configurar un turó i d’aquest turó va néixer la vida.

Òbviament l’espectacle de la terra emergent de l’aigua era quelcom molt familiar pels egipcis. Al cap i a la fi la seva supervivència depenia de l’enaiguament anual  de les terres provocat pel riu Nil i el seu posterior assecament. Per tant, les  piràmides els podia perfectament recordar la primera vegada que la terra s’aixecà sobre les aigües emergent del  caos primitiu però, metàfores al marge, quan els súbdits de Zoser van veure per primera vegada aquesta piràmide fa uns 4600 anys es devien espantar.

Probablement es va fer construir per imposar respecte a l’hora que impressionar amb la força divina representada pel faraó. De totes maneres, fos com fos, el cert és que era el primer monument d’aquest tipus que  es veia a Egipte.

Aquesta piràmide en realitat és una escala - no pas la seva representació - que  s’eleva uns 60 metres per damunt les arenes del desert egipci. La seva forma compacta proclamava  clarament una veritat divina que fins el més petit dels mortals havia de  conèixer: l’ànima del faraó pujaria per aquesta escala fins el cel per unir-se  als deus i esdevenint-ne un d’ells. A la terra hi deixava, en una cambra segellada a la piràmide, una escultura en  representació des d’on podria contemplar eternament els estels a través de dos forats que travessaven la paret de la cambra.

Les piràmides, des d’un punt de vista purament terrenal i pràctic, eren fortaleses destinades, sense èxit, a protegir del pillatge les restes embalsamades del deu - faraó i les ofrenes que l’havien d’ajudar en la seva vida del més enllà.

La construcció d’aquesta piràmide i les posteriors implicava la necessitat de dominar l’art i l’arquitectura però també obligava a tenir un gran domini de l’organització social. Al voltant de Saqqara hi havia tot un organigrama perfectament lligat format pel cos de funcionaris responsables de la sanitat, els arxius, els canals, el pa, la cervesa, l’oli i els pous de gra. Uns pous i  altres evidències de la vida de les persones que prengueren part en la seva construcció, que, més o menys debatut per historiadors i arqueòlegs, la  tradició i l’Antic Testament identifiquen amb els que feu construir l’estricte  administrador Josep, el dotzè dels fills de Jacob, per afrontar els 7 anys de  fam que havien de castigar Egipte.

Egipte, amb les piràmides, desenvoluparia una tradició funerària tant globalitzada i forta que religió, art i pensament acabaren sent quelcom únic al redós del culte als faraons fossin vius o morts.

Lamentablement però, els àrabs que governaren Egipte amb posterioritat a l’any 640 D.C., no sentiren cap respecte ni pel culte funerari, ni pels seus avantpassats, iniciant el comerç de mòmies, les dues primeres de les quals viatjaren de Saqqara a Roma  l’any 1615 i el posterior desinterès  d’algun que altre governador turc va contribuir enormement a que el s. XIX  museus com els de Londres, París, Berlín o Torí fundessin o ampliessin les seves col·leccions a l'hora que contribuïren enormement a la salvació i conservació de nombroses peces arqueològiques.

Seria també un europeu, Auguste Mariette, qui vetllà per que les peces més importants romanguessin a Egipte i no ho devia fer malament doncs l’any 1858 fou nomenat director d’antiguitats del museu de Bulaq, gènesi, origen i fonament del que avui és el  Museu Egipci de El Caire. Però reflexionar sobre la necessitat de retornar o no certes peces als seus llocs d’origen, és qüestió d’un altra article.

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la.