Una vida nova
08 Setembre, 2006 16:48
Publicat per aladern,
general
Escric aquestes línies volent dir moltes coses i sense saber per on començar. La vida sembla que s’accelera juntament amb els batecs del cor, quan t’omple de sorpreses inesperades, almenys així m’ho sembla a mi. Potser també és que tens aquesta percepció del temps quan vius intensament, quan et lliures al que ella t’ofereix amb totes les fibres del teu ésser, descobrint nous móns, cremant totes les naus per tal d’esborrar el rastre de qualsevol retorn al passat.
Aquests post va dedicat a tots els que m’esperàveu, a tots aquells que he conegut i en certa manera he estimat, des de fa temps, a través de la virtualitat de la Blogosfera. Fa molt temps que ens coneixem -m’ho sembla a mi per tantes coses que hem compartit- i fa només dos anys. A poc a poc us he anat descobrint i apreciant en la vostra manera de ser, i vull imaginar que a vosaltres us ha passat el mateix amb mi, intuint i sabent que darrere dels nicks hi ha sempre la veritable persona. En el meu cas el Ramon, un anonimat sense cap pretensió ni cap importància més enllà de mi mateix i els qui em teniu molta benvolença.
Per les hores i les paraules que hem compartit, la majoria sabeu com va començar tot. En tot cas, potser que en faci un breu resum. Els meus inicis a la Blogosfera van ser a Vilaweb, un setembre com aquest d’ara fa dos anys. Llavors escrivia sobre qualsevol cosa amb l’única finalitat –segurament inconfessa- de retrobar-me a mi mateix. No tornaré a repetir els motius que em van dur a escriure; prou vegades he dit que per mi era tota una novetat, el fet de posar negre sobre blanc els meus pensaments i els meus sentiments. Sigui com sigui, la veritat és que llavors jo buscava l’isolament, sense visitar pràcticament cap altre bloc ni entretenir-me a Bitàcoles, en aquell temps l’únic directori de blocs en català. Però a la Blogosfera no estàs mai sol, com molt bé sabeu. Sempre hi ha qui mira i qui busca –també qui s’exhibeix- i les ànimes solitàries acaben per trobar-se. Ara he de dir que la primera que va deixar-me un comentari (hauria de dir el primer) va ser la Laia. Ella potser va ser qui va incitar-me a sortir del meu cau, a treure el nas fora de la closca i descobrir que hi havia més vida al meu voltant. Per això i per més coses, al TdQ, La Gran Màscara, només puc tenir-li simpatia i agraïment, tot i ser ell, sens cap dubte, la persona més odiada i més apreciada de la Blogosfera, a parts iguals. Malgrat la nostra diferent manera de ser, gràcies, Toni.
I d’aquesta manera vàreu anar entrant a la meva vida, sense voler, sense pensar, només sentint. No sabria anomenar-vos per ordre cronològic, i em sabria molt greu deixar-me algú. Sou tants i tantes, els que m’heu fet companyia! Per què serà, que les primeres lectures sempre són les més recordades? Vaig descobrir, i no poso qualificatius perquè em faltarien paraules, a la Dolors, l’aina, el Josep Arnau, la Cristina, el Carles, la Jacqueline, l’Anna (en plural), El Sadurní, la Joanaina, el Pere, l’Elisenda, el Joan (també en plural), l’Esteve, la Tina, el Manel, la Noemi, l’Antoni, i unes quantes Montserrats, des de la primera Montse mar-inera, passant per la Montse navegant, fins a la Montserrat poeta de les vinyes. Una menció especial per l’eixerida Helena, amb qui vaig compartir les dèries galàctiques ajudant-la a AstroHele. Amics i amigues de la primeria i d’altres que han vingut després, fins omplir una llista d’unes quantes desenes d’enllaços. Uns quants han desaparegut, i d’altres després de desaparèixer han tornat, tan real com la mateixa vida. També han estat propers, tot i no saber-ne el nom, els Pensador, Kira, Mirandamar, Pentesilea, Klaralluna, Giorgio, Namaga, Nica, Petjada, Arsvirtualis... I molts amics més recents, i no per això menys entranyables. ¿Veritat que sí, Neus, Susanna, Júlia, Rosa, Marina, Gemma, Dunna? He deixat expressament per al final el nostre entranyable vaixell, perquè són tantes les coses que voldria dir de tot el que hem compartit allí, que necessitaria un altre post sencer i encara no m’hi cabria. L’acollida que he trobat al vaixell no es pot explicar amb quatre paraules. Tots els seus tripulants, i tots els companys de viatge, totes les “aventures” viscudes i compartides, totes les ampolles de cava destapades a qualsevol hora i per qualsevol motiu, totes les abraçades, la companyia, les confidències, no hi ha manera d’explicar-les ni omplint pàgines i més pàgines de tinta. Tots i totes els que ens hem trobat allí ja sabeu de què parlo.
I ara ve l’important que volia dir-vos, després de tot el llarg preàmbul. Heu de saber que moltes han estat les meves dèries, a l’hora d’escriure. Des de l’agosarat trabucaire Perejoan fins al lletraferit aladern, passant pel galàctic selenita, han estat els personatges que heu conegut. Així, d’aquesta manera, durant dos anys, han anat naixent i morint blocs com Carrascla, Camena, Selene, Desert, Rosa dels vents, i el Ramon al darrere d’ells fent tots els papers de l’auca. Tenint en compte, sobretot, que en tots els posts m’he mostrat tal com sóc: seriós i un pic eixelebrat alhora, força realista i també romàntic i poètic fins al moll de l’os. Els qui heu seguit Camena des del principi, per força us haureu adonat d’una clara evolució. Aquest ha estat només el final del meu destret personal. Un procés que va començar, també ho sabeu, fa més de deu anys. Alguns m’han dit que és massa temps, jo crec que tots tenim el nostre camí per recórrer i ningú ho pot fer per nosaltres.
Des del “Walking in the night” –que l’aina tan bé va saber captar i comentar en un post- o d’altres com “Nàufrag”, “No oblidis mai”, “Mar endins” o “L’hora de clepsidra”, fins arribar a l’esclat enlluernador de “Levitat”, hi ha certament tot un abisme, un trenc immens de la meva vida que he hagut d’omplir per assolir l’altra riba, l’estatge de la pau i la felicitat que un dia havien d’arribar. I tothom s’ho creia i m’ho repetia; tothom menys jo. Però la vida és persistent i agraïda, i la realitat al capdavall sempre s’imposa i t’obre els ulls. No saps com, ni per què, i un dia trobes que t’has mirat en uns altres ulls, nets i clars, encisadors per tu, reals i plens de promeses de futur. I ja no t’hi pots resistir. Aquesta “ensopegada” ha resultat definitiva, i definitivament has deixat tot el passat enrere i t’aboques a la nova vida. Pot haver-hi felicitat més gran a la meva existència? Segur que no, i més encara quan saps que no esperaves res i ho has trobat tot.
Per això ara us confesso tot el que m’ha passat. Perquè a finals de juny vaig prometre que tornaria i també vaig dir, només intuint-t’ho, que l’estiu seria intens i que tocava descobrir la vida lluny dels blocs. El que llavors no sabia era que la realitat superaria de molt les expectatives. Per això ara només sóc aquí per tornar a dir que no sé pas si un dia tornaré, perquè, la veritat, sento la meva vida tan plena que no em queda temps ni ganes per escriure.
No sabia per on
començar, i ara no sé com acabar. Només us diré una última cosa: sóc feliç.
Oi que no necessiteu saber res més? Fins sempre.
ramon
Comentaris
No, no cal saber res més, Ramon. Jo també sóc infinitament feliç sabent que ho ets tu. Un petó molt i molt gran. Fins sempre...
Publicat per bitxo 08 Set 2006, 17:40
gràcies per les teves paraules, Anna. Saps que no us deixaré mai del tot, sempre em quedaran les vostres paraules, i especialment el teu univers. Un petó també per a tu.
Publicat per ramon 08 Set 2006, 17:50
Doncs endavant a viure la vida!!!
Pero pots saludar-nos de tant en tant eh!
Publicat per dan 08 Set 2006, 18:06
He estat tantes vegades aquest estiu a punt de preguntar-te pel teu camí..., però no volia que la meva curiositat et destorbés. I ara que has tornat a parlar em fa molt content que el camí t'hagi portat de nou a la felicitat. Una abraçada
Publicat per pere 08 Set 2006, 18:14
dan, no et prometo si podré seguir tots els teus posts, sempre tan interessants. Però sé que hi ets i sempre que pugui em trobaràs a casa teva.
Salut!
Publicat per ramon 08 Set 2006, 18:28
Ais, pere, pere... quants moments que hem passat per aquests móns! procuraré no oblidar ningú, i a tu encara menys. Oi que ho saps?
Una abraçada, amic!
Publicat per ramon 08 Set 2006, 18:30
Quina sorpresa més inesperada.
Estic content que siguis feliç.
Salut i garrofes!
Publicat per turrai 08 Set 2006, 18:50
http://entrellum.blogspot.com/2006/09/ben-retrobat.html
Publicat per Toni Ibàñez 08 Set 2006, 18:52
Joan, no sé si és una sorpresa, però crec que us devia una explicació. De totes maneres, no dic què faré en un futur. De moment, viure intensament, que no és poc.
Salut, garrofaire!
Publicat per ramon 08 Set 2006, 19:47
Toni, gràcies per recordar-te dels vells temps. Ja t'he contestat el mail.
Una abraçada, carallot!!!
:)
Publicat per ramon 08 Set 2006, 19:48
Ha estat una bona sorpresa haver-te trobat i poder llegir de nou els teus mots, encara que puguin ser els darrers dins d'aquesta etapa. La felicitat s'ha d'aprofitar, no es prodiga massa... Una abraçada. (Per cert, porto el "pompós" nom de Clara-Eugènia :)) )
Publicat per arsvirtualis 08 Set 2006, 21:44
Bones notícies, veig. Ja veus quanta gent se n'alegra de saber-te bé i feliç. Per alguna raó deu ser.
Cuida't. Ja saps que t'apreciem i estimem de veritat.
Publicat per Sani 09 Set 2006, 02:05
Ostres! ars, no hagués endevinat mai el teu Clara-Eugènia. No sé per què, em duu una ressonància dels Habsburg. D'aquí et deu venir una mica la falera per les terres germàniques!
I tens tota la raó, aquest tren s'ha d'agafar quan passa, que ja deus saber que no és pas cada dia.
Petons cap al nord.
Publicat per ramon 09 Set 2006, 07:43
Sani, saps que ets també de les persones que vaig apreciar des del primer dia. No crec que desaparegui del tot, d'alguna manera hi seré. I també saps on trobar-me.
Una abraçada.
Publicat per ramon 09 Set 2006, 07:47
Ramon, m'ha agradat retrocedir en el teu temps malgrat que hagim compartit un petit trosset del camí, i, com sempre em passa, la felicitat que viuen els qui estimo..ai... és estrepitosament contagiosa! o sigui que ...gràcies!
Fins sempre (amb somriure dolç inclòs)
Publicat per marina 09 Set 2006, 09:23
No importa tant el tros de camí fet, com la intensitat amb que s'ha viscut. Oi que sí, marina?
gràcies a tu també per ser-hi
fins sempre!
Publicat per ramon 09 Set 2006, 10:23
Vola, Ramon. Vola lluny de la pantalla i del negre sobre blanc. Intueixo que la felicitat actual l'has trobada gràcies a l'isolament de la pantalla i, per això, sents i sentiràs sempre una tendresa especial per aquest sistema tan modern d'expressió i de trobada. Però ara toca volar. Gaudir intensament d'allò que has trobat i que, sens dubte, et mereixes. De part meva, sisplau, dóna les gràcies a qui ara t'omple el cor, a qui ha fet possible aquest distanciament teu de tots els teus blocs. Dóna-li les gràcies en nom del Vaixell sencer. Perquè tots els qui l'omplim som intensament feliços en sentir-te ple i feliç com ara et sentim. I no t'oblidis que sempre ens tindràs.
Publicat per acollida 09 Set 2006, 12:38
acollida, les teves paraules també m'omplen d'alegria i felicitat, perquè vénen de tu i de tots els que, amb tu, feu possible el Vaixell. Sé que sempre podré comptar amb vosaltres, i per això mateix vull donar-vos les gràcies, per la teva acollida i per moltes més coses. Saps que per mi i uns quants més, aquesta virtualitat no seria el mateix sense un Vaixell tan real.
No us oblidaré mai.
Publicat per ramon 09 Set 2006, 13:23
Escoltaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Que jo volia dir-te (i vull que ho entenguis béééééé) que he desestimat totes, totes, totes les ofertes de compra dels meus quadreeeeeeeeees, i totes, totes, totes les propostes per ser el/la meu/meva marxant/marxantaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! I per quèèèè, et preguntarààààààààààs!!! Doncs perquè et declaro hereu universal de la meva obraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Tota, tota, tota per a tuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!! Sí senyoooooooooooooooooor!!! I t'ho dic aquí i no allà (allà on hi ha penjats els meus quadres, vull diiiiiiiiiir) perquè... perquè... perquè ara mateix em fa mandra volar cap allà, amb aquesta calor que faaaaaaaaaaaaaaa!!!
Auuuuuuuu, ja està diiiiiiiiiiiiiiiiit!!!
Publicat per el Lloro 09 Set 2006, 14:54
Ohhhh!!!!! Llorooooo!!!! m'has deixat bocabadat..! emocionat..! commogut..! entendrit..! torbat..! sense alè..!! amb la gallina de piel..!!!
Prometo solemnement que mai no et faltaran les pipes! Ni el cava! Ni la teva hamaca preferida a coberta! Ni un pai-pai pels dies de calor! I tampoc no et faltarà mai la xocolata!!! (no la del lloro, la de veritat)
Gràcies, guapuuuu!!!!!!!
Publicat per ramon 09 Set 2006, 16:36
Doncs per tot el que dius i moltes coses mes: Felicitats !!!
Publicat per jaka 09 Set 2006, 16:51
tenies raó: no queden paraules per expressar-ho tot...
...però algunes em poden ajudar a dir-te que em sento immensament contenta per tot el que has pogut trobar mentre construies el teu propi camí. Saps que tots els que ens hem creuat en el teu periple i hem tingut la sort de gaudir de la teva presència esperàvem aquest moment. Per això, l'únic que puc fer és dedicar-te un somriure i desitjar-te el millor, que t'ho mereixes,
una gran abraçada ramon
:)
Publicat per aina 09 Set 2006, 18:21
Ramon!!!!! M'has fet plorar d'emoció amb les teves paraules tan sentides. M'imaginava que el teu cor estava renaixent i no saps com n'estic de contenta i feliç. Els qui t'estimem viurem també aquesta felicitat com a nostra. T'ho mereixes. Que siguis molt feliç en la teva nova vida. T'enyorarem però sempre hi seràs present. Vas ser tu qui em va iniciar en els blocs tot cercant la teva identitat i aquí estic, liada amb la manta al cap.
Un petó ben gros per a tots dos i a volar per aquest cel tan brillant que us espera per acollir-vos com a dos pardals enamorats.
Fins sempre.
Publicat per Montserrat - poeta de les vinyes 09 Set 2006, 18:50
Rosa, si no ens trobem aquí ens podem trobar qualsevol dia passejant pel carrer, que de la teva casa a la meva no hi ha pas tant!
Petons!
Publicat per ramon 09 Set 2006, 19:40
aina, saps que estàs al principi del principi d’aquesta aventura blocaire que ens ha dut fins aquí. I també saps que t’admiro i t’aprecio per moltes coses. Te’n diré algunes: per ser com ets en la manera de mostrar-te i relacionar-te amb els demés. Per la frescor de la teva prosa, que, sigui com sigui, alegre o preocupada, sempre és com una finestra il·luminada que dóna al teu interior. Per la síntesi dels teus posts, que amb una sola frase o unes quantes línies ets capaç d’esbossar multitud de sensacions o sentiments. Per la senzillesa i claredat del que escrius, que no li treu, sinó que li remarca la seva profunditat. Per això t’he seguit fidelment des del primer moment, perquè la teva prosa condensada és el més proper que pot trobar-se a la poesia.
No, no deixaré de passar per casa teva.
Un petó
Publicat per ramon 09 Set 2006, 19:41
Uf! Montserrat-poeta, no sé què contestar a les teves emocions. Saps que per mi també has estat una gran descoberta. I també m'agrada el que dius que gràcies a mi has entrat en aquest món fascinant on tots podem expressar-nos lliurement tal com som. Espero que els teus bons desitjos es compleixin tots. Voldrà dir que ho tinc (tenim) tot, i això també et farà contenta, oi que sí?
Un petonàs immens!
Publicat per ramon 09 Set 2006, 19:49
No, no calen més explicacions que aquesta: "Sóc feliç".
Amb un somriure ben ampli i els ulls plens de llàgrimes emocionades t'envio una abraçada immensa!
Fins sempre poeta! Cuida't molt!
Petó!
Neus.
Publicat per elur 09 Set 2006, 20:38
uis... m'he descuidat d'una coseta: t'ho mereixes!!!
Publicat per elur 09 Set 2006, 20:49
Neus, m'ha arribat la teva emoció. De veritat. La màgia d'aquest mitjà escurça les distàncies i tot es fa més senzill i més proper.
El més segur és que els nostres passos no es creuin mai, però jo sempre t'imaginaré en algún lloc com els aiguamolls o la Xuriguera (guardo la foto!)envoltada de la natura i els ocells que tan estimes. Et penso i m'agrada veure't així. Només cal tancar els ulls i es fa tot clar...
Potser no em veuràs per "casa teva" però saps que hi seré.
Un petó immens!
Publicat per ramon 09 Set 2006, 21:07
fins sempre ramon!!!
:*)
Publicat per su* 09 Set 2006, 21:09
Ostres!
Només et puc dir que m'alegro MOLT que hagis retrobat la felicitat. I que ja saps on sóc. I que espero, ara que t'he trobat, no perdre't! no ens oblidis.
També entenc que no estiguis per orgues ni per la xarxa, que "lo" primer és "lo" primer! però recorda que estem aquí i t'estimem (si,si, no posis aquesta cara!)
Un gran petó des del meu mar.
Publicat per Montse-Arare 09 Set 2006, 22:39
Ja saps, perquè t'ho he dit més d'un cop que, darrerament, quan tinc algun petit dubte, o se m'obre davant una petita cruïlla de camins i cal prendre una decisió, o estic una mica trista, o em trobo una mica desorientada, penso: què em diria en ramon, si el tingués aquí al costat? I m'imagino la teva resposta, de tant present que et tinc sempre, i aleshores tiro endavant. Gràcies immenses per la mà que m'has donat i em dónes tan sovint, aquesta mà que vista així ara, enllaçada amb l'altra, em produeix una extraordinària sensació de pau per tota la felicitat que transmet.
Ets realment una persona entranyable, ramon, esplèndida, enormement generosa i terriblement sensible, i és per tot això que ho dic ara i aquí: t'estimo una barbaritat.
Moltíssima sort en aquesta nova singladura, navegant intrèpid i incansable, i no ens deixis mai del tot, sents? o ens morirem d'enyorança.
I ara, que ja has començat a aprendre a mirar els horitzons des d'altres finestres, t'espero (us espero) un dia a casa, ara sí.
Fins sempre!
Publicat per dolors 10 Set 2006, 09:42
sí, susanna, procuraré cuidar les flors amb subtil sensibilitat
;)
fins sempre, clar que sí!!
:*)
Publicat per ramon 10 Set 2006, 19:18
Jo ho pots ben bé dir, Montse. Ostres, ostres i ostres!! La vida et dóna sorpreses. Estigues segura que oblidar-vos, no puc oblidar-vos. Només que ara podríem dir que tinc tots els sentits ocupats i allò que en diem “inspiració” no sé on para. Ja m’entens, oi? S’ha de viure cada moment el que toca, i el meu moment ara mateix és molt important. Però no et preocupis, que tenim un mar que ens uneix. Un mar real i un mar de paraules.
Gràcies, navegant intrèpida. Un petó
Publicat per ramon 10 Set 2006, 19:26
Ai Dolors, Dolors...! i què t’he de dir, ara jo? Faré cas d’unes paraules que em van enviar no fa molt i que parlaven de la diferent manera que tenim de relacionar-nos. Al final de tot, quan ja s’han esgotat totes les fórmules, queda el silenci. Un diàleg sense paraules que ve a ser la comprensió total. Aquesta podria ser la meva resposta, perquè saps, sabem tots dos, la complicitat tan i tan forta que s’ha establert entre dos punts de la nostra terra, l’un al nord i l’altre al sud. I tot això per què? perquè ens hem fet molta companyia, Dolors. Molts gots de solitud i enyorança que hem begut junts de dia o de nit, a qualsevol hora. Per això i per moltes més coses, jo també et dic que t’estimo molt.
I ara sí, de veritat. Ara et dic que un dia vindrem. No sé quan, però un dia pujarem fins a casa teva per fer que les abraçades siguin tremendament càlides.
Cuideu-vos els dos.
Fins aviat!
Publicat per ramon 10 Set 2006, 19:39
Molt bona Diada, Ramon!!
Petons quatribarrats!
pd.-ho sé, sé que hi seràs :)
Publicat per neus, la nòmada 11 Set 2006, 12:34
Ramon, em sento ben afortunada de seguir-te fins aquí i saber-te bé, content! gràcies per regalar-nos una bonica part de tu.
besets
namaga = cristina
Publicat per namaga 14 Set 2006, 16:16
M'alegro molt per tu, Ramon; no perdré l'esperança de veure't voltant pel meu petit món.
Besadetes
Publicat per Cosespetites 14 Set 2006, 18:56
namaga (ara ja amb nom. Gràcies), hem navegat i ens hem trobat per llocs ben diferents, sempre gaudint de la teva alegria i de les teves entremaliadures. Per mi has estat com una pinzellada de colors, o com un glop d’aigua fresca, o t’he vist com la musa de Merlí. També saps que l’aladern et va dedicar un poema. Un que parlava d’unes “sandals” vermelles, recordes? Per totes les coses que hem compartit, gràcies!
Un petó
Publicat per ramon 14 Set 2006, 19:34
cosespetites, sabem tots dos que les petites coses, al capdavall, sempre són les importants. En realitat, són les més grans.
Segur que ens continuarem veient en un lloc o altre.
Petons
Publicat per ramon 14 Set 2006, 19:40