PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

21 Nov, 2009

Masos abandonats, en ruïna i espoliats

noticies de C A T A L U N Y A - — Publicat per josep.m @ 08:13

Fargas ha restaurat la casa, «plantejada per viure-hi i treballar-hi».

Reus té un nombre inconcret de masos que han desaparegut i d'altres amb els quals s'ha especulat o que s'han restaurat

Sembla que no existeix un inventari exhaustiu ni actualitzat de tots els masos i xalets que sobretot durant el segle XIX van proliferar a Reus i on la burgesia passava els estius. Molts han acabat desapareixent; els que es conserven estan abandonats, motiu pel qual sovint han estat espoliats; l'Ajuntament n'ha recuperat una petita part i d'altres se'ls han quedat particulars que amb paciència i més o menys diners a la butxaca els han fet habitables. Amb tot, el director del Museu d'arqueologia Salvador Vilaseca, Jaume Massó, va explicar que no s'ha fet mai gaire res per mantenir aquest patrimoni arquitectònic i historicoartístic i que més aviat s'ha jugat a especular. També va mostrar-se decebut i va dir que en general «no hi ha una política clara» per conservar-los.

Una part del patrimoni arquitectònic que conserva la ciutat de Reus és herència del segle XIX, però una mica també segles anteriors. La burgesia d'aquell temps es va fer construir petits palaus als afores de la ciutat –llavors replegada dins el tomb dels ravals–, que hi anava a passar els caps de setmana o els estius. Eren ciutadans que havien fet diners i que en comptes d'invertir en accions destinaven els estalvis en la compra de masos, tal com va explicar Ramon Amigó, que havia estat president del Centre de Lectura de Reus, i que ha dedicat bona part de la seva vida a l'onomàstica. També hi ha masos que es van fer construir pagesos, on tenien explotacions agrícoles. Amb el pas dels anys, molts masos i també xalets que es van construir més tard, han quedat absorbits pel nucli urbà i les administracions els han reconvertit en espais públics. Els de més a la perifèria no han tingut la mateixa sort i han acabat desapareixent del paisatge sense que ningú se'n qüestionés el seu valor.

Jugant a especular.

Però no només això, hi ha propietaris que també han volgut aprofitar-se de les circumstàncies i que han jugat a l'especulació, venent els masos al millor postor o en espais on s'han edificat urbanitzacions, motiu pel qual poden haver aconseguit treure'n un benefici econòmic. Per Jaume Massó, director del Museu Salvador Vilaseca, l'especulació «és el pitjor mal» perquè va en detriment de la conservació d'aquestes edificacions.

Masos abandonats i espoliats.

D'altra banda, també n'hi ha molts que estan abandonats. Això, per Massó, és conseqüència dels canvis de l'estil de vida de la societat. De fet, en molts masos no hi arriben serveis bàsics com ara els d'aigua i llum, i per això els propietaris tampoc hi veuen la necessitat d'anar-hi a viure, perquè, a més, no tenen tantes comoditats. L'abandó dels masos ha portat, en conseqüència, que molts estiguin en estat de ruïna o que els mateixos propietaris n'hagin enderrocat la coberta per no haver de pagar els impostos. I si els edificis són buits, sovint sofreixen espoliacions: «Amb grues i camions» s'han endut bigues i pedres.

Particulars que els reformen.

La família Martorell hi ha instal·lat els cellers De Muller.

Un últim cas, però, tot i que no tan corrent, és la iniciativa privada. Particulars o empreses, «amb molt de mèrit», segons Massó, han adquirit aquests edificis i s'han dedicat a restaurar-los, tot i el cost econòmic, com és el cas dels cellers De Muller. La família Martorell ha restaurat el Mas de Valls, on també hi ha els cellers. El fotògraf publicitari Carles Fargas ha aconseguit comprar el Xalet Serra, situat a la carretera de Castellvell, i l'ha convertit en la seva casa.

Valor artístic i arquitectònic relatiu.

Els masos que es van anar construint a Reus tenen característiques arquitectòniques comunes –molts tenen plantes quadrades i torres, per exemple–, però no tots tenen un valor –ni artístic ni arquitectònic– extraordinari. Jaume Massó va explicar que alguns tenen aires modernistes o noucentistes, però en general no es poden enquadrar en cap estil concret sinó que més aviat són «eclèctics». Segons el poder adquisitiu dels propietaris –burgesos que hi passaven l'estiu o pagesos–, o de l'època en què fossin construïts, es contractava un arquitecte, un mestre d'obres o un paleta qualificat per als treballs de construcció i per aquest motiu molts masos «imiten» determinats estils arquitectònics i són «més funcionals que bonics». Segons Massó, n'hi ha pocs que fossin dissenyats per arquitectes reconeguts, com ara Pere Caselles. Aquests poden ser alguns arguments pels quals es pot entendre que només Mascalvó fos declarat bé cultural d'interès nacional durant el govern franquista i perquè es considera una fortificació. Els que tenen un valor arquitectònic, historicoartístic o també etnogràfic «una mica considerable» sí que haurien de conservar-se, va remarcar Massó.

Pèrdua del patrimoni històric.

«De patrimoni sempre se'n perd», va reconèixer Massó, i tot i que l'Ajuntament «té la responsabilitat de conservar el patrimoni que hi ha al municipi» no se'l pot culpar de la constant desaparició d'elements patrimonials de cert valor. El fet és que perquè en aquest cas un mas es conservi i posteriorment es rehabiliti ha de tenir una declaració prèvia de bé, i això legalment no és feina del consistori, ni de cap altra administració. Segons Massó, hi ha d'haver algú que faci una feina exhaustiva d'inventariar i catalogar els edificis però «no hi ha una política clara en aquest sentit». Amb tot, el pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic historicoartístic i natural de la ciutat de Reus sí que en protegeix.

Mas de Valls

elpunt

Els orígens del Mas de Valls es remunten al segle XIV, tot i que no se'n troben documents escrits fins ben bé el segle XVII. Des de llavors, la casa –que té una superfície de més de 1.000 m², més 200 hectàrees de terreny– ha passat per diferents propietaris –com ara la família Carreras Valls– fins que ha caigut en mans de la família Martorell, que ha tardat més de set anys a restaurar-la. Pere Martorell va explicar com el seu pare l'havia comprat i que l'objectiu ha estat «intentar tornar-li la forma original, típica de mas», ja que amb els anys s'hi havien construït diferents annexos, que no s'han conservat. Martorell és el gerent dels cellers De Muller, instal·lats a la mateixa finca. La família, va explicar, no hi viu tot l'any, sinó que hi passa temporades, sobretot a l'estiu, ja que els costos de mantenir la casa habitable tot l'any són molt elevats, va confessar, de la mateixa manera que va afegir somrient: «Jo sóc més urbanita», per la qual cosa se li faria difícil viure en una finca allunyada del nucli urbà. Antigament, el Mas de Valls es coneixia com el mas Porpres, el nom del qual es va adoptar de la partida on es troba situada la casa, a tocar de la carretera de Salou, al camí que va cap a la depuradora.

Xalet Serra

el punt

El fotògraf publicitari Carles Fargas ha recuperat amb «sensibilitat» el reconegut Xalet Serra, que es pot contemplar des de la carretera de Castellvell. Fargas va adquirir la casa l'any 1991 i va tardar sis anys a fer-la habitable perquè ha servit com a magatzem d'obres del bloc de pisos que hi ha ara al costat i estava en molt mal estat de conservació. El xalet data de principis del segle XX. Primer va ser propietat d'uns anglesos que hi tenien uns cellers i després del farmacèutic Joan Rubió, que hi va establir la seva fàbrica de productes farmacèutics. Ara, Fargas ha convertit aquesta casa en la seva llar i també estudi fotogràfic, i per tant hi passa moltes hores al dia. N'ha conservat molts elements, com ara les rajoles i les pintures del saló, de Tomàs Bergadà, i ara està arreglant la teulada de la torre, tota de pissarra. L'edifici és considerat bé cultural d'interès local, però Fargas va dir que les ajudes de les administracions costen d'arribar i per això hi va afegir: «Tot el procés ha estat una lluita molt dura i ningú m'ha regalat res.» Ara, però, valora els avantatges de viure en una casa que fa 400 m² en una sola planta, tot i que també en reconeix els desavantatges, com ara el cost econòmic que implica viure-hi tot l'any.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/6-urbanisme/106274.html

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comparteix: