Una part del patrimoni arquitectònic que conserva la ciutat de Reus
és herència del segle XIX, però una mica també segles anteriors. La
burgesia d'aquell temps es va fer construir petits palaus als afores de
la ciutat –llavors replegada dins el tomb dels ravals–, que hi anava a
passar els caps de setmana o els estius. Eren ciutadans que havien fet
diners i que en comptes d'invertir en accions destinaven els estalvis
en la compra de masos, tal com va explicar Ramon Amigó, que havia estat
president del Centre de Lectura de Reus, i que ha dedicat bona part de
la seva vida a l'onomàstica. També hi ha masos que es van fer construir
pagesos, on tenien explotacions agrícoles. Amb el pas dels anys, molts
masos i també xalets que es van construir més tard, han quedat
absorbits pel nucli urbà i les administracions els han reconvertit en
espais públics. Els de més a la perifèria no han tingut la mateixa sort
i han acabat desapareixent del paisatge sense que ningú se'n qüestionés
el seu valor.
Jugant a especular.
Però
no només això, hi ha propietaris que també han volgut aprofitar-se de
les circumstàncies i que han jugat a l'especulació, venent els masos al
millor postor o en espais on s'han edificat urbanitzacions, motiu pel
qual poden haver aconseguit treure'n un benefici econòmic. Per Jaume
Massó, director del Museu Salvador Vilaseca, l'especulació «és el
pitjor mal» perquè va en detriment de la conservació d'aquestes
edificacions.
Masos abandonats i espoliats.
D'altra
banda, també n'hi ha molts que estan abandonats. Això, per Massó, és
conseqüència dels canvis de l'estil de vida de la societat. De fet, en
molts masos no hi arriben serveis bàsics com ara els d'aigua i llum, i
per això els propietaris tampoc hi veuen la necessitat d'anar-hi a
viure, perquè, a més, no tenen tantes comoditats. L'abandó dels masos
ha portat, en conseqüència, que molts estiguin en estat de ruïna o que
els mateixos propietaris n'hagin enderrocat la coberta per no haver de
pagar els impostos. I si els edificis són buits, sovint sofreixen
espoliacions: «Amb grues i camions» s'han endut bigues i pedres.
Un
últim cas, però, tot i que no tan corrent, és la iniciativa privada.
Particulars o empreses, «amb molt de mèrit», segons Massó, han adquirit
aquests edificis i s'han dedicat a restaurar-los, tot i el cost
econòmic, com és el cas dels cellers De Muller. La família Martorell ha
restaurat el Mas de Valls, on també hi ha els cellers. El fotògraf
publicitari Carles Fargas ha aconseguit comprar el Xalet Serra, situat
a la carretera de Castellvell, i l'ha convertit en la seva casa.
Valor artístic i arquitectònic relatiu.
Els
masos que es van anar construint a Reus tenen característiques
arquitectòniques comunes –molts tenen plantes quadrades i torres, per
exemple–, però no tots tenen un valor –ni artístic ni arquitectònic–
extraordinari. Jaume Massó va explicar que alguns tenen aires
modernistes o noucentistes, però en general no es poden enquadrar en
cap estil concret sinó que més aviat són «eclèctics». Segons el poder
adquisitiu dels propietaris –burgesos que hi passaven l'estiu o
pagesos–, o de l'època en què fossin construïts, es contractava un
arquitecte, un mestre d'obres o un paleta qualificat per als treballs
de construcció i per aquest motiu molts masos «imiten» determinats
estils arquitectònics i són «més funcionals que bonics». Segons Massó,
n'hi ha pocs que fossin dissenyats per arquitectes reconeguts, com ara
Pere Caselles. Aquests poden ser alguns arguments pels quals es pot
entendre que només Mascalvó fos declarat bé cultural d'interès nacional
durant el govern franquista i perquè es considera una fortificació. Els
que tenen un valor arquitectònic, historicoartístic o també etnogràfic
«una mica considerable» sí que haurien de conservar-se, va remarcar
Massó.
Pèrdua del patrimoni històric.
«De
patrimoni sempre se'n perd», va reconèixer Massó, i tot i que
l'Ajuntament «té la responsabilitat de conservar el patrimoni que hi ha
al municipi» no se'l pot culpar de la constant desaparició d'elements
patrimonials de cert valor. El fet és que perquè en aquest cas un mas
es conservi i posteriorment es rehabiliti ha de tenir una declaració
prèvia de bé, i això legalment no és feina del consistori, ni de cap
altra administració. Segons Massó, hi ha d'haver algú que faci una
feina exhaustiva d'inventariar i catalogar els edificis però «no hi ha
una política clara en aquest sentit». Amb tot, el pla especial de
protecció del patrimoni arquitectònic historicoartístic i natural de la
ciutat de Reus sí que en protegeix.
Mas de Valls
elpunt Els orígens
del Mas de Valls es remunten al segle XIV, tot i que no se'n troben
documents escrits fins ben bé el segle XVII. Des de llavors, la casa
–que té una superfície de més de 1.000 m², més 200 hectàrees de
terreny– ha passat per diferents propietaris –com ara la família
Carreras Valls– fins que ha caigut en mans de la família Martorell, que
ha tardat més de set anys a restaurar-la. Pere Martorell va explicar
com el seu pare l'havia comprat i que l'objectiu ha estat «intentar
tornar-li la forma original, típica de mas», ja que amb els anys s'hi
havien construït diferents annexos, que no s'han conservat. Martorell
és el gerent dels cellers De Muller, instal·lats a la mateixa finca. La
família, va explicar, no hi viu tot l'any, sinó que hi passa
temporades, sobretot a l'estiu, ja que els costos de mantenir la casa
habitable tot l'any són molt elevats, va confessar, de la mateixa
manera que va afegir somrient: «Jo sóc més urbanita», per la qual cosa
se li faria difícil viure en una finca allunyada del nucli urbà.
Antigament, el Mas de Valls es coneixia com el mas Porpres, el nom del
qual es va adoptar de la partida on es troba situada la casa, a tocar
de la carretera de Salou, al camí que va cap a la depuradora.
Xalet Serra
el punt
El fotògraf
publicitari Carles Fargas ha recuperat amb «sensibilitat» el reconegut
Xalet Serra, que es pot contemplar des de la carretera de Castellvell.
Fargas va adquirir la casa l'any 1991 i va tardar sis anys a fer-la
habitable perquè ha servit com a magatzem d'obres del bloc de pisos que
hi ha ara al costat i estava en molt mal estat de conservació. El xalet
data de principis del segle XX. Primer va ser propietat d'uns anglesos
que hi tenien uns cellers i després del farmacèutic Joan Rubió, que hi
va establir la seva fàbrica de productes farmacèutics. Ara, Fargas ha
convertit aquesta casa en la seva llar i també estudi fotogràfic, i per
tant hi passa moltes hores al dia. N'ha conservat molts elements, com
ara les rajoles i les pintures del saló, de Tomàs Bergadà, i ara està
arreglant la teulada de la torre, tota de pissarra. L'edifici és
considerat bé cultural d'interès local, però Fargas va dir que les
ajudes de les administracions costen d'arribar i per això hi va afegir:
«Tot el procés ha estat una lluita molt dura i ningú m'ha regalat res.»
Ara, però, valora els avantatges de viure en una casa que fa 400 m² en
una sola planta, tot i que també en reconeix els desavantatges, com ara
el cost econòmic que implica viure-hi tot l'any.
