Manel Martínez

Aquests dies la Joana, amiga i companya de moltes idees i dèries, m’ha fet arribar un text del llibre: Teatre de la natura. Paisatges i marines. Botànica i zoologia  d'Antoni Rovira i Virgili.  1928. Edicions la Mirada. Impremta Joan Sallent. Sabadell. 182 p.

Al terme de Montblanc, encara que no ho sembli, hi ha moltes barraques de pedra seca. Concretament tinc inventariades 172 barraques de diferents tipologies.

Unes de les zones amb més nombre d’aquestes construccions són la partida del Camp Magre i tota la serra Carbonaria, a l’antic terme de Lilla.

La major part de barraques són senzilles i de petites dimensions, i un bon nombre d’elles són barraques de marge (construïdes dins dels marges de pedra seca), res a veure amb altres zones properes on abunden grans barraques.

Les pedres tenen infinitat d'usos. Un de molt antic ha estat durant molts segles fitar les llindes entre propietaris, pobles veïns, comarques i fins i tot països.

A la Conca, com per tot arreu del país en tenim algunes mostres:

A Blancafort els molins de vent per extreure aigua dels pous tenen ja molts anys. Abans dels moderns molins grocs i verds per aquella zona ja n'hi havia molts de molins hidràulics.

La Conca de Barberà és una comarca de secà i de recursos hídrics n’hi ha, però sense ser abundants i localitzats en punts concrets. Per aquest motiu el pagès de la Conca ha hagut d’aprofitar molt bé l’aigua de la pluja a base de cisternes, aljubs, bassots, cossiols i altres construccions. Aigua que li servia per preparar els sulfats per la vinya o per donar beure a l’animal quan era al tros, entre altres coses. En les següents fotografies en tenim una mostra de l’enginy popular per l’aprofitament de l’aigua. Es tracta d’un rec fet a base de picar sobre la roca per tal de conduir l’aigua cap el punt més baix i fer-la saltar cap a dins d’una petita cisterna excavada a terra. Molt similar a aquesta forma de recollir l’aigua de la pluja ho són les antigues premses de vi utilitzades ja en temps dels Ibers.

Finestres grans o petites, amb reixes o sense, de porticons o de vidres. La varietat és molt gran. Encarades a migdia finestres més grans, encarades a nord finestres més petites. Donen llum, serveixen per ventilar, però sempre amb alguna utilitat, mai una finestra per tan sols fer bonic.

Durant segles els carros i tartanes van ser el mitja de transport per excel·lència. Fins encara no fa gaires anys, els que tenim la gran sort d'haver-nos fet grans en un ambient rural (el poble de Vimbodí, en el meu cas), veiem passar els carros pels atrotinats carrers del poble. El pagès a dalt, amb les borrasses, les portadores o altres estris necessaris, camí sempre cap el tros o de tornada a casa al capvespre. Durant el temps de la verema carregats de raïm... Si n'han fet de servei els carros i els animals que l'estiraven.

Ara res de tot allò ja existeix, els tractors van imposar-se, però aviat ni tractors hi haurà, ja que no tindrem pagesos que els pugin dur.

L'abandonament del camp, la pagesia, és ja una realitat. Es tracta d'una feina dura, no reconeguda, maltractada i on han anat ofegant a aquell que encara s’hi dedicava de tal manera que no li quedarà altre remei que plegar. Espero equivocar-me i que finalment es pugui reconduir el tema de la pagesia. Perquè sense pagesos ja no serem res.

Les fotos fan llàstima, cal dir però que gracies a noves tradicions com les festes de traginers que es celebren per tot el país encara es conserven molts d’aquells carros.