En lo cotidiano

Aviat fará un any que amb l'Anna i els nens vam decidir vindre a viure al poble. La feina ens ho permetía i la manca d'espai a la ciutat i la sensació d'ofeig ens empeitava. Vam dubtar en donar el pas, però el temps ens ha donat la raó. No hi ha res com viure al poble. No trobem a faltar la ciutat, inclús m'agobio bastant quan hi haig d'anar: tants cotxes, tantes persones, semàfors, busos, contaminació, soroll...No entenc com he pogut aguantar més de quaranta anys allà tancat. Ara, mentre escric aquestes linees, vaig mirant per la finestra i no veig edificis sino muntanyes, no sento el soroll dels cotxes sino el vent que bufa contra els arbres, la olor ja no és a fum sino a natura. Recordo que quan vèrem decidir de vindre, moltes persones pensaven que era boig, que no savia el que feia. Com que sòc un sagitari que, de vegades, viu a un pam de terra, vaig tindre les meves inseguretats i em replantejava la idea una i altre vegada. Ara, des de la perspectiva del temps, m'en adono que això que sembla una decisió trascendental no ho és tant. Viure en un poble, a vint o trenta quilómetres de la feina, i amb les actuals tecnologies de la comunicació, viure en un poble es com viure a les afores de les ciutats. Abans, les afores de les ciutats eren un radi de deu, quinze o vint quilèmetres; ara, el radi arriba molt més lluny. I les comunicacions, doncs ja es veu: des de casa meva escric un text que pot llegir immediatament un xinés o un científic que sigui a l'Antàrtida. Abans, anar al poble de vacances era descobrir un mon diferent, fascinant; ara, es trobar-te amb un grup de gent en un lloc més petit, però amb el mateix entorn de coneixement i informació, o potser més, perquè, de vegades, viure en una ciutat et permet aïllar-te, fins i tot amagar-te, però en un poble tothom està prop teu i si vols amagar-te has d'anar a la ciutat. La meva germana va marxar de la ciutat ja fa bastants anys i quan jo li preguntava com era viure en un poble, ella sempre em contestava que no erem conscients del que ens perdiem. Ara, quan em pregunten a mi com es viu en un poble, responc el mateix: com aquí, enlloc. Aqui no cal mirar cap amunt per buscar el cel, perquè es a tot el teu voltant.