Dono gràcies a Déu, altres dirien tinc l'enorme sort, de no ser una persona de sang calenta, vull dir que m'escalfi fàcilment davant un fet, una notícia, o qualsevol esdeveniment. No sé si és una virtut o un defecte, però el fet és que és així. Dic això perquè l'apunt que fa unes hores m'ha passat pel cap de fer era molt diferent del que en aquests moments estic escrivint. Avui, quan m'he llevat, he fet un repàs als diaris digitals que tinc afegits a la pestanya "preferits" del meu navegador. És un costum que tinc de fa temps i que em posa al dia abans de començar la jornada. Quan donava una ullada a l'Avui.cat he llegit una notícia que informava que en els darrers temps hi ha hagut uns 3000 catalans que s'han convertit a l'Islam. La notícia no m'ha sorprès massa. No sé el perquè m'he fixat en els pocs comentaris que a través del web de l'Avui algunes persones han penjat, ja que no acostumo a mirar massa aquest tipus de comentaris de les notícies perquè les poques vegades que ho he fet els he trobat de molt poca qualitat, i fins i tot barroers.

Avui, però, m'hi he fixat i la sang se m'ha alterat. He sentit ràbia i he sentit vergonya del meu país. Comentaris apel·lant a la puresa dels catalans i convidant a "fotre fora aquesta púrria i a cremar totes les mesquites del país" m'han entristit, i molt. Mai no he escrit un comentari en aquestes webs, però avui ho he fet, però no dirigint-me als autors dels comentaris, sinó als responsables de l'edició digital del diari Avui, demanant-los com era possible que un diari seriós com el seu permetia que autors anònims insultessin els creients d'una religió, en aquest cas islàmica, i com permetien que, a través de la seva web, s'embrutés un país com Catalunya, que al llarg dels segles ha conviscut amb diferents religions, ètnies, etc.

Tot seguit, me n'he anat a la web dels mossos a fer una denúncia, però, mentre la feia, he pensat que era de justícia donar una oportunitat a l'Avui per tal que hi posés remei. He agafat el telèfon i els he trucat. Els hi he exposat el fet i els he dit que estava decidit a posar una denúncia per racisme, xenofòbia i enaltiment de la violència a través de la seva edició digital, lloc des d'on hom podia llegir aquestes proclames. Els responsables de l'edició digital m'han dit que ells no podien estar constantment vigilant els comentaris que la gent posava de les seves notícies i jo els he contestat que hi ha mecanismes per filtrar els comentaris que allà s'hi pengen i que em semblava increïble que no ho fessin així. M'han dit que es posaven a la feina i s'ho mirarien. Al cap d'una estona havien eliminat tots els comentaris publicats. 

La primera constatació que de tot plegat en trec és que no sé com un diari com l'Avui, o d'altres, si és que ho fan igual, no filtren el que la gent hi envia de forma anònima. Em sembla increïble que sigui així. Ells són responsables, des del meu punt de vista, del que allí s'hi pot llegir. La segona constatació és que malgrat aquesta mala pràctica (opinió meva) han reaccionat aviat.

Una tercera constatació és que hi ha alguns catalans que combreguen amb les idees feixistes. Per un independentista com jo, una afirmació com aquesta em fa mal. Però és la realitat. L'estima pel meu país i les ànsies d'autogovern no em faran mai anar contra ningú. No necessito anar contra ningú per reafirmar-me. Vull un país lliure col·lectivament i individual . On cadascú cregui en el què vulgui o professi el seu ateïsme, on cadascú parli la llengua que vulgui tot respectant la llengua i la cultura del país, on cadascú aporti el seu esforç individual per fer un país pròsper i benestant. No vull un país amant d'idees feixistes com les de Karadzic, Hitler, Mussolini, Franco. 

La notícia, a més, parlava de catalans convertits a l'Islam, no pas de nouvinguts amb aquesta religió. Però el feixisme no s'ha aturat mai, ni davant dels seus connacionals, ni davant els forasters, només s'ha aturat davant els que pensen com ells. Jo en una Catalunya feixista m'exiliaria, per molt Catalunya que fos. El que penso, però, és que ens hem de defensar d'aquests personatges i, si cal, engarjolar-los. Catalunya, per sort, ni és ni ha estat mai així. Però no els menystinguem. No es pot ser neutral davant ideologies com aquesta. Cal enfrontar-s'hi. No els deixem emparar en la llibertat d'expressió, ni en l'anonimat. No és un joc.