Les distribuïdores i els exhibidors de cinema es queixen del projecte de llei que el govern català vol tirar endavant per tal que els ciutadans del nostre país tinguem la possibilitat real d'escollir la llengua amb la qual volem veure les pel·lícules que es projecten als cinemes de Catalunya. Uns i altres fa anys que boicotegen aquesta possibilitat. Els sembla que oferir per nadal unes poques còpies de cinema per canalla en català és el deure que tenen envers el nostre país. Reiteradament s'han negat a assolir un acord amb el nostre govern per tal d'ampliar l'oferta de cinema versionat al català. Ara que sembla que es comencen a creure la voluntat del govern de fer possible aquesta tria, ara ofereixen arribar al 8% de pel·lícules doblades al català. Els hauria de caure la cara de vergonya. 

Primer, perquè exercint de lobbie pensen que poden collar un govern democràtic doblegant-lo a la seva conveniència. Barruts. Segon, perquè fins que no han vist les orelles al llop no han mostrat voluntat real d'arribar a cap acord. Ara sí, correm-hi tots. Ara que els donguin! Tercer, perquè amb l'excusa que no es pot imposar la llengua en què s'ha d'exhibir una pel·lícula ells ens han estat imposant la llengua amb que l'havíem de veure. Clar, una cosa és imposar el català i una altra és imposar la llengua de l'imperi. Quart, perquè no han mogut peça durant anys, fins i tot quan el govern català els oferia pagar el doblatge d'unes poques còpies. Cinquè, perquè sembla que no saben en quin país vivim, on les emissores de ràdio en català dominen l'espai radiofònic del país, tant les de titularitat pública, com les privades. Per tant, deu ser que hi ha marcat quan els ciutadans escullen les emissores en català per la seva qualitat. Sisè, perquè diuen que el català al cinema enfonsarà les seves empreses. Quin fart de riure. Això ho diu una indústria que ha perdut cinc milions d'espectadors entre els anys 2002 i el 2007 a Catalunya. Però es clar, perdien espectadors en castellà, perquè no hi ha altra opció, i quan les pèrdues són en castellà el problema no existeix. Setè, Tot això ho diu una indústria que fa anys que està en crisi, però que ha estat incapaç d'adaptar-se als nous temps, marcats per la pèrdua d'espectadors, per la crisi econòmica, etc, però que no ha fet ni un sol moviment per abaixar preus o oferir nous incentius per a animar la gent a anar a les sales. Només saben oferir el dia de l'espectador.

Quan alguna vegada, a casa, ens hem proposat d'anar al cinema hi hem hagut de renunciar perquè ens suposa deixar-nos-hi 30 euros. En el meu cas, he estat molts anys soci del Cinema Club, vull dir que el cinema m'agrada, però si volgués anar amb freqüència al cinema no ho podria fer pel cost econòmic.

La indústria del cinema, distribuïdors i exhibidors s'haurien de situar en el món actual. Un món que ha de lluitar contra la comoditat de veure cinema a casa en unes condicions acceptables, cada vegada més. Potser li caldria una reconversió. Els exhibidors i distribuïdors no tenen vergonya. Només se'n recorden de les versions originals subtitulades quan es parla del doblatge al català. No tenen ni vergonya d'admetre que si accepten la nova llei catalana, això pot ser copiat per altres realitats lingüístiques vulguin imitar-nos. Ostres quina cara! Com si els catalanoparlants fóssim per naturalesa ciutadans lingüístics de segona. A la pràctica ja ho som, però que a més vulguin donar a aquest fet caràcter de naturalitat ja és massa. 

Espero, i desitjo, que no afluixem. No ens podem arronsar. Que volen fer-nos boicot i no portar-nos pel·lícules? Doncs que ho facin, per ells anirà. Però no podem afluixar. El que planteja el govern és el mínim que podem demanar. Quan vulgui parlar de subtitular les pel·lícules, fem-ho per totes les llengües. Mentre vulguin doblar, els catalans tenim els mateixos drets que qualsevol altre. Ningú no discutiria a un estat que volgués regular sobre aquesta qüestió. Però ja se sap, si el tribunal constitucional no ens admet com som, si els legisladors espanyols ens diuen que en tot cas podem ser una nació cultural, creant una nova accepció de la paraula, que no impliqui drets polítics, ni jurídics, és clar, què no han de fer els seus acòlits. Fins i tot alguns que es guanyen les garrofes a casa nostra. 

Ja ho veiu, sempre hem de fer cap a l'anormalitat que vivim dia a dia per no ser el que hem de ser. Com deia, no podem afluixar. No hem d'afluixar. Si fóssim un estat ens veureien com a vuit milions de consumidors, o dotze, però com que som una cosa ben estranya, sembla, no ens veuen d'altra manera sinó és com a esclaus.