Vaig acabar el darrer escrit referent a la segona reunió de negociació de conveni dient que potser les sensacions que havia tret d'aquella reunió podien ser equivocades, i deia allò de "potser estic més perdut que un esquimal en el desert". Acabada la tercera reunió, celebrada ahir dia 25, em vaig sentir, realment, com un esquimal en el desert.

Si la passada setmana respirava un cert optimisme, aquesta em passa tot el contrari. La negociació serà llarga i dura. Penso que aquesta sensació d'ara és la que més s'acosta a la realitat. El temps ho dirà. Ahir es va començar a veure, ja, la veritable cruesa de la negociació. Els uns, "els quefes", semblaven descobrir que les demandes socials comporten una sèrie de costos. És clar que sí. I els altres, o sigui nosaltres, els treballadors i treballadores, pensàvem que amb la raonabilitat de les nostres demandes n'hi havia prou. No sé si sortosament o malaurada, la vida ens posa on ens correspon, davant la crua realitat.

Com sempre, caldrà que ens arromenguem de valent. Malgrat el to més aviat pessimista d'avui, segueixo essent optimista. Digueu-me ruc. Però penso que tots plegats sabrem arromengar-nos quan calgui i com convingui. I tinc confiança que tots els companys i companyes de Lear estan, també, disposats a arromengar-se amb nosaltres.

Som encara als inicis de la negociació, per tant, tenim temps, però el temps es valora en funció dels progressos que t'aporta. Si no fem petits progressos cada dia, la impaciència s'anirà imposant i ennuvolant l'horitzó de la negociació.

Per a acabar, dos aspectes positius. Sembla que l'interès i la preocupació per garantir la igualtat real de la dona a la nostra empresa va de debò. Confio en què les parts facin una bona feina en aquesta qüestió. L'altre aspecte positiu és que iniciarem ja, a través d'una comissió de treball, la revisió i actualització del text del conveni. Llenguatge actualitzat, no masclista, conceptes més clars, etc.

Esquimal o tuareg, la negociació segueix, i per sort no cerquem sensacions sinó realitats.