Segona reunió de la negociació del Conveni de Lear. Quedo gratament sorprès de la puntualitat suïssa que les parts negociadores estem practicant en aquest inici de la negociació. Els meus companys i l'empresa saben de la meva mania en el tema de la puntualitat. Aquesta obsessió m'ha portat alguna vegada, poques, a rebre una estirada d'orelles quan per algun motiu el que ha fet tard sóc jo. Penso que la puntualitat és símbol de seriositat i eficàcia, i particularment, em complau que comencem les reunions a l'hora i les acabem, també, a l'hora.

Un altre dels aspectes que hem ressaltat avui és la gran feina que tots plegats hem de fer, encara, en el tema de la igualtat entre dones i homes. Ni l'empresa, ni la representació sindical estem a l'alçada. L'empresa tenia avui 1 dona de 5 representants. La representació sindical 4 de 11. Bé, sigui com sigui, en el tema de la igualtat penso que tenim possibilitats reals de fer avenços a la nostra empresa.

Avui podem estar satisfets. Hem aconseguit el primer acord. I com que un acord sempre és un èxit de totes les parts, tots i totes ens en podem sentir satisfets. Ja tenim presidència de la mesa de negociació, i és una dona. Bé per tots plegats.

Un clàssic d'aquest inici de la negociació és el recés. Un recés és quan una de les parts demana una aturada de la reunió per poder parlar en privat sobre alguna de les qüestions que s'estan discutint. L'altra part, la que surt de la sala, aprofita per fer un cigarret, anar a fer un riu, o estirar les cames. En general, podríem dir que tothom aprofita els recessos. Uns per consensuar una resposta a un tema, i els altres per satisfer alguna necessitat. En dues reunions n'hem fet tres. Sortim a 1,5 recessos per reunió. El resultat actual és empresa - 2, representació sindical -1. No està malament.

En fi, estem, encara, en aquella fase d'estudi del rival, de trobar pistes en les paraules, en els gestos, de reconeixement mutu. Les parts sabem que tenim una funció molt important pel què representem. D'això en som tots conscients. La responsabilitat és gran i crec que tots desitgem estar a l'alçada de les circumstàncies. Permeteu-me que faci gala del meu optimisme. Tinc fe que la cosa petarà bé. Només és una sensació, no res més. Però veig en les parts les ganes de fer una cosa ben feta. I això és important. Els fets confirmaran o desmentiran la meva impressió, sóc moderament optimista, si bé caldrà veure els camins, els senderons, les marrades que caldrà fer per a arribar a bon port. Però sé ben bé que no sóc cap profeta, o sigui que qui sap, potser els meus cinc sentits van més perduts que un esquimal en un desert.