Avui sembla que s'està complint aquella màxima que diu que “més val que parlin de tu, encara que sigui malament”. ERC està aquests dies en boca de tots. Periodistes, analistes, ciutadans, polítics,... I tothom en parla amb passió. Si alguna cosa és veritat és que ERC segueix sense deixar indiferent ningú. A tothom li provoca algun sentiment, ja sigui d'adhesió, de rebuig, d'enveja, de menyspreu.
Ara, sembla que ha esclatat la capsa dels trons. Un congrés avançat sembla que ha de ser l'eina que posi a cadascú al seu lloc i al partit en la via correcta. Haurem d'esperar per veure-ho. El que sí que penso és que possiblement sigui un dels congressos més concorreguts dels darrers anys. El caràcter assembleari congressual així ho possibilita.
Ara assistim, sense sorpreses, a moviments de persones, corrents, que intenten obtenir una bona posició a la graella de sortida. Però estem realment a la sortida?
ERC ha fet, en els darrers anys, un salt espectacular en l'escena política catalana. Ningú pot negar que ha estat el partit polític que ha crescut més exponencialment en aquest període. Això ha estat mèrit de la seva militància i també dels seus dirigents. I en alguns casos, ha estat així, també, malgrat algun dels seus dirigents. Les persones que estan encapçalant qualsevol tipus d'organització són responsables dels èxits i fracassos de la seva organització. Però acostuma a passar que, realment, només es fan responsables dels èxits. I dels fracassos qui se'n fa càrrec?
D'un temps ençà, però, ERC ha ant perdent pistonada. Segurament per motius diversos. Estratègics, d'actuació d'alguns dels seus caps visibles, l'acomodament, etc. Molts motius. Ara no m'interessa massa analitzar-ne les causes. El fet és que en les tres darreres eleccions, municipals, nacionals i estatals la cosa ha afluixat d'una manera previsible. El que considero imperdonable és que per la seva previsibilitat no s'hagi fet res a temps per canviar el rumb d'aquesta inèrcia. Però, bé, ja està fet, o no fet!
Avui mateix he llegit que el magnífic senyor Xavier Vendrell ha impulsat una plataforma d'adhesió a Joan Puigcercós. En diuen Esquerra Positiva. Una de les coses que em fa por que passi en aquest congrés és el que proposa aquesta plataforma. Que Carod es converteixi en el guru d'ERC i abandoni l'acció política i que Puigcercós lideri políticament i electoral el partit. És la solució perfecte perquè res no es mogui. I el gran Vendrell deu haver estat hores per pensar en una cosa com aquesta. Quina llumenera!
He vist, també, que el senyor Uriel Bertran també mou fitxa. El senyor Bertran també ha estat embre de la direcció del partit. Alguna responsabilitat deu tenir en tot plegat. Però bé, legítimament sembla que presentarà candidatura. Ens diuen que potser acompanyat de l'universitari López Bofill, estrenat recentment com a militant.
Fins ara, l'únic que he sentit que parlava d'una nova Esquerra, de noves estratègies, de més participació, etc. ha estat el senyor Carretero. El seu discurs va més enllà del ball de cadires i té l'ambició de fer d'ERC un partit majoritari de govern. És interessant. A veure si els altres candidats també ens parlen alguna vegada d'aquestes coses.
En fi, com que el magnífic senyor Vendrell no ha estat capaç de presentar la seva dimissió per la seva responsabilitat màxima en la passada campanya electoral, qui no el vulgui ja sap què no ha de fer.
I per últim, els denostats militants d'ERC serem els únics militants d'un partit que en aquest país podrem elegir directament el nostre president i el nostre secretari general en votacions lliures i secretes i des de la nostra mateixa comarca. Algunes coses també les fem bé.
