Enceto avui una sèrie d’articlets referents a la negociació del Conveni Col·lectiu de Lear Corporation de Valls. Aquesta negociació va començar el passat dimarts dia 11 de març a dos quarts de quatre de la tarda. No pretenc explicar aquí els continguts de la negociació, per a això ja tenim els canals adients per a informar els interessats, els treballadors i treballadores de Lear.Tampoc penso explicar res que pugui limitar la llibertat de les persones que tenim la responsabilitat de fer la negociació. Faria un mal servei si fes una cosa semblant. Qualsevol tipus de negociació requereix un grau de confidencialitat molt elevat, acompanyat d’una certa transparència, però sense que aquesta posi en risc el resultat final de la mateixa negociació. Això segurament ho podria corroborar tot un president del govern com el senyor Zapatero, qui amb un alt grau de maldestresa va engegar en orris les negociacions de pau amb ETA. Cal dir, també, que tota la responsabilitat no se li pot adjudicat tan sols a ell. En definitiva, el que pretenc és mostrar les claus d’una negociació. Des de la meva particular visió, és clar. No sóc pas cap gurú de res, i per sort, no tinc cap pretensió de ser-ho. Però parlaré de l’escenari, la decoració, els personatges, les estratègies, tot això, en un to desenfadat, sense passions, com un divertimento, però també amb molta responsabilitat. 

Primer assaig. En la primera reunió, la part social, els representants dels treballadors, vam ser els més puntuals. Un quart d’hora abans de l’inici de la reunió ja érem a lloc. Les negociacions les duem a terme en un hotel als afores de Valls. En els moments previs aprofitem per prendre un cafetò als jardins de l’hotel, al costat de la piscina. Sempre fem la broma que un dia portarem el banyador, però no ho fem mai. Aquests acostumen a ser moments de distensió i l’habitual és que coincidim amb representants de la Direcció, que així que van arribant  s’ajunten a la tertúlia prèvia. Aquesta vegada, però, la Direcció no va aparèixer. Va arribar l’hora d’iniciar la reunió i res de res. Nosaltres seguíem xerrant als jardins de l’hotel i la direcció no apareixia. Finalment, vam saber que la Direcció esperava ja a la sala de reunions. Havien arribat just a l’hora d’inici i com a bons minyons es van situar ja a la taula de negociació, com reivindicant que ells ja eren allà. Amb retard comencem.

La sala de reunions és una sala rectangular, amb una taula també rectangular formada per la unió de diverses taules. En els costats més llargs del rectangle hi deuen cabre unes 12 persones a cada costat, més o menys, i ens els costats curts unes sis. Les taules són cobertes amb estovalles i tenim a disposició dels negociadors aigua, caramels, i si algú vol cafè se’l pot portar del bar de l’hotel. Un dels costats curts acostuma a ser reservat per al president/a de la negociació. Aquesta figura de la presidència acostuma a ocupar-la un inspector o inspectora de treball. La seva funció és la de moderar, assessorar i ajudar a trobar punts de contacte entre les diverses parts. Enguany, de moment, no tenim consensuada aquesta figura però esperem que serem capaços de fer-ho. La sala és àmplia, el sostre alt i per tant no hi ha sensació d’ofegament. La mateixa configuració de la taula fa que les parts, assegudes majoritàriament en el costat llarg, quedin, de fet, a una distància considerable, que fa impossible el contacte físic directe. Malgrat que en una primera impressió algú podria pensar que aquesta és una mesura per a assegurar la integritat física de les parts, no heu de patir per això, perquè mai arribem a les mans. Aquesta separació garanteix que tothom tingui espai suficient a la taula per tenir-hi maletes, carpetes, fulls, documents, etc. Les reunions tenen una durada màxima de dues hores per sessió, si bé, en determinats moments podria allargar-se. 

I avui paro aquí, només volia que us puguéssiu situar quant a l’escenari dels fets. Amplitud d’espai, entorn agradable, bona temperatura i una decoració adequada. Aquesta és l’escena on es produirà durant els pròxims mesos un intercanvi ampli d’opinions, discussions, pujades de to, discursos conciliadors, postures de força, etc. Penso que un escenari com aquest hauria de ser l’escenari habitual on els totpoderosos del món haurien de dirimir les seves diferències. Si fos així, si hagués estat així, quantes vides, quantes misèries no s’hagués estalviat la humanitat!