Dilluns de pasqua, dia ventós a la comarca de l'Alt Camp. La tradició assenyala aquest dia com un dia eminentment de camp. La majoria exercim de camperols en plena natura. És el dia de la Mona. Tradició catalana antiga. Així com molts pobles feien el dia del gos l'endemà de la seva festa major, els catalans fem el dia del gos després de cada una de les tres pasqües. Nadal, la florida i la granada.

Ens agrada poder jaure sense treballar després d'una gran festa.

La pasqua granada està en hores baixes. Els espanyols ens han anat prenent les nostres festes i ens han anat imposant les seves. I la pasqua granada, la de pentecosta, l'anem fent a glopades, depenent dels anys i del grau de resistència que els catalans som capaços de mostrar. De moment, no l'hem oblidat.

Però som a la pasqua florida, la de resurrecció. Sembla que les tradicions que compten amb el suport comercial aguanten millor. El de pastissers és un dels gremis que mostra més fortalesa al nostre país. Que si la mona, que si el tortell de sant Antoni, la coca de Sant Joan, qualsevol motiu és vàlid per mostrar-nos llaminers. I a mi m'agrada que sigui així. Pares, padrins, xiquets, xiquetes, amics, amigues, tots anem a fer un dia de festa pastorívola. Anem a trescar per boscos, muntanyes, ermites, fonts. Els uns van a llocs massificats, altres a llocs més despoblats. La colla d'amics i jo pertanyem a aquest darrer sector, el dels fréstecs. Cada any anem a caimnar una mica pels contorns de la nostra comarca i de les comarques veïnes. Els llocs escollits acostumen a ser muntanyes i boscos on ningú no va a menjar la mona. Paratges senzills, en plena natura, despullats de la mà de l'home.

Ben mirat, però, aquests paratges tal com els descric, no existeixen, o n'existeixen ben pocs. Una barraca de pedra seca per aquí, un camí fet per l'home per allà, un marge ben arrenglerat més enllà. L'home quan se sent part d'aquesta natura és capaç de fer coses ben harmonioses. Quan vol, sap fer-s'ho de tal manera que la seva obra no desentoni. Però l'home només ho sap fer d'aquesta manera quan se sent part de l'entorn natural, i l'esguerra quan se sent amo i senyor de l'univers. Em sento joiós perquè els nostres pares, amb molta simplicitat, ens van ensenyar a no desentonar, i em sento feliç de poder ensenyar a les nostres filles i als nostres fills que no desentonar és una qualitat ben humana que cal conrear.

I un dilluns de Pasqua, entre els arbres bressolats pel vent, passejant pels boscos de l'Alt Camp, és una bona oportunitat per sentir-nos part d'aquest univers que entre tots hem de preservar.