Avui marxaré una mica del perfil que vull donar a aquest bloc. És diumenge i em permetré divagar una mica sobre un tema de certa actualitat, si és que l’actualitat és el que surt als media, i el barrejaré amb una experiència personal. Demà ja tornaré al meu perfil sindicalista d’una gran empresa industrial.

Aquests dies han sortit una sèrie de notícies que, des del meu punt de vista, han tocat, i molt, la imatge dels Mossos d’Esquadra. Em refereixo al tema de la pallissa a un detingut a les dependències dels Mossos i a la mort d’un esquizofrènic a mans d’’un agent de la policia catalana. De la primera notícia prefereixo no dir-ne res, ja se n’ha parlat prou i ja hem vist la reacció d’uns i altres. Uns, penso que amb una resposta massa corporativista en defensa a ultrança d’una actuació d’ús excessiu de la força. Altres amb ganes de posar en dubte generalitzat la professionalitat dels Mossos.

Som força gent que volíem desprendre’ns de la policia espanyola i de la guardia civil. Per molts de nosaltres, aquests cossos policials han estat un instrument de repressió de la dictadura i d’una incipient democràcia que no ha progressat suficientment.

Somiàvem una policia catalana i democràtica. I penso que en bona part s’està en la bona direcció, però caldria afrontar amb més valentia els casos que es van donant i que poden malmetre la feina de tenir una policia com cal, la nostra, com TV3.

Bé, del que volia parlar, però, era del segon cas, El de la mort d’un esquizofrènic. Hem anat coneixent detalls de com va passar el desgraciat incident. Sembla que en el lloc dels fets, l’escenari del crim, com ara tothom diu, hi havia una desena de mossos i cinc sanitaris. Sembla que la persona morta portava un pic i sembla que l’autor dels trets es va sentir amenaçat i va disparar entre sis i set trets. Jo no vull entrar en els habituals judicis paral·lels, tant de moda ara. Ara bé, sí que penso que hi havia molt de personal per controlar una sola persona, per molt que aquest individu estigués força exaltat.

Aquesta notícia m’ha impactat força perquè fa uns anys vaig viure un cas molt semblant, però que sortosament va acabar molt diferent. Si m’ho permeteu, us l’explicaré ràpidament.

Al costat de casa meva hi viu un matrimoni d’origen espanyol que després d’haver viscut i treballat molts anys a França van venir a retirar-se aquí, a Valls. El seu fill és esquizofrènic. No sabria dir-vos-en l’edat, però deu anar per la quarantena.

Com us deia, aquest xicot pateix esquizofrènia i és veritat que alguna vegada havia fet alguna excentricitat innocent, però és un molt bon noi, molt educat.

Pel què he pogut anar sabent, i espero que si em llegeix algun psiquiatre, no pensi que envaeixo les seves funcions, els esquizofrènics tenen tractament mèdic que dóna molt bons resultats. Per tant, si el malalt es pren amb la periodicitat adequada els medicaments, fa una vida força normal i la malaltia es du sota control. El problema es dóna sovint quan el malalt no es pren la medicació.

Doncs bé, aquest noi va passar una crisi durant un període de temps alimentada externament per una secta com els testimonis de Jehovà. No es prenia els medicaments. Els seus pares estaven preocupats perquè veien que anaven perdent el control del seu fill i els testimonis alimentaven la idea que no s’havia de prendre la medicació.

Bé, era un dia d’estiu. Una tarda tranquil·la com qualsevol altra en el meu barri. De cop i volta vaig sentir uns grans crits al carrer. Em vaig alarmar, però no acabava d’orientar bé d’on venien. Casa meva fa cantonada i tant podia venir d’un carrer, com de l’altre. Vaig sortir i no vaig veure res. Vaig anar cap a la cantonada i vaig veure aquest xicot que corria carrer avall. Al cap d’un moment vaig veure el seu pare que sortia de casa seva amb una ferida que sangonejava del seu cap. Em va dir si havia vist el seu fill i li vaig dir que havia tirat carrer avall. Em va demanar que truqués a algú. Vaig trucar la guàrdia urbana de Valls. Jo anava amb el telèfon sense fils pel carrer a veure si veia aquest xicot. Al cap de pocs moments va arribar una dotació de la guàrdia urbana i els vaig explicar el què havia passat. El van buscar i de cop i volta, just davant de casa meva va arribar el xicot. Duia una piqueta a la ma. És aquesta eina que utilitzen els paletes per a arrencar un rebossat, per exemple. És com un pic petitet. El noi estava molt, molt excitat. En el mateix moment, la guàrdia urbana va rribar al mateix punt altre cop. Jo era també al carrer. El guàrdia urbà es va posar davant d’ell dient-li que es parés, ell anava avançant i amenaçant al guàrdia. El guàrdia anava reculant molt poc a poc, intentant frenar el malalt. Es va treure la porra, i recordo que en aquest moment vaig pensar que la cosa acabaria malament. Ni un sol moment el guàrdia va tenir temptacions d’agafar la pistola.

Va posar la porra entre el pit i la gola del malalt, intentant que no seguís avançant. Així mantenia la porra com un allargament del braç, això li permetia impedir que el malalt s’acostés més a ell i el pugués ferir amb la piqueta que brandava. El noi, que patia una crisi esquizofrènica cridava i amenaçava. Feia anar els braços d’una manera furiosa. Però el guàrdia semblava dominar la situació. Jo coneixia el meu veí, era bona persona i vaig entendre aviat que no era ell mateix en aquells moments. Per tant, no desitjava que li fessin mal, però tempoc que ell en fes, com ja havia fet amb el seu pare. Al cap d’una estona, va girar cua i va anar cap a la carretera. El meu barri és al defora de Valls. No van intentar retenir-lo, el van anar seguint, vigilant que no fes cap malesa i al cap d’una bona estona el van poder agafar i portar cap al Pere Mata.

Al seu pare, una altra veïna el va portar a urgències i allà li van guarir la ferida del cap. Quan va tornar a casa el vaig anar a veure. Vam estar una bona estona prenent un cafè i parlant. Estava espantat i em va explicar tota la situació que vivien de feia un bon temps. Que el seu fill, influenciat pels testimonis de Jehovà, no es prenia la medicació i que s’anava posant violent. Que no volia viure més amb el seu fill.

Sortosament, el noi, després de passar una temporada al Pere Mata, és a casa seva ja fa anyets i torna a ser la bella persona que ell és. Amable, atent, educat i s’estima els seus pares. El veig cada dia.

Perdoneu la llargada de la història, però sense conèixer a fons com ha anat la història de l’esquizofrènic mort aquesta setmana, el fet m’ha provocat encara més emoció i gratitud per la manera com la guàrdia urbana de Valls va portar la situació que us he acabat d’explicar. Aquell dia vaig estar orgullós que un cos de policia local sabés resoldre tan bé la situació, que us puc assegurar que en determinats moments podria qualificar de perillosa. I en la situació determinada que va succeir davant de casa meva hi havia un sol agent.

Quan penso que en la situació del mosso eren deu els agents presents, més cinc sanitaris, em costa de creure que hi hagués la imperiosa necessitat de fer ús de les armes. A més, recordeu que el mosso va disparar varis trets que a més de matar l’esquizofrènic, va ferir al pare d’aquest.

Jo només sé que vaig sentir orgull de la guàrdia urbana de Valls en els fets que us he relatat i sento vergonya per la manera de resoldre el problema similar que han tingut els mossos. (això sí, mantenint la pressumció d'innocència que defenso per tothom).