Carme Mas

Nova York és una ciutat de contrastos. Al costat dels seus gratacels i del glamour de l'anomenada Fashion avenue, l'ull inquiet de la càmera s'atura en les persones que viuen -o malviuen- a la ciutat.

L'home que recull llaunes de refrescos de les paperes vora de Bakery Park, vigilat ben d'aprop per un policia. 

A la 7a avinguda, algú, cansat, al caient del capvespre, espera -potser sense esperança- una oportunitat.

I, tal com es veia ahir la ciutat, costava de creure que, a Brooklyn, un tornado deixés sense teulades unes quantes cases. Des de Manhattan l'únic que vam percebre va ser una forta tormenta de matinada. La sorpresa va ser llegir-ho als diaris.

Veig que EL PERIÓDICO  hi dedica l'editorial. Subscric tot el que hi diu. Certament, veure l'estat d'algunes infrastructures com la d'algunes estacions del metro de NY és depriment. He pensat immediatament en el darrer incident a Barcelona amb la caiguda del cable d'alta tensió. I no us imagineu com estaven les instal·lacions que de manera descarnada es podien veure al pis 80 de l'Empire State. 

Podeu llegir l'editorial tot seguit. 

Nova York i Londres, també

Expliquen les cròniques des de Nova York i Londres que a les dues capitals financeres més influents del món els ciutadans estan indignats amb els serveis públics davant els efectes de les inclemències del temps. Dimecres va caure una tromba d'aigua a Nova York que va paralitzar el metro i els trens de rodalies i que va deixar sense llum part dels seus barris. A l'enrabiada ciutadana hi va contribuir el record de l'esclat, dies enrere, d'una canonada de vapor subterrània --de més de 83 anys-- en una avinguda principal de la ciutat. A la capital britànica, les inundacions han portat al col.lapse la majoria de serveis públics de transport, que s'afegeixen a l'endèmic malestar per la progressiva pèrdua de competitivitat i d'imatge dels seus aeroports, que tenen una gestió privada i en mans d'empreses espanyoles.

Tant si es vol com si no, aquests exemples -que es repeteixen, a la seva escala, a Barcelona o Roma- són un reflex que la doctrina econòmica promoguda als anys 80 als Estats Units i el Regne Unit (el decenni de Ronald Reagan i Margaret Thatcher) que predicava que els poders públics cedissin a la gestió privada les infraestructures --sense distingir entre carreteres, ferrocarrils, línies telefòniques o filats elèctrics--, comença a veure l'abisme dels seus efectes. Són tesis que ara ja es coneixen com neocon, per no dir-ne netament reaccionàries.

La rèplica a aquests postulats també s'entreveu des dels Estats Units. La Societat Americana d'Enginyers Civils --equivalent al que en diem societat civil-- que ja va ser contundent en la predicció de la catàstrofe que planava sobre Nova Orleans fa un parell d'anys i que va reiterar la seva denúncia quan es va enfonsar el pont de Minneapolis, ho ha tornat a dir ben clar: els Estats Units necessiten una inversió d'1,2 bilions (amb b de Bush) d'euros per refer les seves infraestructures més obsoletes. Aquests càlculs són més contundents quan es comparen: reparar tots els ponts similars al de Minneapolis costaria un terç del que s'han gastat els EUA fins ara en l'ocupació de l'Iraq.

És bo que sapiguem que la doctrina del virtuosisme de reduir impostos, equilibrar a zero el pressupost públic i fiar a la gestió privada les infraestructures claus per al desenvolupament d'un país està fracassant allà on més es van promoure i van aplicar aquests principis. El model neocon s'extingeix i fins i tot no n'ha sorgit un altre que recuperi l'equilibri entre l'àmbit públic i el privat.