Carme Mas

Aquesta setmana ha estat marcada, sens dubte, pel debat de política general al Parlament de Catalunya. En el discurs pronunciat en el debat d'orientació de política general, el president Montilla ha parlat del model de país i del seu futur. El seu nord és el de la Catalunya de la llibertat i de la democràcia, del treball, de l’esforç i del mèrit, acollidora, integradora i convivencial,  justa i social, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur, afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal.

Sembla que aquest horitzó hauria de suscitar consensos entre els grups parlamentaris que representen el nostre país, però ja hem vist que no és així. Novament han rebrotat els  “ismes” defensats o demonitzats per uns i altres. Més que un debat, sovint fa l’efecte que hi ha monòlegs aïllats i discursos monolítics preconcebuts per part de l’oposició. Tan greu seria consensuar el futur del nostre país?

Amb aquesta pregunta ballant pel cap, ahir dijous vaig assistir a la primera Àgora Política de CpC, titulada Democràcia, equitat i pau, a càrrec de Bronagh Hinds, una lluitadora nord irlandesa fundadora del NIWC (Northern Ireland Women’s Coalition), un partit de dones que es va comprometre fortament en el procés de pau de l’Ulster. Lluny de cercar punts de dissensió, les dones nord-irlandeses van cercar els ponts de diàleg amb unes conviccions molt fermes: igualtat, drets humans i inclusió. Ella constatava que en tot el procés de pau, mentre els homes confrontaven les idees, les dones parlaven de futur. No és el mateix, comentava Bronagh, el procés negociador que la construcció de la pau. [Notícia publicada al diari El Punt]

Vull pensar que al meu país encara és possible la construcció de la Catalunya de la igualtat, de la Catalunya dels drets humans, de la Catalunya de la inclusió. I en aquesta comesa, les ciutadanes i els ciutadans hi tenim molt a dir i molt a fer.