Carme Mas

Carme Valls ha publicat recentment un article en què reflexiona sobre la transparència informativa i el dret dels ciutadans a ser informats. La seva lectura ens convida a pensar.

País íntim, per Carme Valls-Llobet, publicat a EL PUNT [25.08.07] 

«No m'importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país íntim. El teu país es sempre dins del meu.» Maria Barbal. País íntim.

La imparcialitat de la història, més l'oral que l'escrita, però també aquesta última, ens allunya a vegades de voler saber el perquè del nostre passat, de la nostra història. La llei del silenci que va predominar en moltes cases, després de la guerra civil, per no parlar de les ferides, o per no augmentar el sofriment dels presents amb els absents, exiliats o morts, va ser un exemple d'imparcialitat per omissió. Segons qui ens explica els seus records, segons com els ha viscut o el grau de sofriment que li han provocat, la versió que ens dóna és diferent i l'anàlisi de les causes també. De fet, tots i totes portem dins nostre una part del país íntim que van viure els nostres familiars, com ens relata la Maria Barbal en la seva excel·lent novel·la, barrejat amb la precària història apresa a l'escola, o amb retalls de formació autodidacta que amb més o menys encert ens hem anat procurant. Moltes generacions no solament tenen desmemòria històrica sinó que ni tan sols coneixen la història, ni la nostra, ni la d'Europa, ni la internacional.

No hem estat els únics perseguits ni els que han estat humiliats, i les vacances per la zona de l'Ariège m'han permès visitar el poble natal de Pierre Bayle, filòsof que va patir la persecució religiosa catòlica contra l'església protestant reformada i es va haver d'exiliar a Rotterdam. D'infant de l'Ariège va acabar sent ciutadà del món, frase que hem fet servir moltes vegades, però que ell va escriure en el seu Dictionaire historique et critique, editat per primera vegada el 1696, i declarat per Leibniz com el «més bell diccionari», en què critica la visió parcial dels historiadors, i dels que persegueixen els altres per raó de les seves idees o de la seva religió. «Un historiador en tant que ho és, és com Melquisedec, sense pare, sense mare, i sense genealogia. Si se li demana «d'on sou?» és necessari que respongui: « Jo no sóc ni francès, ni alemany, ni anglès, ni espanyol, etc.; jo sóc ciutadà del món; jo no estic ni al servei de l'emperador ni al servei del rei de França, sinó solament al servei de la veritat; és la meva única reina; jo només li he donat a ella el jurament d'obediència...». Aquesta voluntat de recerca de la veritat va costar a Pierre Bayle la mort del seu germà gran, pastor protestant del seu poble, Carla, ara denominat Carla-Bayle, i la seva pròpia mort prematura sense possibilitat de tornar a veure la seva terra natal ni la seva família.

Però la seva incansable correspondència amb intel·lectuals i filòsofs dels països que després han format part de la Unió Europea, i la seva constant lluita per la tolerància com a font de la pau i en contra de la intolerància que és la font de la confusió el fan un filòsof modern malgrat els tres segles que ens separen. Molta feina ens queda per fer, molta pedagogia dirigida a les generacions més joves, que puguin debatre i conèixer l'experiència, el país íntim, dels que van viure abans, i van guardar en el seu interior les seves vivències i els seus criteris, perquè estava prohibit fer-los públics. De tant callar, fins i tot els arguments es dilueixen i s'esborren en la pròpia memòria.

Per això hem de demanar un esforç a tothom qui dóna opinió pública o treballa als mitjans de comunicació que faci un esforç d'imparcialitat, i que en tot moment pugui expressar la seva part de la veritat sense pensar que la posseeix tota. El ball de xifres sobre les inversions en infraestructures a Catalunya, el desconeixement crònic de les balances fiscals, i la dificultat dels nostres parlamentaris per rebatre les opinions del senyor Pizarro, que diu invertir molt a Catalunya, sense explicar que és quasi en l'únic lloc a on inverteix o no, com a distribuïdor elèctric monopolístic, no han estat bons exemples d'aquest accidentat estiu, i afavoreixen solucions simplistes a problemes molt complexos i que vénen de molt lluny. La ciutadania, cada dia més madura, ja no es conforma amb explicacions superficials, i demana més transparència i vol saber la veritat. Igual que al segle XVII ja ho desitjaven uns quants. Esperem que durant el segle XXI arribin els canvis que facin realitat el dret de ciutadania de ser informats de forma veraç.