Carme Mas

Aquests darrers dies la polèmica sobre l'ús del vel islàmic a l'escola ha estat ben viva als mitjans de comunicació. El cas de la petita Shaima ha desfermat tots els opinadors i opinadores del país. A favor? En contra? Sí, però... No, encara que...

L'article de Said el Kadaoui Moussaoui, publicat a EL PUNT [12.10.07] aporta elements per a la reflexió sobre l'ús del vel i el que representa o pot representar. Escriu l'autor:

La pregunta seria, doncs, si realment hi ha motiu per aquest malestar o es tracta simplement d'una rebequeria de gent desagraïda que no valora tot el que se li dóna i a qui s'ha d'exigir integració demanant-li que oblidi la seva religió i idiomes tan estranys.

Crec sincerament que el cas de la nena que vol anar al col·legi amb un mocador al cap ens l'hem de prendre com un símptoma més d'un profund malestar a causa de la combinació de tres factors als quals han de fer front els fills de persones emigrades del Magreb.

En primer lloc, s'ha de tenir en compte les constants experiències d'inferiorització, que tenen molt a veure amb el fracàs escolar de molts d'aquests alumnes. Només cal recordar que recentment el Centre Superior d'Investigacions Científiques ha publicat una guia per a escolars en què adverteix de l'existència estesa d'actituds xenòfobes camuflades.

En segon lloc, s'ha de fer referència a les famílies que no han superat el «trauma» que suposa la migració: desarrelament, expectatives que no es compleixen, viure de forma provisional, pèrdues, dols difícils d'elaborar, etcètera. Tot això pot fer que visquin fora de la lògica dels temps i que vulguin mantenir tradicions que fins i tot en els països d'origen han canviat o estan canviant.

El tercer punt per tenir en compte fa referència a la condició d'aquests joves que són fills de persones que, pel seu origen, no tenen els mateixos drets que la resta. Aquí es produeix un greuge comparatiu i una ferida en la identitat que té conseqüències psicològiques difícils de reparar. Urgeix actuar en pro d'aquesta igualtat de drets perquè és el primer pas, i el més important, en el reconeixement de la diversitat i el pas imprescindible per començar a parlar dels límits d'aquesta, que, efectivament, també hi han de ser.

Si volem que aquests nens i joves estimin el seu país –és el seu país, perquè van venir de molt petits o van néixer aquí–, els hem d'oferir un lloc hospitalari, no pas tolerant. El matís és important i s'entén ràpidament si anem a l'etimologia dels dos conceptes. Mentre que el primer posa l'èmfasi en el fet d'acollir, el segon el posa en el fet de suportar. Necessiten, sobretot, la seguretat que dóna estar vivint en un país que els vol i accepta com a ciutadans i no en un que els tolera però els marca com a diferents. Per fer-ho hauríem de cuidar –i no només culpabilitzar– els seus pares. Podríem començar aprofitant, valorant, dignificant i ajudant a mantenir la llengua d'origen i contribuint a crear institucions dignes des de les quals es projectés una imatge més real de les cultures dels seus països de procedència. Així, no els faria falta aferrar-se tant a alguns aspectes de la religió per sentir que els seus fills mantenen encara part del que ells són.

Anant al cas concret de la Shaima de l'escola Annexa-Joan Puigbert de Girona, crec que hi ha sobrat molt de soroll i hi ha faltat molta mà esquerra. S'hauria d'haver ajudat més l'escola facilitant un equip de mediadors experts per parlar amb la família. Els polítics han actuat amb gestos contundents que, potser, no feien falta, i alguns mitjans de comunicació han contribuït més a fer alarmisme que a informar.

També cal denotar que l'islam té un paper molt poc rellevant en tot això. Recomano la lectura del llibre Reflexions d'un musulmà contemporani de Mohamed Talbi, i animo alguna editorial que el tradueixi i els instituts que el recomanin com a lectura per als seus alumnes. Tots plegats hem de tenir clar que el coneixement és la gran vacuna contra el dogmatisme i el fanatisme.