11.04.07
EL PEDRISSET
Aquella nit ens havíem quedat a sopar fora. Erem a Dubrovnik i valia la pena. Vam sopar peix, estava boníssim. I després vam anar a prendre algu en una terrassa de carrer. Ens van servir fatal. La Cristina es va mosquejar i va insultar el cambrer, com sempre quan s'enfada de debó. Finalment, vam decidir marxar sense pagar. No es mereixien que els paguéssim, el tracte no va ser gens agradable. No ho vam fer perquè siguem catalans, que ho som i molt. Ho vam fer perquè com a clients ens mereixem un bon tracte, i com a turistes, crec que ens han de cuidar.
Però els croats són així, feréstecs. A mi em recordaven una mica els catalans. De fet jo els anomenava així.
Doncs bé, vam marxar de la terrassa sense pagar, per tant, sense pressa, però sense pausa. No fós cas...
Quan ja feia una estona que caminavem, vam veure un grup de gent fent com una rotllana davant una paret. Jo, que soc de poble, i els altres que encara que no ho siguin ho semblen, ens vam parar a mirar què passava.
A la paret hi havia un pedrisset, que amb prou feines i cabien els meus peus. Era una pedra petita enganxada a la paret. La gent intentava aguantar-s'hi de cara a la paret, fent un saltiró. Ens vam quedar una mica sorpresos pel que estaven fent tota aquella gent, i vam haver de preguntar perquè ho feien. Ens van dir que si eres capaç de pujar al pedrisset i estant dalt treure't la samarreta, tornar-te-la a posar i girar-te, tot sense caure, tindries 7 anys de bona sort.
El primer en provar-ho va ser l'Ignasi, i no se'n sortia. Ho va provar uns quants cops. Jo m'ho mirava en la distància i no ho veia tan complicat. Com que vaig repetir masses cops que no era complicat, em van dir que ho provés. Doncs sí, era complicat! Ho vaig provar uns quants cops i finalment vaig aconseguir, envoltada de borratxos de nit i espectadors, poder treure'm la samarreta i tornar-me-la a posar, girar-me cap a la gent i saltar del pedrís. Bé, ja tinc 7 anys de bona sort!
Aquella nit, vaig anar a dormir força satisfeta, però l'Ignasi no, perquè no ho havia aconseguit. I l'Eva, encara no havia gosat a provar-ho.
L'Endemà pel matí, vam haver de tornar a passar pel davant del pedrisset, i és clar, ens vam haver d'aturar un altre cop. Llavors, l'Ignasi va aconseguir la seva fita i l'Eva també. Jo, que soc una catalana molt tossuda, ho vaig haver de tornar a provar. No fos cas que l'encert de la nit anterior hagués estat només la sort del principiant. No, no va ser així. Ho vaig tornar a conseguir!
La sort està assegurada!
Fabieddu :
13/04/2007, at 00:55 [ Respon ]
ahahha!ara se que éS un pedrisset...
que tinguis sort! (ja saps que en tens!!!)
besos,F.
Brigitte :
15/04/2007, at 20:34 [ Respon ]
Veus... amb els meus articles vas aprenent paraules noves! jajajaja
Pel que fa la sort, no sé si en tinc, però crec que no em puc queixar. Diria, sort? si i no!
tot i que avui, si he de parlar de sort, et diria que sí. Molta! Tu ja saps...