Del penya-segat estant

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

Sovint resulta força complicat explicar d’on venen alguns detalls quotidians que per familiars o minúsculs no se'ls dona cap importància. Per aquest motiu, ben segur que ignorem perquè, de petits, ens deien que ens eixuguéssim la boca abans de beure o que mai havíem de fer-ho amb la boca plena. Doncs bé, normes com aquestes són un exemple de la influència de la civilització monàstica en la vida quotidiana.

Els primers temps del monacat la pitança - paraula procedent de les abadies, derivada pietas que significava un suplement a l'alimentació que la pietat dels fidels oferia als religiosos. Aquesta menja es servia en un plat per cada dos monjos i la beguda s’havia de compartir en un sol vas. Ben segur que aquest costum tan poc higiènic havia de comportar problemes. 

(il·luminació medieval, on s'observa com a taula hi ha mes comensals que plats i copes) 

Així doncs, per poder mantenir una vida en comú sana i raonable es va haver d'adoptar algunes pautes de salubritat i profilaxi tot procurant no deixar rastre de cap aliment en el got comú, per tant, els monjos procuraven sempre netejar-se la boca abans de beure.

Això va comportar que fossin les mànigues de l’hàbit les que ajudaven a dur a terme aquesta funció per la qual cosa la higiene quedava més o menys salvada amb la mateixa rapidesa que es perdia la imatge de pulcritud i precisament per evitar aquesta utilitat subsidiària de les mànigues del vestit s’incorporà al subministrament domèstic de roba una petita peça de roba que avui coneixem com tovalló.  

Son nombrosos els llibres monàstics plens de consells referits a la taula, el tovalló, les flors, el silenci, la higiene, la disposició dels plats, la cortesia i les maneres d’assentar-se o menjar, en un acte tan habitualment comunitari. Per tant, algunes normes que avui en diem d’etiqueta o de comportament assumides per la societat civil tenen el seu origen i són referides en diverses de les regles monàstiques medievals.

(Refetor del monestir de Santa Maria de Poblet)