Del penya-segat estant

Pocs dies abans de Nadal de l’any 2014 vaig assistir a la presentació del llibre Relacions molt relatives de Carles Castells. A la presentació es llegiren alguns fragments, vaig felicitar l’autor i el llibre es va quedar a la taula de l’estudi. Al seu damunt s’hi ha anat acumulant papers, mig folis, una agulla d’estendre roba, un parell de blocs de notes, una capsa d’Alpino, retalls d’articles de diari d’allò més divers..., vaja, que va quedar soterrat fins el cap de setmana passat que va ser accidentalment i sortosament recuperat.

Relacions molt relatives, finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013 és publicat per Voliana Edicions i recull la seva darrera producció de relats breus, textos d'una gran destresa en l'alquímia de l'enginy i en la construcció literària.

Desconec si la seva narrativa surt d'una motivació tant transcen­dent com és una arrel d'ironia, afable i prou càustica en alguns casos, sense excessives reserves morals. El llibre es ple d’ironia, humor o sàtira, tant se val: es tracta d'una assumpció de les peripècies humanes des d'un angle inesperat. Ja la lectura de l’índex ens permet entendre perfectament com de la verticalitat de la plana sorgeix un cercle: Amics, desconeguts, pacients, alumnes, parents, col·legues, veïns, camarades, subordinats, rivals, enamorats, clients, casats, coneguts, divorciats, socis i amants. Només s’hi troba a faltar els saludats, tot i que la seva unitat formal és perfectament travada.

Després de llegir els seus relats no sabria dir si el que és normal en la nostra vida quotidiana, aquí apareix com a anormal o vice-versa. La tergiversació, de vegades, s'alimenta d'hipòtesis que només s'aguanten en la sorpresa: al conte Parents demostra com l’instint és més despert que la mateixa raó i a  Col·legues es produeix una situació tant surrealista que pot ser perfectament certa.

El més important és que Castells fa uns textos tant elaborats quant a l'escriptura que són enormement fàcils pel que fa a la lectura. 

De fa temps, anys per ser més exactes, el grup A carrossa no em guanya ningú va penjant a la xarxa nombroses fotografies que en certa manera socialitzen la memòria. Aquest recull de fotografies, força anàrquic o en el millor dels casos agrupat - mes o menys - d’acord al gust dels més actius permeten anar formant un relat, no sé si d’activisme ciutadà, però en tot cas estic segur que produeix un cert vertigen.

(Publicada per Jaume Montserrat Borràs "A carrossa no em guanya ningú") 

Normalment, els records són ben desats en algun racó de la memòria i es revifen amb motiu d’algun esdeveniment, en aquest a partir de la publicació de certes fotografies, anuncis comercials, retalls de premsa i això desencadena una allau de records. Fa poc més d’una any vaig publicar un llibre de records “Calidoscopi ribetà: Costa amunt i trencant pel camí fondo” que també va ser presentat a Reus mercès als amics del Bràvium.

(Fotografia fons de l'autor) 

És un llibre, almenys aquesta era la intenció, que podia haver estat escrit per qualsevol altra persona que ara ha entrat als 50 i vivia durant la setmana a una ciutat per traslladar-se els caps de setmana i els períodes de vacances al poble dels avantpassats.

(Publicada per Hans Nicolas a pàgina personal)  

No havia practicat aquest exercici de memòria i més aviat el defugia, fins sempre m’havia semblat més interessant la coneguda frase atribuïda al gran Gil de Biedma on afirmava que l'autèntica nostàlgia és la nostàlgia del futur. Els records, com les fotografies, com les cartes del temps passat, estan molt bé on són: quiets. Cal treure’ls a la llum? S’han de remoure?

(Publicada per Emili Arguilaguet Olesti "A carrossa no em guanya ningú")  

És un exercici freudià per poder-los oblidar definitivament o si més no per saber que les coses que hem viscut i que ens han fet moure no s'han escolat definiti­vament pels desaigües del temps. Pot voler dir que, sigui escrivint o publicant una fotografia, s’ha arribat a un moment de l'existència en què aquest fet significa en­dreçar-los i gaudir de la confortable sensació d'haver posat ordre al “cuartu” dels mals endreços on sempre es troba una excusa per no pujar.

(Publicada per Reus Baix Camp "A carrossa no em guanya ningú")  

Fa  uns dies recordava una “tieta” que va passar un temps de la seva vida sense memòria, sense records - potser algun lector ha conviscut amb el mateix cas o un de semblant - Em va impressionar molt el record per que en el fons m’he adonat que va viure sense res. Quan una persona es queda sense memòria és com si tot el que hagués viscut desaparegués.

La majoria de persones han passat pel mon amunt i avall sen­se que es conservi cap testimoni de les seves anades i vingudes pe mon, dels gustos i disgustos que han experimentat al llarg dels seus anys, potser per això, junt al conjunt de fotografies que trobem al mur dels Carrosses hi ha qui a nivell individual opta per penjar-ne d’estrictament personals, sigui en una mena de photocall, com si fóssim megastars de cinema, o per indicar jo vaig ser aquí. Segurament  resulta molt ingenu pensar que el fet d'es­criure els records o penjar les nostres pròpies fotografies els perpetuï, i ens doni una mica d'immor­talitat.

(Publicada per Francesc Damunt Guinjoan "A carrossa no em guanya ningú")  

No obstant, el calaix és aquí, és ple de mate­rial i serveix per que quan s'activa un arxiu del propi disc dur, aquest arrenca i n'arrossega un altre i un altre més i encara un altre i, de cop, apareixen imatges desades al fons del tot de la memòria que al llarg de les dècades mai no s'havien revisitat i es fa molt difícil trobar aturador.

 (Publicada per Jobo Neon Blues "A carrossa no em guanya ningú") 

Arribats en aquest punt és difícil de deturar el rampell i cedint a totes les reticències prèvies ens abandonem al record i, aquests dies de xafogor pot sr un bon moment per asseure davant l’ordinador, agafar un bon malta i revisar pantalla a pantalla, fotografia a fotografia tot procurant gaudir de les escenes i dels records.