Del penya-segat estant

Avui aniré, amb uns amics "carrosses", a veure l’exposició Josep Maria Baiges, un artista polifacètic. No vaig poder assistir a la inauguració, només he pogut veure algunes de les caricatures exposades a través de les xarxes socials i tot el que sé ho han anat penjat alguns amics o el seu fill, Josep Baiges, quan ens anava informant de la preparació de l'exposició. Pel que he llegit a la premsa estic convençut que es tracta d’un repàs a la història de Reus i comarca a través dels seus personatges. Tot i que l’exposició és quelcom més que això, em centraré en aquest aspecte que és el que parcialment he pogut veure.  

(fot. extreta Josep Baiges. A Carrossa...) 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis catalans una caricatura és la representació d’una persona en què s’exageren certs trets característics, especialment amb l’objecte de produir un efecte grotesc o bé la imitació no gens reeixida, ridícula, d’alguna cosa.

No posarem en qüestió ni el diccionari ni la definició però normalment també reflexa l’activitat de la persona, doncs normalment s’afegeix algun element que el representa i pot ajudar amb el pas del tems a identificar-lo o el que és més important, representar-lo en el context del moment i que probablement fa que hom esdevingui un personatge conegut.

(Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)  

El Josep Maria Baiges que vaig conèixer quan ens feia classe de dibuix a l’estudi del carrer O’Donnell era una persona amable, de tant en tant fins explicava algun acudit com el de “que ve Al Capone, que ve Al Capone quin Al Capone. Al capone los discos”  - cal posar aquesta anècdota en el context dels primers anys 70 i alumnes de 12 o 13 anys – En tot cas, no el recordo mai enfadat excepte si se’ns escapava un vale o val és diu: d’acord. Aquests records els incorporo per una qüestió ben concreta, al marge de la qualitat tècnica era una bona persona i les caricatures que he pogut veure ho reflecteixen a la perfecció.

 (Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)

Presentar la caricatura d’una persona et permet engrandir els seus trets més característics siguin físics: llavis, ulls, nas, cabell..., exagerant-los al màxim i també si es vol passar, amb l’excusa de la comicitat, passar la línia i amb l’habilitat de les persones intel·ligents presentar els defectes morals esdevenint fins i tot cruel.

Baiges no ho fa i no ho fa de manera conscient, ens retrata la persona amb una finalitat còmica però al mateix temps ens dibuixa la societat reusenca com ho faria un cronista urbà que per la data d’algunes de les seves caricatures es podia atrevir a tenir l’esquena un pèl mes ampla que una columna editorial de la premsa.

 (Fot. extreta de Josep Baiges. A Carrossa...)

Segurament que avui al vespre podré veure això o el que serà més important acompanyat dels amics Carrosses em permetran veure, endevinar i sobre tot pensar moltes altres coses que sense cap mena de dubte han sortit del llapis o el pinzell del Baiges que amb el pinzell dibuixava, retratava però també pensava.