Del penya-segat estant

Al menjador de casa, com en altres cases de la Riba, sempre hi ha hagut llar de foc. De fet, fa més de cent anys que hi és i mai ha estat necessari fer cap manteniment especial tret de netejar el sutge de la fumera. Al seu redòs hi ha l’espai de més caliu del menjador i quan comença el bon temps s’enyora.

Quan arribàvem el divendres al vespre a Cap de Riba, deixats els paquets a la cuina, l'actuació de màxima urgència era posar-nos en funcionament per encendre la llar de foc, amb el pas del temps he entès que era una tasca important.

Buidar les restes de cendra acumulada el cap de setmana anterior, posar-hi pinassa i paper de diari, algunes branquetes fines, tres o quatre pinyes seques, branquillons més gruixuts i un tronc o dos ben consistents. Misto, atiador, paciència, sovint més d’un intent i de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça i la flama canviant de blava a taronja i blanca.

El menjador es començava a escalfar, era com si despertés l’ànima adormida de la setmana: els balancins recobraven la vida, els tupins, podalls, llums de carburo i les parets centenàries podien començar a parlar de tot el que han viscut. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria entranyable dels racons, els olors i les sensacions de totes les persones que l’han mirat i hi han conviscut.

A la nit, assentat al balancí, davant les brases que encara cremaven era fàcil pensar i practicar el ritual de la memòria entranyable. Al voltant del foc és fàcil que s’encengui la memòria agraïda del que hem fet i hem estat, del que fem i del que som. Surten molts noms, algunes preocupacions, alegries i dificultats.

El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, més properes i diàfanes. El foc de la llar neteja l’ànima i fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació.

El foc és conceptualment com la família, un escalf, una combustió gairebé divina. Si voleu una imatge simple i entranyable mireu una llar de foc: el foc és la mare, la llenya el pare i l’aire és el fill. La mare és amor que crema i dóna llum. El pare la vida consumida per aquest amor. El fill és l’aire que atia i fa més viva aquesta combustió.

La llar de foc ha d’estar sempre encesa quan arriba l’hivern per fer l’espai habitable i al bon temps cal mantenir-la encesa en la memòria agraïda del món i parlar-li a cau d’orella, perquè fins Déu parla a l’Antic Testament a través del foc.

És important vigilar la llar de foc, unes brases latents encara que sigui sota les cendres es poden atiar de nou, és impossible apagar del tot aquest foc però un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres, no és un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya, posar primer rostoll, després branca, després el tronc i deixar que l’aire hi circuli!.

Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi i sense cendra es més neta i còmode però una espiritualitat elèctrica, per més útil que sigui sempre és artificial.