Del penya-segat estant

L’associacionisme és inherent a la humanitat i a molts pobles s’ha manifestat a través de les inquietuds habituals dels seus ciutadans en els àmbits socials, culturals,  esportius o religiosos. Durant molt anys penyes, sindicats, esplais, clubs o agrupacions diverses han vehiculat tant la socialització dels adults com molts àmbits de l’aprenentatge no oficial entre els més joves.

(fotografia de Jaume Guillamat) 

Al llarg de la vida hom s’adona que hi ha coses necessàries i altres imprescindibles, dues d’aquests són la poesia i el teatre, per aquest motiu, durant anys i panys a tots els pobles hi havia grups dedicats a la interpretació teatral. Era quelcom aparentment innecessari però que molta gent practicava del col·legi estant, a través de professors voluntariosos o fora d’ells, mercès a persones que sempre trobaven un forat para ajudar a fer realitat uns textos que sense ànimes que els donin vida no son altra cosa que vacuïtat.

(fotografia Jaume Guillamat) 

A la Riba, el teatre i l’espectacle ha mantingut una certa tradició dels anys 30 del segle passat quan expliquen que es representaven sarsueles fins les més diverses representacions teatrals, fossin al redós de l’escola, a través de grup d’amics o de col·lectius més o menys ben organitzats. El cert és que aquest costum anà passant de generació a generació amb una certa continuïtat.

No es tractava d’un teatre estructurat i organitzat amb una cartellera farcida de propostes però era una manera de convertir en col·lectives certes inquietuds individuals, en una manera més de fer poble passant-ho bé i convertint-ho en instants de vida.

La primera memòria cal situar-la assajant una adaptació molt personalitzada dels Pastorets de Folch i Torres, on el dia de l’estrena que, era també la darrera funció, a l’infern, després del monòleg de Satanàs i mentre Llucifer-Salvador Martín dirigia un cant basat en sons guturals amb pretensió terrorífica: Hop, Alea! Hop Alea! Op aloe aloe a loo! en Jaume Guillamat, amagat darrera una de les calderes d'en Pere Botero, enganxad al sostre de l’escenari iniciava l’apartat d’efectes especials, prenent foc a un esprai que, al marge de flames diverses, desprenia un insuportable olor enormement pudent.

A aquesta representació la seguirien alguns altres anys de tradició amb els Pastorets, fins que un any es feu per Reis El vestit nou de l’emperador, amb un Carles Mora divertidíssim. No massa temps després, una nova fornada de gent optà per preparar una adaptació juvenil de El Mercader de Venècia, on s’intentà, d’acord amb els temps i mercès a la interpretació d’Eva Rodríguez, presentar un Shylock diferent a partir d’una lectura que sinó justificava, almenys, feia meditar les seves accions.

Vist amb la perspectiva que dona el temps, en aquesta obra es donà una suma de signes -  el vestuari facilitat amablement pel dissortat Ernest Roig,  la interpretació dels actors, la projecció a la pantalla d’uns fons canviants – que, afegits al text tot fa pensar que no es duia a terme una representació teatral com a simple divertiment sinó que es posà en escena una obra de teatre que crearia una mena d’empremta genètica que durà força temps.

A partir d’aquí, sense pretendre fer una memòria exhaustiva ni tant sols cronològica, periòdicament i d’una manera regular s’organitzarien espectacles teatrals: Nocturn per acordió, dramatització de poemes de Joan Salvat - Papasseit, la lectura del Poema de Nadal d’en Josep Mª de Sagarra, es representaria Gente Bien i Dol d’Alivio, les dues amb unes actuacions corals perfectament aconseguides  l’Agència d’Informació, amb un Joan Domínguez, altrament conegut com Txatxi, espectacularment bailongo i Albert Besora fent de militar retirat que imbuit d'esperit castrense gairebé destrossa l'escenari. Són records i anècdotes particulars a les que caldria afegir-hi encara un bon nombre d’obres més, produint-se, entre altres, el canvi del vell escenari teatral de La Penya al nou del Casal Ribetà.

En tot cas, del primer grup que s’organitzà per presentar un espectacle davant del públic fins el darrer. Totes aquestes diverses generacions de persones que participaren d’una manera o altra en aquest món,  a part de la representació de quelcom que pogués ser tractat en un escenari, convertien un temps i un espai en quelcom tant instantani com irrepetible i aquells textos, aquells espectacles que ara són records deformats, aplatats, entretallats, revisats, dramatitzats, oblidats, mig il·luminats, emboirats o  escenografiats erròniament per la mala memòria, crearen fora d’escena unes picades d’ullet per dir-se discretament érem aquí i estàvem junts.