Del penya-segat estant

La setmana passada s’acomplí el segon centenari de la Constitució de Cadis i a l’article commemoratiu no férem cap referència al paper i a la intervenció dels catalans a les Corts, en un moment en que Catalunya era per mor de la guerra pràcticament francesa o com a mínim napoleónica.

Sembla obvi que l'experiència de construcció d'una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat que tingueren els polítics catalans de particpar, d'una manera activa, en la política de la monarquia hispana. No sembla que es pugui parlar de nació espanyola i encara menys d'estat espanyol en el sentit contemporani, en un indret on els sobirans s'autocproclamaven Reis de les Espanyes i de les ïndies  

Els catalans que acudiren a Cadis tenien un coneixement escàs de les realitats polítiques i administratives dels territoris de la corona, probablement per motius tant diversos com la manca d’experiència, haver estat desconnectats dels debats que havien configurat el pensament de la il·lustració castellana. Citant a Fontana, els llibres del reformisme Il·lustrat castellà no tingueren gaire circulació per la Catalunya de finals del s. XVII i començaments del XIX, perquè no responien als problemes de la societat catalana d’aquell temps, hi havia encara un altra inconvenient per intervenir en la vida parlamentaria que es fonamentava en la retòrica, no dominaven suficientment la llengua castellana.

L'any 1813 Ramon Llàtzer Dou escrivia als nous diputats elegits lo que combiene sumamente es exercitarse bien en la lengua castellana y estudiar bien los libros de economia pública y contrahida Espanya.

Malgrat això, suposar aque els diputats catalans podien haver tingut un paper rellevant en el moment en que naixia el parlamentarisme espanyol, significa desconèxier als parlamentaris i les corts. Només un diputat, Antoni de Capmany tenia prou capacitat i coneixement per articular de manera apropiada els interessos de Catalunya en els debats i les discusions de Cadis, l'altra nom més destacat fou en Dou, qui presidí les Corts durant un mes.     

Capmany fou en realitat una figura solitària enmig de la resta de diputats catalans. Si deixem aquests nom de banda l’altra grup de diputats que destacaren el troben al costat reaccionari, són els qui tenien com a finalitat oposar-se a les reformes i mantenir l’estructura de la vella societat. En aquest grup hi ha els noms de Dou, Ramon Utgés, Jaume Creus, Francesc de Papiol i Padró.  

Veient les actes de corts i llegint la correspondència de l’època es pot concloure que els diputats Catalans a Cadis, com no podia ser d’altra manera, no poden ser classificats per una definició ideològica conjunta, tampoc si es segueix la transcripció dels seus discursos es pot dir que tingueren una gran projecció com oradors i les seves intervencions anaren principalment dirigides als temes de comerç i hisenda.

(Ramon Llàtzer de Dou)

Sembla doncs que poca cosa es pot destacar dels senyors diputats. En tot cas l’important foren les Corts de Cadis, doncs si bé la participació dels catalans en aquest primer assaig de parlamentarisme moderns fou fluixa, alguns dels diputats tindran un paper prou interessant, una vegada madurats, però serà en un futur, es tracta de Joan de Balle o el discutit Felip d’Aner, entre altres que han cridat l’atenció de Josep Fontana, Pierre Vilar, Ernest Lluch o més recentment Roman Piña.

*Dirigit per José Antonio Escudero s’ha publicat l’estudi assaig on hi ha intervingut Roman Piña Homs estudiant als diputats catalans i mallorquins en l’obra col·lectiva Cortes y Constitución de Cádiz. 200 años, editada por Espasa.

Sovint tenim imatges considerades veritats gairebé immutables basades en fonts com la llegenda, el cinema, el còmic, el teatre o l’art. És obvi que anar al cinema és tant important com llegir, que assistir a una representació teatral es tant gratificant com divertir-se amb els detalls d’un còmic i conèixer les llegendes tradicionals tant necessari com comprendre l’art, però en tots els casos imaginació i realitat no van necessàriament vinculades.

Moltes generacions identifiquen, mercès al film Robin Hood, al rei  Joan Sense Terra com un personatge despietat i envejós mentre el seu germà Ricard Cor de Lleó ha esdevingut un gran heroi. Doncs bé, la història permet reconèxier  a Joan com el rei qui va signar,  probablement sense cap altra alternativa, la Carta Magna, document base del fonament de les llibertats angleses i Ricard no ha estat gaire més que un rei vinculat a les aventures.

En pel·lícules més recents succeeix quelcom semblant, a la multimilionària Gladiator l’emperador Còmode mor lluitant al Coloseo, quan en realitat fou assassinat per ordre de la seva muller. Enverinat primer i com que no acabava de morir-se estrangulat per un pretorià.

Amb aquests exemples queda prou clar que la història no pot basar-se en les tradicions o en tot cas aquestes poden de servir únicament de punt inicial per desenvolupar una investigació.La coneguda llegenda de l’origen de les 4 barres explica com l’emperador franc Lluís el Pietós en algunes versions o Carlemany en altres, visità al comte Guifré el Pilós ferit en la batalla, i en demanar-li a l’emperador una ensenya, aquest mullà quatre dits en la sang que vessava de la ferida del comte i pintà sobre un escut d’or quatre barres vermelles.

 

Aquesta narració, més o menys guarnida, ens l’han explicat de petits els avis, els pares o l’hem sentida cantar i l’hem llegida en les versions i formats més diversos. Doncs bé, un exercici interessant és intentar veure quina informació dona la llegenda i a partir d’aquesta, contrastar què hi ha de cert, què hi ha de fals i quin ha estat un possible origen del que ha esdevingut el senyal de Catalunya.

D’entrada ens parla del comte Guifré el Pilós, qui va ser comte de Barcelona i de Girona entre els anys 878 i 897 per tant, els fets explicats a la llegenda haurien hagut de succeir en algun moment del segle IX. Lamentablement però la utilització d’emblemes heràldics sobre l’escut d’armes no es va iniciar a Europa fins la primera meitat del segle XII, anteriorment, els escuts eren estris de defensa i no servien pas com elements d’identificació, per tant, resulta impossible que aquesta part de la llegenda sigui certa.

Però és evident que els 4 pals de gules sobre fons d’or són el senyal emprat pels comtes de Barcelona que amb el temps han esdevingut la bandera de Catalunya. Per tant, cal buscar l’origen per altres camins. Una opció és veure quan es comença a emprar per part dels comtes catalans les barres sigui a través de documentació escrita, numismàtica, sigil·logràfica o qualsevol altra font.

(Pau Bejar. La llegenda de les 4 Barres. 1892.Castell de Santa Floretina, Canet de Mar)

 

Pel que fa a l’ús d’emblemes heràldics sobre escuts, el més antic localizat fins aquest moment, són els tres gebrons que utilitzà el comte de Herford, datat l’any 1141, el segueix el lleó de l’escut d’Enric, duc de Saxonia, i posteriorment es troba l’escut de Raoul I de Vermandois, un escaquer datat l’any 1146. Posteriorment es disposa de sis segells, no sencers, on a les dues cares hi apareix un cavaller muntat a cavall portant una llança amb penó a la ma dreta i a l’esquerra abraça un escut en forma d’ametlla en el qual s’adverteixen unes barres verticals que podrien ser el senyal heràldic.

Sabem que els pals vermell i grocs es van tancar dins d’un escut l’any 1150 i que aquests senyal, com tots els altres, pertanyien a nissagues personals no pas territorials per tant, cal buscar més fonts d’informació i una possibilitat és en la preheràldica, és a dir, buscar senyals colors o emblemes usats per alguns llinatges que amb el temps evolucionarien cap al senyal heràldic conegut.

L’any 1982 a la catedral de Girona es va obrir les tombes de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i de la seva besàvia Ermessenda de Carcasona. Aquestes tombes fetes d’alabastre havien estat ordenades pel rei Pere el Cerimoniós, per tant, en retirar-les quedaren al descobert les primitives caixes que contenien els difunts. Eren sarcòfags llisos rectangulars amb tapes de dos vessants, la decoració de la qual consistia en una successió de tires verticals d’uns 5 centímetres d’ampla alternativament vermelles i daurades.

(Sepulcre romànic d'Ermessenda de Carcassona. Catedral de Girona)

Així doncs, trobem que Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell I de Barcelona morí l’any 1058 i el seu besnét Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, fou assassinat el 1082, per tant, totes dues sepultures són anteriors a la unió entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la filla del rei Ramiro d’Argó, Peronella que es dugué a terme l’any 1137.

Per tant, aquests dos sarcòfags permeten suposar que els comtes de Barcelona,  com alguns altres senyors europeus, tenien un senyal identificador, que en aquest cas eren pals vermells sobre fons daurat, abans que aparegués l’heràldica pròpiament dita a Europa i força abans de la unió amb el regne d’Aragó.

Si afegim que el primer lloc on apareixen les 4 barres és al segell penjant d’un document del 2 de setembre de 1150 i encara que signat a la Provença a la relació de les intitulacions Ramon Berenguer signa com a comte de Barcelona i príncep d’Aragó, sense fer cap referència a títols provençals, permet eliminar també la possibilitat del seu origen.

En definitiva com diu Martí de Riquer, no hi ha mes cera que la que crema, els 4 pals en l’escut apareixen el 1150 i els vells sarcòfags del Cap d’Estopes i de la seva besàvia Ermessenda oberts a la catedral de Girona demostren que els pals de gules eren uns vells senyals i emblema del llinatge dels comtes de Barcelona. 

1. Bibliografia: Fluvià, Armand de.- Els quatre pals: l'escut del comtes de Barcelona, Barcelona, 1994. Coll i Alentorn, Miquel.- Guifré el Pelós en la historiografia i la llegenda, Barcelona, 1990. Riquer, Martí de.- Llegendes històriques catalanes. Barcelona, 2000.